Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Política internacional

Cap a una revolta europea?

Europa viu una commoció política a causa de la crisi de la Unió Europea com a institució dominada per l’establishment i els mercats, els quals han provocat un gir neoliberal, així com per aquells governs que han seguit fil per randa totes les “recomanacions” que els lobbies europeus i els mercats feien.

Aquesta sacsejada política s’ha traduït en l’auge de tres corrents ideològics: el nacionalisme com a motor de canvi (en podrien ser exemples clars Catalunya o Escòcia), l’extrema dreta (amb un referent clau com és Marine Le Pen a França i amb presència a d’altres països) i, per últim, l’esperança de l’esquerra (amb el referent de Syriza a Grècia o Podemos a Espanya). En aquest article, ens centrarem en els canvis al Regne Unit amb l’ascens del nou líder laborista Jeremy Corbyn, així com en la lluita d’Escòcia cap a la independència.

La victòria de Corbyn a les primàries laboristes s’explica pel distanciament de les bases del partit respecte a la “tercera via”, o gir al centre, que va encetar Tony Blair, qui va guanyar les eleccions del 1997 després que Margareth Thatcher procurés eradicar l’Estat del benestar. La tercera via de Blair va suposar l’acceptació dels principis neoliberals des de l’esquerra, transformant el partit en una mena de formació socioliberal, l’estela del qual van seguir la majoria de partits majoritaris de la socialdemocràcia europea.

En aquell context, davant la falta de referents progressistes que tradicionalment havien dominat a Escòcia, el líder de l’SNP (Partit Nacional Escocès) el 2007, Alex Salmond, superava en diputats el Partit Laborista amb tots els pronòstics en contra i es convertia en First Minister. D’aleshores ençà, Escòcia va celebrar un referèndum per a la seva independència, i l’SNP va enfortir-se fins al punt que a les eleccions generals d’aquell mateix any va obtenir 56 dels 59 diputats en disputa a la regió, escombrant els laboristes.

“Es va oposar a la Guerra de l’Iraq i ha estat ferm opositor de l’austeritat al Regne Unit”

És en aquest context que Corbyn s’alça com a líder del Partit Laborista, amb un 59% de suport a les primàries. Diputat des del 1983, Corbyn ha votat més de 500 vegades en contra del que votaven els seus companys; es va oposar a la Guerra de l’Iraq i ha estat ferm opositor de l’austeritat al Regne Unit. Ha estat la veu clara contra les reformes laborals, les privatitzacions i les retallades socials que el país ha estat vivint els últims anys, i aposta per la nacionalització de la indústria energètica, així com per l’educació gratuïta i el control públic dels ferrocarrils.

Tanmateix, els darrers esdeveniments a Grècia, on Tsipras no ha pogut desmantellar l’austeritat, o fins i tot a Portugal, on el president de la República ha impedit la formació d’un govern progressista, demostren que sense una dimensió europea l’esquerra no pot transformar. Per tant, quines implicacions té la victòria de Corbyn per a Europa?

De moment, es fa complicat de dir. La majoria d’analistes preveuen que Corbyn no arribi a les eleccions generals i sigui defenestrat. Malgrat el suport de les bases, els dirigents del partit consideren que una opció tan a l’esquerra no és bona per guanyar. En qualsevol cas, és esperançador que el partit que va inventar el gir a la dreta de l’esquerra europea faci ara el moviment contrari.

“És esperançador que el partit que va inventar el gir a la dreta de l’esquerra europea faci ara el moviment contrari”

Avui, els grans partits tradicionals de l’esquerra estan dominats per centristes: Sánchez a Espanya, l’SPD a Alemanya (governant amb Merkel), Hollande a França (amb una persona com Manuel Valls, marcadament xenòfob, com a primer ministre), Renzi a Itàlia, etc.

Si més enrere parlàvem de tres moviments polítics en auge (nacionalisme, extrema dreta i esquerra), de moment és clar que és l’extrema dreta qui guanya la batalla. Als Països Baixos són els primers en intenció de vot, a Dinamarca van quedar segons a les eleccions del passat juny, a França Marine Le Pen va segona a les enquestes (darrere de Sarkozy), a Suècia han trencat l’hegemonia dels dos grans partits (socialdemòcrata i conservador).

No és fàcil endevinar què pot significar la victòria de Corbyn per a Europa. Però, en un moment en què la dreta és únicament sinònim de més del mateix i el centreesquerra no aporta cap mena de projecte il·lusionant, únicament un projecte d’esperança pot frenar l’auge de l’extrema dreta. Corbyn pot ser l’expansió d’aquesta guspira que va prendre a Grècia, i que pot estendre’s a Espanya aquest desembre, a Portugal si l’esquerra situa una moció de censura al Govern de la dreta o, fins i tot, a Irlanda si l’esquerra guanya les eleccions el 2016.

 

Ferran Farnós Leiras (@ilkeops)

Gerard Domínguez Reig (@dominguezireig)

Articles relacionats
Política internacional

La Xina i els Estats Units, al ritme de la rivalitat i la similitud

PolíticaPolítica internacional

Sacar la voz: Chile hace ruido

Política internacional

El silenci mediàtic posa més en risc a les activistes d’Orient Mitjà

Política internacionalSalut

La vacunació per a la covid-19 revertirà les desigualtats generades per la pandèmia?

6 Comments

Comments are closed.
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut