Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Democràcia i Drets Socials

L’odissea de la nacionalitat espanyola viscuda des dels 16 anys

El passat 28 de maig de 2021 vaig tancar el procés de sol·licitud de la nacionalitat espanyola. Va ser un dia especial. Em vaig llevar a les 7 del matí, com aquella nena petita que s’alegra perquè té l’excursió de final de curs, contenta de poder posar un punt final a un procés que ha durat quatre anys i ha anat acompanyat de sensacions diverses com la por, l’angoixa i els nervis.

Tot va començar la tardor de 2016, després d’haver cursat 4t d’ESO i en una edat en la qual qualsevol persona adolescent comença a plantejar-se quin camí vol dibuixar i on vol anar, vaig ser conscient que jo, Ikram Bouhouche, lleidatana de naixement i algerina d’origen, no podia votar. Un patiment que es va agegantar l’any següent, en un panorama polític en el qual tothom tenia quelcom a dir i opinar, però jo pensava: si aquest 1 d’octubre tingués divuit anys, no podria votar. Aquesta afirmació em feia mal, no entenia per què no podia exercir el meu dret a vot en el país i en la terra que m’havia vist néixer i créixer. Em feia mal que em preguntessin, i tu, què votaries? sabent que simplement ni tan sols tenia l’opció de plantejar-me si volia votar o no.

Una qüestió de drets

Tot s’ha de dir, en la pell d’una noia de disset anys que començava a patir una crisi existencial arran d’aquesta ”notícia”, l’experiència no va ser especialment agradable. Molts cops, em preguntava a mi mateixa: però llavors, d’on sóc? Per què em neguen els meus drets? Per què he de començar un tràmit per poder tenir les mateixes oportunitats que les meves companyes? Per què a Algèria, quan marxem de vacances, em diuen que sóc d’aquí, però aquí no sóc considerada una igual? Simplement no ho entenia.

De fet, vaig començar a veure que no ser nacional espanyola ens obliga a les persones que hem nascut o crescut en el país a canviar i reformular els nostres objectius. Les nostres decisions. El nostre present i el nostre futur. Mentre els dies passen paguem les taxes dels expedients de nacionalitat, realitzem les proves, esperem anys, paguem serveis jurídics perquè no es compleix la llei i els expedients segueixen bloquejats; continuem esperant, convertint-se tot plegat en una odissea. El temps corre, els dies passen, ningú canvia res. Seguim amb les mateixes lleis i procediments que ens arrabassen els somnis.

Seguim amb les mateixes lleis i procediments que ens arrabassen els somnis.

No tot és dolent, dins de la llarga espera vaig conèixer a persones en la mateixa situació que la meva i ens alegrem per les persones que ho aconsegueixen. Sí, és un motiu d’alegria, el sofriment ha acabat i han posat punt final a l’estancament del sistema. Poden accedir a les mateixes oportunitats que les altres, són considerades nacionals i ciutadanes espanyoles. Poden votar, decidir i expressar-se políticament. Poden treballar pel sector públic sense cap excepció. En definitiva, són lliures. Som moltes les persones, infants, joves i grans que volem optar a sentir que també formem part d’aquest país, volem sentir que som escoltades, però que sobretot, tenim la mateixa condició. La que hauríem de tenir totes en un Estat de Dret, en un Estat democràtic, sense cap excepció.

Un futur millor és possible

El passat 28 de maig de 2021 vaig realitzar l’anomenada ”jura para la nacionalidad española” i, sortint del Registre Civil de Lleida, amb llàgrimes als ulls, he mirat al cel, desitjant que aquesta sensació arribi a totes aquelles persones que es troben encara lluitant contra un sistema que necessita més recursos humans i materials per escoltar a totes les ciutadanes que sentim Lleida, Catalunya i Espanya com casa nostra. Tant de bo, totes, en un futur pròxim puguin respirar i saber que ni un paper ni cap condició els hi prendrà els seus somnis ni els seus drets mai més.

Aquest escrit va per totes aquelles que encara es troben en la mateixa crisi existencial que vaig tenir fa uns anys, a l’inici, al mig o al final del tràmit de sol·licitud. Dins de tota la foscor i la por, al final hi ha llum, hi ha vida i hi ha oportunitats iguals. Visibilitzar i compartir les nostres experiències ajudarà a construir un sistema més just i més eficient, avui, posi el meu granet de sorra per totes les generacions que vénen, entre totes ho aconseguirem.

L’Ikram Bouhouche és algerina d’origen i catalana de naixement. Estudia Dret a la Universitat de Lleida i és mil·litant de Confluència Jove.

Publicacions relacionades
Democràcia i Drets Socials

Memòria democràtica per construir ciutadania

Democràcia i Drets SocialsPolíticaResistències

Oda a la política

Democràcia i Drets SocialsDrets socials

Drets socials: de la constitucionalització a la mercantilització

Democràcia i Drets Socials

Emergència sanitària, emergència democràtica?

Worth reading...
Las fronteras siguen supurando
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut