Roda de premsa amb representants del ministeri de Defensa, Interior, Mobilitat i Agenda Urbana. Font: Pool Moncloa / Borja Puig de la Bellacasa
La pandèmia de la covid-19 ha trastocat moltes de les premisses que teníem assumides com a societat, tan pel que respecta a la nostra vulnerabilitat com també per fer relluir els engranatges del poder estatal. Quan ja pensàvem que els Estats-nació no pintaven res en l’època de la globalització neoliberal, resulta que han estat els únics capaços de mobilitzar-se davant l’emergència. Això sí: a un pas de caure en l’absolutisme.
Deixem un moment de banda les dificultats per a gestionar una pandèmia que ningú no preveia i la capacitat de resposta de la sanitat del nostre país, especialment retallada durant la última dècada. Parlem d’un altre tipus de salut que ha quedat en segon terme, però que hauria de ser igual d’important: la salut democràtica. Fins a quin punt l’estat d’emergència ha servit per a afeblir la democràcia? Fins a quin punt pot arribar un govern a assegurar el bé comú per sobre de tot? És legítim que una democràcia deixi de ser-ho si l’interès general està en joc?
El poder, aquell vell conegut
El poder o, més ben dit, la gestió d’allò comú, ha estat teoritzat i posat a la pràctica durant segles. Aristòtil, Maquiavel, Marx, Rosa de Luxemburg, Lenin o Foucault en són exemples; les facultats de ciències polítiques n’estan plenes, de pensadores sobre el poder. L’Estat actual, de fet, no és res més que una manera de posar en pràctica aquest poder. Així ho hem vist durant la pandèmia. Per primer cop, les orgulloses democràcies occidentals es veien afectades per una malaltia misteriosa i exòtica directament a casa —literalment, com hem pogut veure. Una pandèmia que era, en principi, igualitària: no importava si el malalt era ric o pobre, habitant del Nord o el Sud globals; quèiem malalts igualt. No ha estat fins mesos més tard que hem començat a entendre que era una sindèmia. És a dir, que cada nivell d’opressió o desigualtat social, en feia més difícil la supervivència.
En aquest sentit, doncs, la gestió de la pandèmia ha estat un ús del “necropoder”. Conceptualitzat pel filòsof Achille Mbembe, fa referència a com els governs decideixen fer morir i deixar viure; és a dir, “exercir un control sobre la mortalitat i definir la vida com el desplegament del poder” (Necropolitica, 2011). Traslladar aquest concepte al context pandèmic és esfereïdor: vam poder veure a l’abril com la Conselleria de Salut descartava ingressar els malalts de covid majors de 80 anys. Deixar morir a uns per a permetre viure a altres pel bé de l’interès general. L’interès de qui?
Emergència sindèmica en mans expertes
L’interès “de la nació”. Segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, aquest és l’únic interès que pot justificar la declaració d’un estat d’emergència — o d’alarma, en els eufemismes actuals. Sempre que no es posi en joc el dret a la vida o la llibertat individual, aquest tipus de declaracions són acceptables per salvaguardar l’interès nacional; és a dir, l’interès general.
Així ho hem vist al nostre país. Durant el primer confinament, més o menys totes ens vam sotmetre feliçment a l’autoritat centralitzada de l’Estat. A canvi d’una garantia de salut pública ho vam acceptar tot, incloent-hi la suspensió de drets constitucionals. Sens dubte per necessitat, és clar, però crec que ens faríem un magre favor si no fóssim crítiques amb la situació.
D’una banda, l’excepcionalitat ha servit per a justificar la presència policial als nostres carrers. El toc de queda és l’exemple més clar de la securitització de les nostres vides diàries, però no només. En virtut de la Llei Mordassa, qualsevol persona que resisteixi l’ordre d’una autoritat — per exemple, per raó de ser més de sis persones a l’espai públic — pot ser subjecte a una multa.
De la mateixa manera, la descentralització de l’Estat autonòmic està en dubte. Si ja vam patir una centralització durant els primers mesos de la pandèmia, la incapacitat de fer-ne un bon seguiment en les seves etapes posteriors per part de molts governs autonòmics pot estar posant en qüestió l’única estructura plurinacional de l’Estat. Cal veure com gestionaran les comunitats la campanya de vacunació exactament, però els primers anàlisis són poc esperançadors.
Finalment, podem veure també com el retiment de comptes polític està als nivells més baixos imaginables. És igual si mirem al govern estatal o català; malgrat les compareixences constants sobre l’evolució de la pandèmia, hi ha poc debat real sobre les mesures a prendre. Probablement la causa principal és la complexitat del repte: tendim a veure la salut pública com una cosa que només expertes poden entendre i, per tant, afrontar. Està clar, per exemple, que cal reduir els contagis i assegurar l’atenció primària de les malaltes per covid, però hi ha poc debat real sobre com, quan i de quina manera abordar directament aquestes mesures. Així, podem dir que els governs estan gestionant la pandèmia, però no la sindèmia. A través de les decisions basades en aproximacions científiques purament biomèdiques, s’abandona qualsevol tipus de millora en la vida diària de la gent comuna.
Així és com mor la democràcia
Encara no estem, per sort, en un punt de no retorn. És probable que, quan la situació es calmi, tot torni la normalitat. Serà massa tard? Fiar les decisions a un conjunt d’expertes no és democràcia, sinó tecnocràcia. Encara que el seu objectiu sigui assegurar l’interès general, totes les decisions que prenguin seran igualment polítiques; l’objectivitat és impossible. Per molt que necessitem confiar en la ciència per a prendre decisions davant crisis complexes com la de la covid-19, hem de tenir en compte que no hi ha cap veritat absoluta. Justament la ciència es basa en la revisió per part d’altres investigadores. Les decisions polítiques basades en la ciència haurien d’estar, doncs, també sota constant revisió. O, en termes democràtics, sotmesa a un constant retiment de comptes.
Aquesta emergència sanitària ha estat la primera de moltes que vindran. Recordem que la majoria de governs europeus han declarat l’emergència climàtica, per exemple. És el moment que comencem a entendre què implica que la primera d’aquestes crisis hagi estat sindèmica. Si no fem front a les crisis climàtica, econòmica, institucional i social que s’acosten, en tota la seva complexitat, l’aprenentatge de la gestió de la covid-19 no haurà servit per a res.
Perquè, què no deixarem fer als governs per salvar-nos del col·lapse? No ens convé repensar el rol de l’Estat, o dels Estats en plural, així com del poder i la ciutadania? O aplaudirem la mort de la democràcia si això ens salva de la propera crisi sistèmica?
Marc Martorell Escofet és graduat en Història amb màster en Relacions Internacionals. Activista en els moviments climàtics, ha participat en l’associacionisme juvenil d’esquerres a nivell català i europeu. Actualment és el responsable de relat a la Coordinadora de Confluència Jove.
