Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

DestacatsPolítica

Artículo 1.3: La forma política del Estado español es la ¿Monarquía parlamentaria?

“Soy el Rey de una República”. Aquestes eren les paraules amb les quals –segons es diu- es presentava Juan Carlos de Borbón davant les cancelleries d’arreu del món durant la Transició. Si bé era obvi per a tothom que Espanya es configurava com una Monarquia parlamentària (article 1.3 CE), tal afirmació deixava intuir que, des de les més altes esferes polítiques post-franquistes, es coneixia la majoria social a favor de la instauració d’un sistema democràtic liberal, però també la preferència vers una forma de govern republicana de la societat espanyola.


Sovint es diu que la Transició va ser el resultat de l’agregació de les febleses del moment. D’un costat, Joan Carles i els franquistes reformistes com Suárez o Fernández-Miranda, sabien que el manteniment d’un sistema dictatorial a l’Estat era inviable per la falta de suport i legitimitat social. Per ells, l’única possibilitat de supervivència de la Corona, i de part de les elits de la dictadura, era acceptar part de les demandes democràtiques i socials de l’oposició. Enfront seu, una oposició liderada pels partits –PCE i PSUC- i sindicats –CCOO- comunistes que, tot i el gran suport social mostrat als carrers i places, coneixien la inviabilitat de dur a terme un procés de ruptura, com el succeït a Portugal, a causa de l’alineament de l’estament militar, especialment la cúpula, amb el règim. Així doncs, davant la incapacitat d’imposar-se els uns sobre els altres, la monarquia va jugar les seves cartes amb habilitat i un país clarament republicà i democràtic va haver d’acceptar una forma de Cap d’Estat antidemocràtica, anacrònica i masclista per tal de poder configurar-se com un Estat social, democràtic i de Dret homologable a la resta d’Europa Occidental.


Paral·lelament a la Transició, i especialment a la seva fi amb l’arribada al poder de Felipe González, s’inicià un procés de legitimació de la monarquia via a idealització del Rei i el sobredimensionament del seu paper en l’establiment de la democràcia. Són els anys del silenci, que encara duren, al voltant dels foscos negocis i amistats de Juan Carlos I, de la creació de la seva imatge de campechano i de l’aparició de notables que es definien no com a monàrquics, sinó com a juancarlistes. Fou el moment en el qual el PSOE, suposadament republicà, tot i que ja no marxista, es transformà en el principal valedor de la monarquia a Espanya, configurant-se definitivament com una pota clau de l’statu quo posterior a la Transició.

Són els anys del silenci, que encara duren, al voltant dels foscos negocis i amistats de Juan Carlos I, de la creació de la seva imatge de campechano i de l’aparició de notables que es definien no com a monàrquics, sinó com a juancarlistes.


Tanmateix el màrqueting i el silenci còmplice no poden amb tot, i a poc a poc el niu de brossa amagat durant anys sota l’estora va anar sortint a la llum. I feia pudor, molta. El Cas Noos, els vincles de la Corona amb les monarquies absolutes del Golf Pèrsic i la caça d’elefants a Botswana van fer desplomar-se la valoració de la ciutadania vers la monarquia fins al 3,72 sobre 10 el 2013 (CIS). Tot plegat en un context de brutal crisis econòmica i social on la població s’indigna davant la vida acomodada –i sufragada amb diners públics- de la família reial mentre s’imposava una duríssima austeritat i les classes mitjanes i populars s’empobrien. Així doncs, Juan Carlos de Borbón abdicà en el seu fill Felip el 2014 esdevenint aquest el nou Cap d’Estat i Rei d’Espanya i passant pel davant de les seves germanes grans.


L’abdicació del Rei hagués estat un bon moment per obrir un debat públic, democràtic, al voltant de la forma política de l’Estat espanyol. Pràcticament dues dècades després de la mort de Franco i de la Transició, Espanya era ja una democràcia plenament consolidada i no existia el perill d’un alçament militar si es plantejava una reforma constitucional en aquest sentit. Hagués estat un bon moment per posar en relleu la incoherència d’un sistema on la sobirania emana del conjunt del poble espanyol (Article 1.2 de la Constitució) en el qual la figura del Cap d’Estat no prové de la voluntat de la ciutadania ni està sota control ni fiscalització d’aquesta. Un sistema que pregona la igualtat (Article 14) on no tothom pot postular-se per a ocupar el màxim càrrec polític. S’hagués pogut debatre sobre el component profundament conservador, hobbesià, i contrari als principis de l’Estat de Dret de l’Article 54.3 de la Constitució on el Rei, es situa fora del contracte social al definir-se com a inviolable i irresponsable davant la Llei i els poders de l’Estat. 2014 hagués pogut ser un any on la classe política fes un acte de valentia i culminés la Transició preguntant al poder constituent -el poble espanyol- la forma política que volien que tingués el seu Estat.


Desgraciadament, l’anterior paràgraf està escrit en subjuntiu i tal situació no va succeir mai. L’elit política, mediàtica i econòmica d’Espanya va tancar files al voltant de la monarquia impedint qualsevol debat. No sabem si això responia a conviccions polítiques, a por a perdre el debat, a interessos o a una barreja de tot plegat, però de ben segur partia d’una mirada paternalista i elitista cap al conjunt de la ciutadania espanyola, a la qual no consideren prou madura per a afrontar qüestions d’aquest tipus.

L’elit política, mediàtica i econòmica d’Espanya va tancar files al voltant de la monarquia impedint qualsevol debat. 


La forma política de l’Estat, la Monarquia parlamentària, cada cop està més qüestionada, especialment entre les generacions més joves que porten els valors democràtics impregnats en la seva consciència política. Els greus desencerts de Felip VI, especialment el 3 d’octubre de 2017, i de Juan Carlos I fan que bona part de la ciutadania es qüestioni la conveniència d’una figura allunyada de la ciutadana i fora del control d’aquesta. És en aquest sentit que el moviment estudiantil de tota Espanya va organitzar el desembre de 2018 referèndums no oficials a les Universitats per tal de reclamar la posada en marxa dels mecanismes constitucionals que culminin en la celebració d’un referèndum a tot l’Estat sobre la forma política: Monarquia o República.


El poder polític pot seguir ajornant i evitant plantejar aquesta qüestió i les altres necessàries per culminar d’una vegada per totes la tot allò que va quedar a mig fer el 1978. Però la societat espanyola ha canviat. Els ideals d’igualtat, llibertat i fraternitat impregnen profundament la cultura política espanyola, i, malgrat una elit política conservadora, tard o d’hora, Espanya serà republicana. 

                                                

Articles relacionats
DemocràciaPolítica

Candidatura de Sumar de Yolanda Díaz: l’esperança d’un projecte ciutadà per transformar el país

PolíticaPolítica internacional

Sacar la voz: Chile hace ruido

DemocràciaPolítica

Oda a la política

DestacatsUncategorized

Entrevista a Lamine Sarr: "Los pobres no pueden ocupar el espacio público"

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut