Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Drets socialsJustícia socialTreball

Treballar per sobreviure o dignificar la vida?


L’expressió “guanyar-se la vida” indica que la vida no és un regal. Aquesta frase està tan arrelada a la nostra psique que no ens la qüestionem ni ens sembla escandalós que viure sigui quelcom que ens hem de guanyar. Pesa sobre nosaltres l’obligació de treballar per a aconseguir una posició en el món. Quan aconsegueixen que pensem que treballar dignifica, aconsegueixen que preocupar-se per les bones condicions passi a segon pla.

El sistema ens ha convertit en uns ionquis de la feina. La necessitem per sobreviure, ens han fet creure que és l’única forma de sentir-nos realitzats i productius. “Escull una feina que t’agradi i no hauràs de treballar mai” és una trampa en la qual hem caigut totes. A més, la nostra societat ha assumit de manera estructural la creença classista sobre que, com més estudis tinguem, tindrem una millor feina i millor serà la nostra qualitat de vida. 

Estudiar és un privilegi, no un avantatge. Aquells que no han pogut tenir un suport econòmic, han hagut de buscar-se una feina a mitja jornada per a compaginar-la amb els estudis. Llavors és quan ens trobem amb contractes precaris i mitges jornades amb sous escassos i insuficients que ens impedeixen concebre l’estabilitat. Hem tingut més facilitats per estudiar, la nostra qualitat de vida és millor, però ho hem pagat amb precarietat i falta d’independència.

Després d’això, descobrim que la primera experiència professional dins del nostre camp d’estudis és a través d’un contracte en pràctiques a 0 euros l’hora, i així successivament en el temps. Hi ha gent que s’ha passat anys treballant a temps complet sense cotitzar i, tot i així, desenvolupava un treball objectiu. Hem de reivindicar més el nostre temps i esforç.

Som la història d’una generació que s’ha sentit enganyada. Una generació que ha fet fallida mentalment per la ruptura d’aquest acord que estableix que els inicis són precaris, però milloren amb el temps. Ens han obligat a marxar del país buscant una estabilitat que aquí era impossible de trobar. Al contrari del que van poder fer les generacions anteriors, a nosaltres ens han impedit consolidar un projecte de vida i adoptar decisions a llarg termini.

Som la història d’una generació que s’ha sentit enganyada.

Ens hem acostumat que la feina sigui el centre del nostre univers i que tota la resta giri al seu voltant. D’ella depèn el nostre prestigi social. Però el nostre ofici no ens defineix; no som el que treballem, el nostre cognom no és la nostra professió. Ho tenim tan arrelat que l’única forma de sentir-nos útils és estar ocupats, però això no ens ha de fer rendir en la lluita per uns beneficis que ens permetin viure amb dignitat i no sobreviure.

Passarem molts anys dins del sistema laboral i, per això, convé preocupar-nos per la seva qualitat i condicions. Hem de defensar els nostres drets i lluitar per la dignificació del món laboral. La temporalitat té repercussió en la nostra estabilitat laboral i emocional i ens impossibilita fer plans a llarg termini.

En aquestes condicions, quan la precarietat estreny fins no poder més és quan la vicepresidenta i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, va liderar l’aprovació de la Reforma Laboral al Congrés, que lluita contra l’excés de temporalitat que precaritza les vides de les joves. La seva entrada en vigor ja es veu reflectida en les dades. Segons l’Enquesta de Població Activa realitzada a l’abril, gairebé un 31% dels contractes signats van ser indefinits. En el cas dels menors de 25 anys, aquests han sigut un de cada quatre. I si centrem el focus en les treballadores de 25 a 29 anys, el percentatge supera la mitjana i se sitúa en el 32%. La bretxa entre la contractació fixa i la temporal ha començat a tancar-se. El contracte fix està deixant de ser una extravagància.

La lluita pels drets laborals és una conquesta diària que es fa amb petits passos i treballant plegades. Firmar un contracte indefinit és quelcom que la majoria ni somiàvem i ara, a poc a poc, és una realitat. No ens rendirem. Tot i que les dades són bones encara queda molt camí per continuar lluitant contra la precarietat i per la dignitat. Continuarem combatent la temporalitat i reivindicant unes millors vides presents i futures de les joves.

L’Anna Gómez ha estudiat Comunicació i Periodisme i és Responsable de Mobilització i Territori de Joves Ecosocialistes.

Articles relacionats
Drets socials

Un Primer de Maig de la joventut treballadora

Drets socialsFeminismes

Cuidar als que cuiden

Drets socials

Els drets de les persones amb discapacitat

Drets socials

Nova oportunitat per la joventut: desplegant propostes des del nou Ministeri

Worth reading...
Sacar la voz: Chile hace ruido
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut