L’obligació de ser, de compartir, d’opinar. Com si el fet de no tenir una opinió formada sobre absolutament tot relegués el ciutadà a un estatus d’incapacitació. Com si la sobreexposició a les xarxes digitals per part d’organitzacions, institucions i partits fos una obligació, el ser-hi per ser-hi. I és que si de normal no hi ha un protocol d’actuació pel que fa a la gestió de la bidireccionalitat del procés comunicatiu a les xarxes, encara menys en un període de campanya electoral. Definir un missatge clar, atractiu en 140 caràcters i que no passi desapercebut entre el bombardeig de missatges a la xarxa s’ha incorporat com a estratègia de campanya en un espai mediàtic híbrid (Chadwick, 2013). Com es gestiona, però, la tensió entre el dret a la llibertat d’expressió i el discurs de l’odi per l’odi amagat darrere de l’anonimat? Com es desembolica la xarxa?
“Definir un missatge clar, atractiu en 140 caràcters i que no passi desapercebut”
L’anàlisi de campanyes electorals i l’estudi en profunditat de les possibilitats que les xarxes socials ofereixen des del punt de vista comunicatiu, en el context de partits contrahegemònics de Gramsci (2009), aporten resultats rellevants per a l’acadèmia, però més encara per al teixit social organitzat. En un context en el qual la capacitat dels mitjans de masses (millor no parlar dels públics) per a la ruptura de l’statu quo i l’articulació de l’hegemonia (Laclau i Mouffe, 2001) és nul·la, cal replantejar-se la doble cara de la comunicació en xarxa.
En les anàlisis realitzades[1] sobre els comentaris generats a Twitter a partir de la comunicació electoral de la confluència Barcelona en Comú en les municipals de 2015, s’han pogut observar diversos comportaments en la teranyina online sobre els quals paga la pena reflexionar. Com ara que, per exemple, la polarització dels comentaris a Twitter salti de l’amor incondicional a Ada Colau (20%) a l’odi més rancuniós (21%), perquè allò d’aprofitar les xarxes per a dubtes, precs i peticions, és a dir, per accedir als polítics amb cert grau d’argumentació (2,5%), ja si de cas queda per a un altre moment… Exactament, per al mateix moment en què des dels comptes dels partits polítics es respongui amb continuïtat a les aportacions d’usuaris/ciutadans inquiets (12%).
“La polarització dels comentaris a Twitter salta de l’amor incondicional a Ada Colau (20%) a l’odi més rancuniós (21%)”
Com es premien o es responen els comentaris d’usuaris interessants, amb aportacions enriquidores o almenys relacionades amb el missatge difós pel partit? Com es crea una comunitat online en xarxa que permeti avançar en l’articulació de l’hegemonia en els mitjans socials i no estigui completament desconnectada de l’offline? Doncs segurament assumint l’esforç de la hiperconnectivitat, no sols en campanya, sinó de forma continuada, sense abandonar aquesta estratègia una vegada celebrades les eleccions.
I la gestió del discurs de l’odi amb la llibertat que atorga l’anonimat? Com es redirigeix i se suavitza un debat a Twitter en el qual l’únic argument és l’atac i la vexació, que, al mateix temps, pot dinamitar el debat i les aportacions d’altres usuaris? Una vegada més, es requereix temps i un endoll a prop per a la bateria. I el pitjor és que els qui ens dediquem a investigar i esbrinar-ho, tampoc no tenim respostes. Sobretot, si la xarxa es converteix en una esquerda per la qual podem accedir, arribar i replantejar el discurs hegemònic. Encara que de l’amor a l’odi només hi hagi 140 caràcters.
[1] Més informació: https://recyt.fecyt.es/index.php/EPI/article/view/epi.2017.sep.09
Lucía Garcia-Carretero (@LGCarretero)
Periodista i PhD Candidate
