Versió actualitzada en data de 7 de setembre de 2015
Un relat
El 3 d’agost, el president de la Generalitat, Artur Mas (CDC), signava el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre. S’esgotava, així, la desena legislatura que havia començat amb la constitució del Parlament el desembre de 2012. Mas acaba la legislatura com a màxim dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit fundat pel corrupte confés Jordi Pujol i Soley el 1974. Això tot just després que CDC acabés de trencar amb la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) de Josep Antoni Duran i Lleida per desavinences menors (que mai no havien estat prou sòlides) i una de major: el rumb sobtadament independentista de Mas. El successor de Pujol es presenta a la reelecció sota el paraigua de la candidatura Junts pel Sí, pactada amb ERC, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i alguna petita escissió. I ho fa com a número 4 de la llista per Barcelona, en una maniobra política calculada i difícilment comparable a països del nostre entorn.
“Aquest embolic monumental dóna pistes sobre la convulsió política en què Catalunya viu immersa d’un temps ençà”
Aquest embolic monumental dóna pistes sobre la convulsió política en què Catalunya viu immersa d’un temps ençà. En el mateix moment en què Mas atribueix un caràcter “plebiscitari”, referit al tema nacional, a les eleccions anticipades del 27 de setembre, es confirma un ventall d’almenys 7 candidatures, i un grapat de partits, amb opcions clares de formar part del proper legislatiu: CDC i ERC (Junts pel Sí); ICV, EUiA, Podem i Equo (Catalunya Sí que es Pot); PSC; PP; C’s; CUP; i UDC.
Aquest ampli ventall comporta una forta confrontació d’idees en tots els eixos: dreta-esquerra, vella política-nova política, Catalunya-Espanya, etc. No obstant això, es dibuixa una tendència mediàtica, i la consegüent construcció d’hegemonia cultural, a un debat centrat exclusivament en les relacions Catalunya-Espanya. I és aquí quan s’amortitza una sortida democràtica sense que estigui esgotada: la convocatòria d’un referèndum amb cara i ulls que les expectatives de canvi a l’Estat, amb les eleccions generals d’aquí a 4 mesos, situen en una pantalla que, si més no, comportaria un gruix de dificultats similar a la independència per via directa.
En el marc de les teories del rendiment de comptes, quan arriba l’hora de la pràctica, de dur a terme l’exercici d’aquest dret ciutadà i deure polític, topem amb un escull. El plantejament “plebiscitari” en clau nacional d’aquestes eleccions, el qual pretén que la ciutadania no emeti la seva opinió sobre les polítiques públiques que s’han implementat al llarg del darrer mandat. Aquestes, molt basades en els principis del neoliberalisme, conformen el gruix de les retallades fruit de la correlació de forces catalana (coincident, a la dreta governant, amb la de l’Estat i la Unió Europea). Lluís Rabell, cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, defensa que la seva candidatura hi és, entre d’altres motius, per evitar d’“evacuar” el debat social, el desmantellament i la privatització de serveis públics i l’empitjorament de les condicions de vida de la gent, en una lògica de davallada de la inversió social i d’empobriment generalitzat i augment de les desigualtats.
“El plantejament ‘plebiscitari’ en clau nacional d’aquestes eleccions (…) pretén que la ciutadania no emeti la seva opinió sobre les polítiques públiques que s’han implementat al llarg del darrer mandat”.
El mirall de Grècia i la seva dramàtica situació pot ser que s’acabin situant en el camí cap al 27-S, ja que tot just una setmana abans se celebraran les eleccions anticipades al país hel·lè, amb una agenda a priori ben diferent i ben compartida: educació, salut, serveis socials, persones, bancs, rescat, deute, interessos del deute, creditors, €.
Els candidats (i les poques candidates)
Si fem un cop d’ull als caps de llista de les diferents opcions electorals, el debat també està servit perquè es produeix un autèntic ball de canvis. CDC i ERC han pactat que Artur Mas sigui el seu candidat a la reelecció des de la posició 4; Catalunya Sí que es Pot s’estrena amb el líder veïnal Lluís Rabell (per ICV-EUiA encapçalava Joan Herrera, mentre que Podem no es presentava i Equo ja ho feia conjuntament); el PSC porta el seu primer secretari, Miquel Iceta (abans Pere Navarro); el PP hi col·loca l’exalcalde racista de Badalona, Xavier García Albiol (fins ara Alicia Sánchez Camacho); Ciutadans s’ha de renovar pel seu propi discurs amb la diputada Inés Arrimadas (durant 10 anys, Albert Rivera); a la CUP encapçala el periodista Antonio Baños (substitueix David Fernàndez); i Unió surt amb l’exconseller d’Interior del Govern Mas, Ramon Espadaler (es presentava amb CDC i Artur Mas).
No hi ha cap dona entre els 8 caps de llista a les quatres circumscripcions de Junts pel Sí i de la CUP. De la resta de candidatures, només 1 de cada 4 caps de llista és dona.
El programa
“Hom podria pensar que sense balanç de govern ni programa de govern es fa difícil anar a unes eleccions. Però és possible”.
Arribats a aquest punt, si el relat i els candidats van associats a lectures molt confrontades, per què el programa hauria de quedar exempt de polèmica? Doncs resulta que no totes les candidatures acabaran tenint programa de govern. Hom podria pensar que sense balanç de govern ni programa de govern es fa difícil anar a unes eleccions. Però és possible. El cap de llista de Junts pel Sí, conformada per la governant CDC i el seu soci parlamentari d’ERC, Raül Romeva (qui no és el seu candidat a la presidència de la Generalitat), diu que faran un programa “instrumental, no de govern”. La resta d’opcions polítiques, que sí que han presentat o tenen previst presentar propostes per eixos o temes, mostren la seva estupefacció. Val a dir que els tempos d’aquest procés electoral han fet forçar la maquinària dels partits per arribar a temps a tots els terminis legals i compromisos polítics (fins ara, s’havia entès que un programa de govern era un compromís polític fins i tot de l’opció més minoritària de totes).
El resultat
Pel que fa al 28 de setembre, l’endemà del 27-S, tampoc no hi ha acord. La candidatura de Junts pel Sí, que amb la CUP planteja aquests comicis al Parlament en clau plebiscitària nacional, alimenta tant l’argument que hauria de guanyar en vots com el contrari, que hauria de guanyar en escons, per tal d’iniciar un procés de transició cap a la independència. No es parla, però, de la declaració unilateral, sinó d’una mena de reiterada declaració de sobirania dels membres del nou Parlament, sense valor jurídic. I de les conegudes dificultats de la negociació amb l’Estat, sigui quin sigui el resultat electoral, ni rastre. Un camí sense traçar que concentra les crítiques tant dels partits que plantegen l’alternativa del referèndum com la via segura per exercir el dret a decidir (Catalunya Sí que es Pot i, als antípodes ideològiques, Unió) com d’aquells altres que rebutgen qualsevol expressió a les urnes de la relació entre Catalunya i Espanya (PP, Ciutadans).
Una conclusió
Aquell mantra de la participació que sempre es repeteix s’ha de fer realitat la nit del 27-S. A Catalunya, avui, existeix un risc de deixar de ser un sol poble si hi ha gent, tant si és vinguda de fora com crescuda o nascuda aquí, que es queda a la cuneta de la política. Si la gran majoria de la ciutadania va a votar, en la clau que cadascú triï lliurement, ens trobarem amb un Parlament de la pluralitat, reflex del país. De no ser així, ens podríem situar a les portes de l’exclusió política, social, cultural, reflex dels qui es pensen que el país ha estat, és i serà seu.
Pau Planelles Oliva
@pplanellesoliva
“I el 27 de setembre, què?” @pplanellesoliva escriu el Tema Central de #Jovent114 http://t.co/XNWslNtRip
RT @elJovent: “I el 27 de setembre, què?” @pplanellesoliva escriu el Tema Central de #Jovent114 http://t.co/XNWslNtRip
Un relat, els candidats (i les poques candidates), el programa, el resultat i una conclusió sobre el 27-S http://t.co/gark1EUUzT #Jovent114
RT @elJovent: “I el 27 de setembre, què?” @pplanellesoliva escriu el Tema Central de #Jovent114 http://t.co/XNWslNtRip
RT @jovesev: I el 27 de setembre, què? Article central del #Jovent114 de @pplanellesoliva sobre les properes eleccions! http://t.co/LDLx2Ul…