Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

PolíticaPolítica internacionalUncategorized

La UE se la juga… per la banda esquerra

Captura de pantalla 2013-10-14 a les 10.32.33Actualment vivim un moment de frustració respecte a la Unió Europea, especialment després de la sorprenent (per la magnitud) victòria d’Angela Merkel a Alemanya. Des del sud, aquest resultat de les polítiques de la restricció i la mal anomenada austeritat, fregant la majoria absoluta, es llegeix amb gran preocupació en la mesura que significa un aval a les contínues demandes amb nefastes conseqüències socials i ciutadanes com ara ajustaments estructurals, reforma de pensions, flexibilització del mercat laboral, augment de l’IVA, privatització i liberalització de serveis com l’aigua, la salut o l’educació.

Ja fa temps que la percepció que la UE només hi és per salvar bancs i no persones s’estén de manera esgotadora, sense aturador.

El gran drama de la UE avui no és la idea mateixa de la construcció d’un ens econòmic i monetari supraestatal (aquest està clar) i sociopolític (que encara està per fer). El veritable problema, allò que genera una creixent eurofrustració, o directament euroescepticisme, és l’actual correlació de forces imperant a les tres principals institucions europees: Comissió, Consell (governs) i Parlament europeu, una correlació en què primen de manera significativa les polítiques de dretes, conservadores i neoliberals (fins i tot en alguns àmbits governamentals o intergovernamentals en què la presència socialdemòcrata convidaria a esperar-ne el contrari).

La percepció que el conflicte és entre Alemanya i la resta de la UE ha beneficiat Merkel

Per a aquells grups, partits o associacions que treballem per construir una Unió Europea fonamentada en els principis de la igualtat, la solidaritat i la cohesió, aquest és un escenari sovint decebedor, i que, en tot cas, ens exigeix una gran capacitat de mobilització i de coordinació amb col·lectius afins, per tal de poder bastir un contrapès que pugui contrarestar una aplanadora conservadora que avança de manera implacable.

Llegint els resultats alemanys, no obstant, potser ens convé, des d’una determinada esquerra, fer una lectura una mica autocrítica, si més no des de la dimensió estratègica, que consisteix a constatar que, en part, la gran mobilització proMerkel en forma de vot podria haver estat provocada per un discurs, pràcticament unànime als països del sud i la perifèria, en contra d’Alemanya, en genèric, en lloc de concentrar-nos en les polítiques concretes que encarna la cancellera. Sense poder mesurar amb exactitud l’impacte que això hagi pogut tenir en la votació, sí em sembla evident que, d’alguna manera, aquesta percepció que el conflicte és entre Alemanya i la resta de la UE ha beneficiat Merkel. Els perjudicats, per tant, altra vegada, són aquells col·lectius més desafavorits, tant a Alemanya com a la resta de la UE, que temen que ara patiran una dosi encara més forta (i en alguns casos directament letal) de la tan desagradable medecina merkeliana.

Les eleccions alemanyes, diguem-ho clar, han estat una derrota de l’internacionalisme, de la política i de les idees. Assenyalant el país (Alemanya) potser les esquerres han perdut l’ocasió de fer visible el veritable culpable (les polítiques conservadores). En aquest sentit, val a dir que tant els Verds alemanys com l’Esquerra i, en la darrera fase de la campanya, fins i tot la socialdemocràcia, han procurat europeitzar el debat, en la mesura que cada vegada són més conscients que a Alemanya només li anirà bé si a Europa li va bé. I a la inversa, que una Europa dèbil, tocada de mort, desigual, comportarà també conseqüències nefastes per a Alemanya.

Les eleccions alemanyes, diguem-ho clar, han estat una derrota de l’internacionalisme, de la política i de les idees

Tot plegat converteix les eleccions al Parlament europeu del proper 25 de maig de 2014 en determinants. Essent, com és, el Parlament l’única institució directament escollida per la ciutadania, amb capacitat real per poder fer front a determinades decisions intergovernamentals, és més necessari que mai que el proper Parlament compti amb una clara i coordinada majoria d’esquerres.

Tanmateix, no ens enganyem, les perspectives a hores d’ara no són massa positives. Les tendències existents a diferents països ens aboquen a un Parlament on determinats grups euroescèptics i feixistes tindran un pes significatiu. La pregunta és, mirant a mitjà termini: fins quan pot aguantar un projecte polític supraestatal en construcció, com la UE, amb aquestes forces centrífugues?

I és que, ens ho mirem com ens ho mirem, la situació d’emergència social al sud i a l’est d’Europa és una bomba de rellotgeria. Durant mesos ens hem trobat arreu el cartell ‘aparcat fins a les eleccions alemanyes’. Ara jo no hi ha marge. L’escenari ha canviat… a pitjor.

No ens podem permetre que l’actual correlació de forces continuï impregnant amb el seu discurs carregat de resignació (no hi ha alternativa) i continuï soscavant l’Estat del benestar europeu. Ja que, a banda de la injustícia social que això comporta, també ens condueix a la paràlisi, vegi’s decadència, del projecte europeu.

És hora de repensar la idea, des d’una mentalitat progressista i ecologista, primant l’internacionalisme i la solidaritat entre pobles i persones. És hora de recuperar la política (entesa amb bases democràtiques sòlides i creïbles) com a motor de la societat, en detriment de l’economia partidista. Les eleccions previstes per al maig de 2014 en seran un bon laboratori.

Finalment, tot això és del tot compatible amb l’altre gran repte que, aquest sí, en clau catalana, ens ocupa actualment. I és que, a banda de l’eurofrustació creixent relacionada amb les actuals polítiques imperants a Europa, cal afegir, en el nostre cas, les incerteses en relació amb com acolliria l’actual UE dels Estats una modificació de l’status quo actual, en forma d’aparició d’un nou ens estatal en el seu si. Aquest, però, és un aspecte que abordo en altres articles, dedicats específicament a la qüestió nacional.

Raül Romeva i Rueda @raulromeva
Eurodiputat d’ICV @iniciativa

Articles relacionats
Política internacional

La Xina i els Estats Units, al ritme de la rivalitat i la similitud

DemocràciaPolítica

Entrevista a Joan Saura: 20 anys després del Tripartit

PolíticaTransició ecològica

Entrevista a Salvador Milà: 20 anys del Tripartit i de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge

DemocràciaPolítica

Amnistia: en aquella fina línia entre la il·lusió i la preocupació

5 Comments

Comments are closed.
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut