Protestes a Barcelona. Imatge d’Antonio Cansino a Pixabay
A mitjans de gener, en Marc Martorell publicava un article sobre la necessitat de parlar en plena pandèmia sobre un tipus de salut de què no se’n parla: la salut democràtica. Una pandèmia, un sistema sanitari col·lapsat i uns quants estats d’alarma. Tot això, que no és poc, és el que s’ha gestionat amb “poc debat real sobre les mesures a prendre”, sosté en Marc. Efectivament, “a canvi d’una garantia de salut pública ho vam acceptar tot, incloent-hi la suspensió de drets constitucionals”. I, és més, ho tornaríem a fer. Ho tornaríem a fer per necessitat, per urgència, però també perquè ja estem acostumats a delegar les decisions polítiques als professionals i als experts.
I és que la política està en hores baixes. Com a alternativa sorgeix la gestió tecnòcrata, que entén la política com quelcom separat del poble, de la ciutadania, que ha de cedir el protagonisme als tècnics i als especialistes, els oracles actuals i posseïdors de totes les respostes del present (i del futur). La conseqüència directa de l’exclusió del poble de les decisions polítiques és la construcció d’un ciutadà espectador, a qui se li ha robat la possibilitat de participar en la formació i el desenvolupament de l’agenda política i, per tant, està privat de les funcions de debat i deliberació.
El resultat més immediat d’això és una ciutadania apagada, dòcil, apàtica i resignada. Apolítica. Doncs la gestió no és una altra cosa que una forma d’antipolítica, de la mateixa manera que la tecnocràcia no és una altra cosa que una forma d’antidemocràcia. Perquè la política en democràcia és debat, tensió i discussió entre diferents punts de vista. És una qüestió de contraposició d’interessos per la solució de la qual cal incloure la pluralitat d’actors en conflicte.
Però avui, insistim, la política està dominada pels tecnòcrates, que gestionen el dia a dia de les persones des d’una dimensió totalment separada de la del poble que pretenen governar. Una oligarquia formada per elits polítiques i econòmiques connectades entre si pels seus interessos particulars compartits, completament allunyats de l’interès general de la població. O, més que allunyats, contraris. Sota el funcionament d’una lògica que mana a la ciutadania restar quieta a casa, a la feina o a qualsevol lloc on no sigui possible l’expressió explícita de la seva voluntat, des dels grans aparells institucionals i empresarials s’ha pogut tractar a la ciutadania com quelcom similar a objectes, com a “cuerpos desechables”. La vida no té dignitat en si mateixa, sinó que es transforma en quelcom que serveix per a uns interessos determinats d’uns grups determinats. En el sistema neoliberal actual, aquesta premisa es tradueix en que les persones son convertides en no gaire res més que “cuerpos explotables que, si es necesario, se pueden dejar morir”.
Aquesta sentència, que en un principi pot resultar exagerada, es confirma pels nombrosos fets als que assistim cada dia a través dels mitjans. L’anunci en roda de premsa del ministre Ábalos de que el govern rebutja regular els preus dels lloguers perquè “la vivienda es un derecho pero también es un bien de mercado que genera actividad económica”, prioritzant una concepció de l’habitatge com a un bé de mercat, susceptible a ser objecte d’especulació enlloc d’un bé de primera necessitat capaç de convertir-se en un dret efectiu. Els riders que es recorren les ciutats per entregar menjar a la gent a canvi d’un sou malpagat i zero mesures de protecció en el desenvolupament de la seva feina. La mort d’un treballador sense contracte després de caure d’una bastida i que el seu cap es negués a trucar el 112. El negoci milionari de les farmacèutiques amb les dosis de les vacunes. Les tres persones en situació de sensellarisme que van morir als carrers de Barcelona en tan sols una setmana el mes passat. El model residencial basat en la privatització que en plena pandèmia ha esdevingut una sentència de mort pels avis…
Com veiem, no falten motius per a la indignació. I és que com deia Hessel a ¡Indignaos!, només cal que ens fixem en el nostre voltant: “Mirad a vuestro alrededor, encontraréis los hechos que justifiquen vuestra indignación. Encontraréis situaciones concretas que os llevarán a emprender una acción ciudadana fuerte. ¡Buscad y encontraréis!”.
Una ciutadania indignada és el que necessitem. Una ciutadania que no es quedi aturada, que no es resigni a esdevenir un mer espectador davant les infinites injustícies que dominen el món actual. Perquè de la indignació neix la voluntat de compromís amb la història, que ens deia Hessel. I el compromís amb la història no és cosa diferent al compromís amb nosaltres mateixos. És el nostre deure agafar el relleu a les generacions que ens han precedit i defensar, mantenir i sobretot millorar el llegat que ens han deixat. Això només es pot fer des del compromís actiu, a través de la indignació envers les múltiples injustícies que estan al nostre voltant dia sí i dia també. Cal enterrar la indiferència i substituir-la pel compromís envers la llibertat i la justícia. És necessari prendre partit i, en definitiva, posar fi a una ciutadania apolítica per avançar, precisament, cap a la politització de la societat. Perquè la política la fas o te la fan. I és impossible defensar els drets i llibertats de la ciutadania si no és aquesta mateixa la que s’encarrega activament de defensar-les.
És encara més difícil defensar-les si qui té el poder de decisió, sense cap mena de rendiment de comptes directe que no sigui unes eleccions cada quatre anys, són aquells que procuren pels seus propis interessos, que molts cops atempten, com hem vist, de manera despiadada contra la vida de les persones, de la gent comuna. Per això, des de la indignació com a punt de partida, cal assumir el compromís envers la defensa activa dels nostres drets i les nostres llibertats. Recordo un altre cop a Hessel: “La peor actitud es la indiferencia, decir «paso de todo, ya me las apaño». Si os comportáis así, perdéis uno de los componentes esenciales que forman al hombre. Uno de los componentes indispensables: la facultad de indignación y el compromiso que la sigue”.
Ens hi juguem la democràcia. Perquè la indignació sense esperança es transforma en exasperació, la qual cosa no té una altra traducció pràctica que la violència. Cal recordar a tots aquells preocupats pels aldarulls viscuts els últims dies als carrers de Barcelona, però també d’altres ciutats arreu del país, que aquests fets no són res més que expressions exasperades. Una ràbia descreguda sobre un futur millor que està per arribar, perquè les desigualtats socioeconòmiques cada vegada son més notòries alhora que la ciutadania no té capacitat d’incidència en les institucions encarregades de reduir aquestes desigualtats.
No podem oblidar que la llei és democràtica en la mesura que és l’expressió de la voluntat general del poble. Si qui fa les lleis i qui pren les decisions no és el poble, sinó unes elits allunyades de la realitat quotidiana de la gent comuna, el destí inevitable és una barreja entre indiferència i exasperació, que es transforma en una expressió rabiosa i destructiva, cínica, sense cap mena de proposta compromesa amb un futur millor.
Hi ha alternatives?
L’alternativa és reunir esforços per pensar mecanismes de participació directa de la ciutadania. Construir una democràcia real i crear comunitat a partir de la discussió massiva de la cosa pública. Insisteixo: la democràcia és conflicte. I dels qui avui estan en càrrecs de responsabilitat depèn si aquest conflicte s’expressa en forma de violència i aldarulls o si es pot expressar de manera ordenada, civilitzada. Passant de Hessel a Anguita: “De manera ordenada, de manera educada, pero la vida ciudadana es tensión y conflicto”.
Per això als polítics, responsables del correcte desenvolupament de la democràcia, cal avisar-los: no ens podem permetre una altra cosa que no sigui el foment de la participació del poble en la política, la inclusió de la gent comuna en el procés de decisió política, amb propostes concretes que passin per la transformació del referèndum consultiu en vinculant, per una reforma de la llei sobre les ILP que disminueixi les exigències per a poder presentar-les, per pressupostos participatius, per una cultura política que normalitzi els referèndums i les consultes populars, especialment en l’àmbit municipal (que per allò del principi de subsidiarietat és un terreny amb una enorme potencialitat pel que fa a la participació ciutadana), i per les moltes i inimaginables formes i maneres d’instaurar mecanismes de participació ciutadana i democràcia directa.
Cal crear vincles directes entre la institució i la societat, perquè aquesta mateixa societat pugui sentir-se de veritat representada per les seves institucions. I cal, sobretot, recordar als polítics la seva principal missió: que no és, en contra del que la majoria no para de repetir, la de resoldre els problemes als ciutadans, sinó la de “hacer posible que los ciudadanos solucionen los problemas, dándoles instrumentales”. No és una altra que, en definitiva, la de “motivar a la gente para que ella tenga un proceso de autoliberación”. Sí, un altre cop Anguita.
Toni Bancells és estudiant del doble grau en Dret i Ciències polítiques a la Universitat de Barcelona. Actualment forma part del Consell Editorial de la revista Jovent.