Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

DestacatsLGBTI+Tema Central

Societat patriarcal, escoles patriarcals

Ilustracions_1164Darrerament podem sentir tant als mitjans de comunicació com en incomptables espais polítics una creixent preocupació pel fenomen de l’assetjament escolar per raó de sexualitat i gènere, fenomen més conegut sota el terme de “bullying LGTBIfòbic”. Casos recents d’aquest tipus de violència com la mort de l’Alan, un noi trans que es va suïcidar per causa de la persecució transfòbica que patia, han sacsejat la consciència col·lectiva, escandalitzada a l’adonar-se que les aules poden ser i, de fet, són espais no només d’aprenentatge acadèmic, sinó d’aprenentatge del càstig i la persecució que s’imposen a allò que se surt de la norma.

Aquesta indignació pregona, expressada mitjançant concentracions, manifestos i d’altres tipus d’accions polítiques destinades a exposar la ràbia al mig de la plaça pública, aquesta inusitada resposta social, no pot sinó explicar-se en darrera instància com a manifestació de dol per l’enderrocament de la imatge idealitzada que com a societat tenim de l’escola i de la infantesa.

Ens agrada pensar que som una societat avançada, progressista, civilitzada, en què la persecució de minories i la violència institucionalitzada són coses del passat. Ens agrada mirar-nos al mirall de la història i veure-hi el reflex autocomplaent de la democràcia occidental. Igualment, ens agrada creure amb fe inamovible en la innocència de les més joves i en la santedat dels espais on les eduquem, assenyalant el trencament del seu ordre com a casos aïllats amb causa purament individual.

“L’aula mai no és un espai neutre, està travessada per jerarquies de poder i relacions de dominació”

La realitat és, però, ben diferent, i és quan ella ens colpeja a la cara que veiem que la violència no és l’excepció, sinó la norma. El sistema educatiu és, en tota formació social, la principal via de transmissió ideològica, d’inculcació dels valors dominants (dominants, precisament, perquè beneficien la classe dominant). A les aules, la transmissió de continguts acadèmics és indissociable del modelatge de la consciència per adaptar-la als paràmetres normatius de pensament i de conducta. Així, d’una societat patriarcal solament pot néixer una educació patriarcal.

En aquest sentit, l’educació és una indústria de producció de normalitat, de fabricació de subjectes normatius que sabran relacionar-se, expressar- se, identificar-se i mantenir relacions sexuals “com és degut”. L’aula mai no és un espai neutre, està travessada per jerarquies de poder i relacions de dominació que constitueixen un reflex de les estructures d’opressió existents fora dels murs de l’escola. No hem de caure en l’error de pensar-hi com quelcom abstret del conjunt de la societat sinó com una de les potes més importants del sistema patriarcal, fins i tot, com la més important d’entre elles. És entre taules i pissarres que rebem, durant anys capitals en el nostre desenvolupament com a éssers humans, el millor ensinistrament per convertir-nos en les dones i homes cis i heterosexuals que perpetuïn l’espècie i les relacions d’opressió fins ara existents.

Cada vegada que sentim “jugar al futbol és de nens”, “no ploris, que sembles una nena”, “si portes una samarreta rosa vol dir que ets gai”, “les nenes no tenen penis”,  “no diguis mariconades” i tantes altres expressions d’aquest estil, no podem, no hem d’acceptar-les com a simples coses que es diuen, frases fetes o vestigis desafortunats d’un pensament retrògrad. Hem d’observar-les com a enunciats prescriptius de com les coses han d’ésser segons la norma patriarcal, com a forma de vigilar i castigar tot comportament que se surti, de regular i administrar els processos de conformació identitària.

“La violència no és només discursiva. La paraula és normalment sols el primer pas”

No obstant, la violència no és només discursiva –sí, des de comentaris com els mencionats fins a agressions verbals directes constitueixen una cara més de la violència que sosté el patriarcat—, ja que la paraula és normalment sols el primer pas. Si qui infringeix la norma no cessa en el seu atac a “la naturalesa”, “l’ordre moral” o qualsevol altre sistema d’idees emprat per justificar la dominació, es dóna el pas de la mera paraula a actes de diversa gravetat, tal com la marginació, escarni o, fins i tot, agressions físiques. Tota manifestació de la violència contra la diversitat de sexualitat i de gènere té un objectiu i un origen clars: salvaguardar l’estabilitat de les categories que el patriarcat necessita per funcionar i mantenir l’opressió del subjecte masculí sobre el femení. Conscient o inconscientment, aquesta és l’arrel d’aquest tipus d’assetjament, sigui dut a terme per l’alumnat o pel propi professorat, el qual  és també, sovint, còmplice i executor d’aquesta persecució.

Dit això, no hi ha lloc per a una altra manera d’entendre l’assetjament per raó de gènere i sexualitat que com a una cara més d’un sistema patriarcal sustentat pel masclisme, l’heterosexisme i la transfòbia. Donat que per a problemes estructurals calen solucions estructurals, no hi ha una altra manera d’eliminar completament aquest assetjament que no sigui la destrucció i superació total del patriarcat. En aquesta tasca cobra radical importància la feina d’associacions, grups i qualsevol altre tipus d’espai polític que lluiti per transformar els fonaments de la concepció social al voltant del sexe, el gènere i la sexualitat. Només mitjançant l’acció política col·lectiva i coordinada des d’una òptica antipatriarcal podem fer front a l’estat material de dominació i a la seva hegemonia ideològica, entenent l’acció política com a praxi conduïda a transformar les relacions de poder existents. Qualsevol tipus d’intervenció contra aquest assetjament haurà de partir d’aquesta visió de conjunt, bevent dels coneixements i experiències de les pròpies víctimes i dels seus col·lectius. En cas contrari, quedarà en una lleugera reforma sense incidència real.

“Si volem que totes les vides siguin visibles i vivibles, hem de començar per educar en la diversitat i el respecte”

Així mateix, hi insisteixo, hem d’ésser conscients de la gegantina importància que té l’educació a l’hora de construir una societat més justa i equitativa. Si volem que la diversitat de gènere, corporal i sexo- afectiva sigui un valor a reivindicar, i no un estigma a amagar dins l’armari; si volem que totes les vides siguin visibles i vivibles, hem de començar per educar en la diversitat i el respecte, hem d’introduir el pensament feminista a les escoles, però no reclòs  de forma edulcorada en una assignatura que hagi de competir amb l’ensenyament religiós, sinó de forma transversal i integrada a tots els espais i continguts de l’àmbit educatiu. I si volem unes escoles lliures de violència patriarcal hem de aspirar igualment a una societat lliure de violència patriarcal en tota la seva extensió.

 

Daniel Barral
Joves Trans de Barcelona @JTransBcn

Joves Trans de Barcelona és, com el seu propi nom indica un grup de joves trans de Barcelona, els quals, mancant espais trans conduïts des d'una perspectiva jove, van decidir crear-ne un. Tot i que l'organització té un recorregut escàs i encara està immers en un procés de conformació i definició orgànica, neix amb la clara intenció de servir com a punt de trobada pel jovent trans de Barcelona i el seu voltant, teixint una xarxa de referència i suport mutu, i alhora com a eina per desenvolupar la lluita per l'alliberament de la població trans.
Articles relacionats
LGBTI+Número 123

Les vides LGTBI+; la garantia de drets laborals i socials -sexili

LGBTI+

26 d'abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica

LGBTI+

Diversidad sin diferencias. Un análisis de salud pública sobre la propuesta de ley trans

EconomiaJustícia socialTema Central

Responsabilidad Social Compartida?

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut