La majoria podríem pensar que la violència ha marcat el transcurs de la història i que, de moment, és un fet que no ha canviat. Evidentment és una realitat en què, tot i haver variat les formes, els episodis de violència formen, malauradament, part de la quotidianitat del panorama internacional. Síria, Somàlia, l’Afganistan o Palestina són només alguns exemples dels conflictes armats que sacsegen la conjuntura global contemporània.
Però la realitat és que les pràctiques no violentes com a resistència i canvi socials són tan antigues com les pràctiques violentes imposades pel poder que encara perduren en els nostres dies. I també és una realitat que, a dia d’avui, i arran del panorama polític, social i econòmic en crisi, l’enginy s’ha aguditzat i les pràctiques no violentes han assumit part del protagonisme. Noves formes de rebel·lió que entenen la no violència no només com l’absència de violència física, sinó que fan referència també a la violència anomenada estructural, com la privació, l’opressió o l’exclusió social, contra la qual també es lluita.
“Arran del panorama polític, social i econòmic en crisi, l’enginy s’ha aguditzat i les pràctiques no violentes han assumit part del protagonisme”
Els exemples de lluites no violentes en l’actualitat es reprodueixen de formes molt diverses contra realitats heterogènies en entorns també molt diversos. Però totes tenen en comú un conjunt de participants solidaritzats i entusiastes. A Espanya vam viure el moviment dels indignats, el 15-M, iniciat el maig del 2011, però aquest només va ser un exemple de les moltes formes de protesta no violentes que van aparèixer arreu del món. En una mateixa línia, als Estats Units va aparèixer l’Occupy Wall Sreet, iniciat a Nova York, per protestar contra el gran poder econòmic i empresarial que controla el poder polític. O també la revolució verda iraniana i un moviment sirià per la democràcia que protestava contra el frau electoral l’any 2009 amb manifestacions pacífiques. De la mateixa manera pacífica, l’ús del propi cos és l’eina de protesta que les activistes ucraïneses de Femen utilitzen per queixar-se, entre d’altres, del turisme sexual i reivindicar la figura de les dones al seu país.
En moltes formes de protesta acostuma a emergir un símbol del moviment. Aquest és el cas de “la noia del vestit vermell” i les protestes contra el Govern turc que van iniciar-se l’any 2013 a partir de la queixa contra una remodelació urbanística per construir un centre comercial a Istanbul. Era una noia amb vestit roig i una bossa blanca que, enmig de les protestes, va patir l’atac de la policia turca, que la va ruixar amb gasos lacrimògens. La imatge va proliferar via les xarxes socials i va convertir-se en tot un símbol. Per què? Perquè resumia a la perfecció no només l’essència de la protesta turca, sinó l’essència de moltes de les protestes pacífiques d’arreu del món. La policia responent amb violència a demandes pacífiques i el poder criminalitzant-ne els participants. Una noia sense armes ni objectes potencials de ser-ho, amb roba gens combativa, amb una actitud gens violenta que, tot i així, va ser atacada per la policia.
“Les noves maneres de pensar i, sobretot, d’actuar són realment necessàries per poder replantejar el món i començar a canviar-lo”
Les noves maneres de pensar i, sobretot, d’actuar són realment necessàries per poder replantejar el món i començar a canviar-lo. Per fer que passin coses noves i per evitar tot allò que no ens agrada, demostrant al poder econòmic i polític que el petit també pot guanyar i fer coses extraordinàries. La utilització del sentit de l’humor, el nostre cos nu o el simple gest d’una abraçada poden ser les nostres noves armes. Armes no per guanyar el conflicte, sinó per buscar noves solucions que ens condueixin a un paradigma completament nou.
Montserrat Mompió Gallart @munsamompio