Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Democràcia i Drets SocialsDrets socials

Drets socials: de la constitucionalització a la mercantilització

Vaga d’una plantilla laboral d’Amazon. Imatge de Nicajo a Pixabay

En començar a escriure sobre la constitucionalització dels drets socials em venen al cap algunes imatges recents. La primera té a veure amb l’escandalosa pujada del preu de la llum que s’ha produït aquest 8 de gener, en mig d’una onada de fred i en un context de crisi que està augmentant el nombre de llars vulnerables. Una altra té a veure amb el creixement de la desigualtat, que s’està produint per la insuficient cobertura social davant l’elevat nombre de persones en situació d’atur que volen treballar i no poden i d’aquelles que treballen en situacions de precarietat. I, una de darrera, la negativa del govern de la Generalitat a doblar el topall de dèficit públic (del 0’7% fins a l’1’5% com ha fet el País Valencià) i la renúncia, per tant, a augmentar el pressupost públic en més de 1.500 milions d’euros en plena emergència sanitària, creixement de la pobresa i la precària situació de molts treballadors, autònoms i les dificultats de les petites empreses. De ben segur en podem trobar més, però aquestes il·lustren els límits socials de les regles i principis amb que avui s’organitzen la convivència i les estructures de poder polític en la nostra societat.

Perspectiva històrica del constitucionalisme social

El constitucionalisme social és una resposta a les crisis, guerres o dictadures que impregna, per exemple, les constitucions franceses, italiana o alemanya, sorgides de la derrota del feixisme i el nazisme, o la portuguesa i l’espanyola, posteriors a les dictadures. No impugna el funcionament del sistema capitalista ni la seva lògica de mercat, ja que s’empara la llibertat d’empresa i la propietat privada, però estableix certes limitacions emmarcades per la funció social o l’interès general. A més, busca l’equilibri social blindant drets socials i laborals i compromet la promoció de la igualtat, base de la llibertat. Això ha permès que, sense posar en dubte l’economia de mercat, alguns països hagin construït potents sectors públics, que actuen en l’economia de manera planificada i estratègica al marge dels principis de mercat o garanteixen la prestació dels serveis propis de l’estat de benestar —salut, educació, atenció social.

Però, a partir dels anys 80 del segle XX, la ideologia neoliberal assoleix l’hegemonia política a nivell mundial. Amb l’accés al poder de Reagan i Thatcher comença la desarticulació d’alguns dels mecanismes de govern públic de l’economia i els controls sobre la llibertat d’empresa i la propietat privada. Es duen a terme processos de privatització d’empreses públiques, incloses aquelles que proveïen serveis essencials com llum, aigua, comunicacions, etc. Algunes de les funcions de control de l’economia i del funcionament del mercat, que realitzaven els poders públics, es traspassen a òrgans tècnics —com bancs centrals, agències de qualificació del deute, comissions de control de la competència—, suposadament independents, per supervisar i orientar el funcionament de l’economia sense cap subordinació al poder democràtic.

Aquests processos buiden de contingut social bona part de les constitucions, trencant així l’equilibri que representava l’acceptació d’un model de mercat, de lliure empresa i propietat privada, acompanyat d’un fort estat social que garantia l’accés universal als drets socials i la promoció de la igualtat i la cohesió. Amb l’actual emergència sanitària, les insuficiències dels sistemes de salut pública, les dificultats en la producció pròpia de productes essencials i en la implementació d’ajuts i suports públics a l’ocupació i l’activitat econòmica han evidenciat aquesta contradicció. És la constatació que la subordinació de la pròpia democràcia i la governabilitat als interessos econòmics agreugen els límits del constitucionalisme social.

Amb tot, la resposta a l’actual crisi és qualitativament millor que la implementada en la de l’any 2008, tant a nivell de la Unió Europea amb el canvi d’orientació en les polítiques fiscals i l’impuls d’una estratègia de reactivació econòmica, recuperació social i transformació ecològica i digital, com en la gestió política del govern de l’estat, que ha implementat importants mesures de suport social, com els ERTOs o la posada en marxa de l’Ingrés Mínim Vital (IMV).

El constitucionalisme social a l’Estat

En tot cas, les contradiccions que evidencia avui la Constitució espanyola del 1978 (CE) no poden obviar que reconeguem i posem en valor la voluntat democràtica de desmantellar el franquisme i introduir elements de reforma de l’estat per avançar en canvis econòmics i socials. La seva redacció conté molts equilibris, fruit de la correlació de forces existent en aquell moment, que es tradueix en forma de renuncies i en redaccions sotmeses a una flexibilitat interpretativa posterior, ja sigui pel desenvolupament legislatiu que la desplega, en funció d’unes o altres majories polítiques o  per la interpretació del Tribunal Constitucional en relació a les disputes ideològiques sobre l’aplicació normativa.

La voluntat inicial de canvi de règim i d’establiment d’uns principis i regles de funcionament democràtics i socials la plasmen els constituents en el primer article de la CE, amb la fòrmula “d’estat social i democràtic de dret” i propugnant com a valors superiors de l’ordenament jurídic “la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Els anys transcorreguts, el desenvolupament legislatiu, les interpretacions successives i les reformes introduïdes (l’article 135) incorporen derives preocupants —en l’organització institucional, funcionament democràtic i promoció dels drets econòmics, socials i culturals— i inadaptacions als canvis operats en una organització social inserta en els efectes de la globalització i els reptes civilitzatoris.

La principal limitació del sistema democràtic rau en la relació entre la política i l’economia. Els grans poders econòmics i mediàtics campen lliurement al marge de controls electorals i condicionen, en moltes ocasions, les decisions polítiques tant del poders legislatius com dels poders executius. En aquest sentit la reforma de l’article 135, l’any 2010, en plena crisi econòmica, i sota imposició de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI, és un punt d’inflexió interpretativa de la CE que supedita la política a l’interès econòmic. La imposició d’un sostre d’endeutament i dèficit públic i la prioritat absoluta al pagament dels creditors front al servei de la despesa social, qüestiona clarament els principis del constitucionalisme social.   

Però més enllà de la deriva neoliberal mundial que va buidant part del seu caràcter social, la CE fa temps que s’usa com a banderí per a defensar trinxeres pròpies en el debat polític partidari. Sigui en el debat territorial, recentralitzadors contra sobiranistes; en el debat polític, essencialistes contrareformistes; o en el debat social, mercantilistes contra constitucionalistes. Contraposicions creuades que mostren la complexitat per abordar el debat de fons sobre l’actualitat de la CE i les dificultats per trobar posicions de consens que superin les contradiccions existents.

Però el fet que continuï viva després de 40 anys és un valor en sí mateix. L’actual CE supera la mitjana de 4 o 5 anys de durada de les anteriors, sepultades per cops d’estat militars i imposicions autoritàries. Mostra també que en la seva redacció incorpora un alta flexibilitat interpretativa. Això no la deslliura de problemes d’instrumentalització partidària, però apunta possibilitats de reforçar-ne una orientació progressista.

La necessitat d’obrir un ampli debat social i polític en relació a la necessitat d’actualitzar la CE és complex i complicat. Complex perquè cal trobar les fòrmules que permetin generar nous consensos a partir d’una multiplicitat d’interessos socials i econòmics que s’expressen de formes diferents i que no estan sempre representats pels actuals mecanismes de participació política de la ciutadania. Complicat perquè cal conèixer quina és la correlació de forces actual en la que aquest debat es pot donar i quines les possibilitats de superar l’actual text constitucional en sentit de progrés o de regressió. En qualsevol cas, situem bé els termes de la crítica i defugim de posicions que ignorin quin és el punt de partida des d’on seguir avançant. Partir de zero pot acabar sent decebedor.

Malgrat que l’organització política institucional de la nostra societat tingui dèficits democràtics i limitacions per garantir la llibertat, la igualtat i la participació social de la ciutadania, la CE ens defineix com una democràcia avançada i identifica l’Estat com a democràtic i social de dret. És una declaració d’intencions que cal retenir i sobre la qual podem construir respostes polítiques per superar algunes de les contradiccions i limitacions actuals. Invalidar, amb afirmacions simplistes, la CE com antidemocràtica i antisocial ens porta a renunciar d’entrada a donar la batalla per dotar de contingut algunes de les declaracions formulades en el text constitucional a les que no hem de renunciar. Renunciar-hi, avui, amb l’actual correlació de forces política, crec que comporta més riscos que oportunitats.

Per això val la pena posar en valor el reconeixement i tutela de drets individuals i col·lectius que fa la CE, fins i tot de forma més avançada a la d’altres textos constitucionals del nostre entorn. El més recent exemple el tenim amb la llei que regula el dret a l’eutanàsia, impensable en alguns països del nostre entorn proper. Però també en la regulació de determinats drets i llibertats.

Valguin com exemple la redacció del dret a la salut (art 43) i a l’educació (art 27), que permeten garantir assistència sanitària i educació a persones que no tenen la nacionalitat i ni tan sols tenen una situació regularitzada al nostre país; o la llibertat sindical i el dret de vaga (art 28), que possibilita vagues generals amb motius socio-polítics, que està prohibida en molts altres països europeus o la regulació i tutela del dret a la negociació col·lectiva; o la possibilitat de polítiques d’habitatge i de sol per combatre l’especulació (art 47); o l’establiment de límits a la propietat privada condicionant-la a la seva funció social (art 33) i l’exercici de la llibertat d’empresa d’acord amb les exigències de l’economia general i, en el seu cas, de la planificació (art 38) o la possibilitat d’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció (art 129.2). Que aquests i altres articles no s’hagin desenvolupat o hagin estat en els darrers anys interpretats de manera restrictiva és criticable, però no imputable a la Constitució sinó a la feblesa de la correlació de forces d’aquests darrers anys i a un context global marcat per l’hegemonia neoliberal.

Ara, el principal repte que tenim davant és la necessitat de reconstitucionalitzar drets socials i laborals. L’aplicació de la reforma de l’article 135, la tasca del legislador o les interpretacions del TC, han mercantilitzat bona part dels drets socials i laborals. La més clara referència la tenim en les darreres reformes laborals, que avui s’està negociant la seva reversió, que van supeditar el dret laboral a les necessitats econòmiques de l’empresa, buidant de contingut la concepció de tutela i protecció de la part més feble del món del treball. També en la provisió de determinats serveis públics, sotmesos a la lògica privatitzadora que dificulta la igualtat d’accés i tracte. Primar els drets —laborals, socials, culturals…— o els interessos mercantils —el guany privat—; aquest és el debat constitucional que tenim davant i que l’hem de batallar en el dia a dia polític. No podem fiar-ho tot a futures reformes constitucionals, perquè avui són d’incerta possibilitat i dubtós resultat.


Joan Carles Gallego Herrera és economista, professor (d’economia i tècniques d’administració d’empresa a secundària i FP, i de relacions laborals i mercat de treball del màster  de Polítiques Públiques del Centre de Polítiques Públiques de la UJH-UPF) i sindicalista  (Secretari General de CCOO de Catalunya del 2008 al 2017, de la Federació d’Educació de CCOO de Catalunya del 1992 al 2000 i director de l’Aula de Treball i Societat). Actualment és candidat per la demarcació de Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya per En Comú Podem.

Publicacions relacionades
Democràcia i Drets SocialsPolíticaResistències

Oda a la política

Democràcia i Drets Socials

Emergència sanitària, emergència democràtica?

Democràcia i Drets Socials

El conflicte al Sàhara i les migracions a Europa

Democràcia i Drets SocialsFeminisme

Decolonialidad feminista para descolonizar el saber, el poder y el ser

Worth reading...
Sense més igualtat, la transició energètica fracassarà
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut