Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Feminisme

En favor de Rocío Carrasco

Rocío Carrasco tal i com apareix al documental. Font: elPaís, MEDIASET.

Es portava en secret fins el mateix dijous de la setmana de l’estrena que es va fer públic un avenç. Però no va ser fins al passat 21 de març a les 22.30 hores que va iniciar la emissió del capítol 0 de la sèrie documental produïda per Mediaset: “Rocío: contar la verdad para seguir viva”, un repàs de la vida de la Rocío Carrasco, la filla de la más grande de España. Després de 25 anys sense parlar, arriba a l’audiència espanyola un relat trencador, infinites confessions i llàgrimes que estaven amagades, però en part també conegudes, per cert sector de la premsa del cor. 

Des de la seva primera emissió no he pogut parar de donar voltes a diferents aspectes que ha pogut suposar aquest relat de violència masclista, les conseqüències que tindrà no només pel periodisme del cor o per la cultura mediàtica al voltant de la família i entorn de la difunta cantant més important d’Espanya, la Rocio Jurado. També en el que considero més important: la visibilitat que s’ha aconseguit donar a la violència masclista i al maltractament psicològic, avui en dia majoritàriament invisibilitzat. Emès en prime time, el programa ha aconseguit una gran audiència, arribant als 3,7 milions d’espectadors i 33,2% de quota de pantalla en el seu primer capítol. Dada important també per aquesta reflexió són les que ens ha proporcionat el Ministeri d’Igualtat: les consultes telefòniques al 016 han augmentat un 41,9%, les consultes al correu electrònic un 384% i les del Whatsapp un 1.464%.  

Un programa que, a la vegada, ha destapat també fortes crítiques pel format en què s’ha organitzat, pels sortejos de premis durant el programa i per les infinites tertúlies que s’han fet i que es faran a posteriori, contribuint a fer un cert espectacle d’un cas de violència masclista. Agradi més o menys el format en què s’ha fet, penso que ha permès que dones que mai assistirien a una conferència de violència masclista, o que difícilment s’interessarien per un mitjà que dóna visibilitat a temes d’aquest àmbit, els arribi que certes actituds que hem normalitzat no en tenen res, de normals. Que la violència masclista no és sempre visible, ni ha de ser sempre de forma física. Que existeixen altres tipus de violència, altres formes de deslegitimar-nos, de trencar-nos per dins sense fer tant de soroll externament. Que, quan ens diuen que estem boges i acabem pensant que tot és culpa nostra, realment no tenim cap culpa. Un programa que ha fet que el concepte de gaslighting, “llum de gas”, arribi a milers de cases que ni totes les conferències feministes podrien haver arribat a aconseguir-ho. 

La violència masclista a la premsa del cor

Un relat de violència masclista parlant d’invisibilitzacions i normalitzacions de violències, emès al programa Sálvame Deluxe de Telecinco, encara costa de creure. Però, si som sinceres, cap altre programa hagués arribat a un públic tan gran i ampli, i aquesta lectura crec que es la que també van fer l’Ana Pardo de Vera i l’Ana Bernal-Triviño assistint als debats.

Posem-nos en la situació que aquest documental s’emet per un altre canal, sigui televisiu o per una de les plataformes digitals, sense la part espectacle, sense estar-hi en Jorge-Javier Vázquez i la Belén Esteban al plató o altres comentaristes polèmics del cor usuals a Sálvame. Realment pensem que hagués arribat a tanta audiència? Jo crec que totes sabem la resposta. 

A més, sobre aquesta qüestió de fer d’un cas de violència masclista un cert espectacle, també m’agradaria afegir un punt, i és que era un recurs que buscava mantenir l’audiència enganxada. No sé si les que esteu llegint això haureu seguit els capítols, però el testimoni de la Rocío Carrasco i la memòria que té per explicar cada detall de la seva vida és impressionant. Un testimoni que, escoltant-lo, televisivament, és impossible d’incloure tant dolor sense la part de debat. Et trenques i és impossible de seguir-ho. Dolor, traïció, maltractament, soledat; tot explicat en primera persona. Mentrestant, visualment, veiem una dona i una cadira, res més. 

Crítiques també n’ha rebut ella, per haver-ho explicat a on ho ha explicat i per la forma en què ho ha fet. Crítiques que, majoritàriament, casualitat o no, han estat fetes per homes. Homes que es creuen que poden jutjar a una persona que ha viscut durant més de 25 anys violència masclista i que ara vindran ells a dir-li on, com i quan ho ha d’explicar. Homes, i també alguna dona, que jutgen des del privilegi, des del sofà de casa, i que utilitzen el seu altaveu mediàtic per criticar que una dona hagi cobrat per explicar el seu cas de violència masclista. La Rocío Carrasco, que ha tingut les càmeres a sobre des que estava al bressol. Ara no pot anar a la televisió explicant la seva versió, donant el seu testimoni de com ha estat maltractada?

Aquest programa marcarà un abans i un després i és impossible no recordar-nos, tot i no ser el mateix cas, de l’Ana Orantes. Que la Rocío Carrasco hagi volgut explicar tota la seva història ha fet que el relat d’una persona mediàtica, víctima de violència de gènere, arribi tan lluny i a tantes persones com mai administracions, manifestacions o conferències han pogut arribar. La Rocío Carrasco ha sigut, i segueix sent, un testimoni que seguirem veient aquestes setmanes cada diumenge, i que seguirà ocupant moltes més hores televisives on el més probable és que moltes de nosaltres ens sentim identificades. 

No hi ha un perfil de dona maltractada ni d’home maltractador. Pot ser-ho tant la més rica del món com la més pobra; en qualsevol circumstància, una pot ser víctima de violència masclista només pel fet de ser dona. Per aquest mateix motiu, la visibilització i la legitimació de les víctimes en els mitjans de comunicació sempre serà una cosa positiva. 

Rocío, yo sí te creo.


LAnna Winkelmann Larios és estudiant del Grau d’Imatge pel diagnòstic. Actualment forma part del secretariat del CJB, portant els àmbits d’emergència climàtica i feminismes

Publicacions relacionades
Democràcia i Drets SocialsFeminisme

Decolonialidad feminista para descolonizar el saber, el poder y el ser

Cos i SalutDemocràcia i Drets SocialsDestacatsFeminisme

Els Drets Sexuals i Reproductius: una lluita compartida

Feminisme

Micromasclismes. ¿Com es manifesten en la societat?

Educació i UniversitatsFeminismeUncategorized

Realitat actual i idees de canvi per una major presència de dones als estudis d’Activitat Física, Educació Física i Esport

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut