Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Feminismes

Posar el desig al centre per una cultura del consentiment

Tot just comencem a parlar de consentiment d’una manera directa, crítica i amb perspectiva de gènere, però ja fa segles que les violacions es penen com a delicte segons si la voluntat de la víctima es veu o no compromesa. Com recull Natalia Fernández a Perséfone se encuentra a la manada. El trasluz de la violación, el codi penal espanyol de 1870 sentenciava que “la violació és jeure amb una dona, donzella o no, per força, intimidació, privació de sentit o minoria de 12 anys”, és a dir, si no hi ha hagut consentiment. Per sort, amb els anys i els avenços del moviment feminista, l’accepció de què constitueix una violació s’ha anat ampliant, perquè la legislació de 1870 citada continuava: “és molt diferent de la desfloració o estupre d’una donzella major de 12 i menor de 23 que, influida per circumstàncies locals, es deixa arrossegar amb una voluntat dèbil”. Per tant, el punt de partida era el descrèdit de la víctima, sobre qui requeia tota la responsabilitat de ser o no violada i, en conseqüència, de ser la culpable o no de la deshonra de la família. Perquè a això es reduïa. Una dona era considerada un objecte, tenia valor per la seva virginitat, que era moneda de canvi per l’estatus de la família. En aquest context, quan la dona perdia la seva condició virginal, qui es considerava el subjecte afectat era la família i, més concretament, l’home al capdavant de la família, i s’havien de buscar responsabilitats; o bé la dona havia estat dèbil i havia fallat al seu deure, o bé un home l’havia forçada tot i la seva resistència i havia agreujat a l’home que volia beneficiar-se d’intercanviar-la.

Això, com bé va resumir Ángela Rodríguez, Secretària d’Estat d’Igualtat i contra la Violència de Gènere, al Encuentro Internacional Feminista celebrat el febrer de 2023, ens situava en un escenari on les dones havien de demostrar que no volien ser violades, elevant com a màxima prova d’aquesta voluntat la violència física, “generant una escala descendent en la que la mort és l’única prova irrefutable de que la dona no havia donat el seu consentiment i, si no és el cas, llavors com més gran és la ferida, més et vas resistir”. Evidentment, el codi penal s’ha anat actualitzant, ja no considera que “una voluntat dèbil” pugui justificar una agressió sexual i s’hi han incorporat altres condicions que constitueixen el delicte de violació. Tanmateix, fins l’aprovació de la nova Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual o Llei del solo sí es sí, es distingia entre abús sexual, agressió sexual i violació, essent la diferència entre el primer i el segon l’ús de violència o intimidació. La reforma de la llei elimina l’abús sexual i tot acte sexual sense consentiment passa a ser una agressió sexual, s’hagi exercit o no violència. Perquè qualsevol acte que atempti contra la llibertat sexual és violència.

Fotografia de l’Encuentro Internacional Feminista 2023 a Madrid (24, 25 i 26 de febrer)

Resignificant el consentiment des del desig

La Llei solo sí es sí és essencial per convertir a les dones en subjectes de ple dret. Reconeix la nostra agència i capacitat de poder decidir si volem donar el nostre consentiment o no a una relació sexual. I ha aconseguit que el clam del moviment feminista per parlar d’una vegada per totes de consentiment arribi a les institucions i, molt més important, al debat públic. I cal anar més enllà. El consentiment és una figura imprescindible en la legislació i és la més pertinent a l’hora de tipificar els delictes sexuals, per això és important que ara en parlem i fem pedagogia per aconseguir el consens social respecte a què constitueix una agressió sexual o una violació. Un cop fet això, però, el consentiment no pot ser la paraula en la que socialment basem el discurs al voltant de les relacions sexuals. Hem de posar al centre el desig. Perquè el llenguatge importa i construeix imaginaris. I hi ha un salt semàntic enorme entre consentir o desitjar una relació sexual. Consentiment vol dir aprovació, permís, conformitat a un acte, i això no pot ser suficient per crear una cultura del consentiment en contraposició a la cultura de la violació en la que hem estat vivint.

La cultura de la violació és l’expressió palpable de la concepció de que les dones som ciutadanes de segona, objectes pel consum dels homes. Això s’ha vist reflectit en com les dones i la seva interacció amb els homes es mostren als productes culturals i als mitjans de comunicació. És el consens pel qual, encara no fa prou anys, hi havia pel·lícules on la trama girava al voltant de com els protagonistes aconseguien manipular a una noia perquè consentís a tenir sexe amb ells. O pel qual, encara fa menys, un jutge només va veure “actes sexuals en un ambient de gresca i alegria” en revisar els vídeos de la violació de la Manada. És gràcies a l’assenyalament d’aquestes conductes generadores de violència per part del moviment feminista que comença a haver-hi un canvi de paradigma. Un element clau per legitimar aquestes demandes ha estat que les dones i el feminisme hagin aterrat a les nostres institucions. Ja ho diu Georges Vigarello a Historia de la violación, “la percepció que la societat té dels delictes sexuals es mesura per com de prop o lluny es troba el poder de qui pateix aquests delictes”.

Desitjar ens situa en un marc actiu, on hi ha una voluntat i una decisió. I resulta empoderant posar el desig al centre perquè històricament a les dones no se’ns ha permès tenir-ne. El desig sexual no ens pertanyia. L’anomenada tercera onada feminista ja va trencar amb tota aquesta concepció i va abanderar-se de l’alliberament sexual, però és la quarta onada amb els moviments #MeToo o #NoesNo el que accelera el canvi de discurs i permet començar a definir el consentiment més enllà de l’absència de violència.

Per tant, ara és necessari avançar encara més. Per generar una cultura del consentiment cal que posem al centre el desig i que en fem el condicionant per decidir tenir relacions sexuals, generant un imaginari col·lectiu on el sexe sigui un acte que es dóna entre persones que han decidit lliurement. Això vol dir lliures de pors, d’enganys, de pressió, de culpa, d’expectatives (auto)imposades, de càrrega cultural, etc.

Una relació sexual consentida no pot entendre’s popularment com la mera acceptació de l’acte sexual. Només posant el desig al centre del relat podrem transformar realment la societat i avançar cap a un món on no es pugui concebre una relació sexual no consentida, un món on no tinguin cabuda les violències sexuals.

Marina Rodríguez Parpal. Periodista i experta en gènere i comunicació. Activista feminista i responsable de Feminismes i LGBTIQ+ de Joves Ecosocialistes.

Articles relacionats
Feminismes

La revolució serà amorosa o no serà

Feminismes

25N: Per totes, avui i sempre

EconomiaFeminismesUnió Europea

Per què les feministes han de parlar de diners per aconseguir igualtat

Drets socialsFeminismesUnió Europea

Cap a un altre sistema de cures a la Unió Europea

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut