La tecnologia ha revolucionat molts aspectes de la societat actual, com la forma de viure, treballar, divertir-se, consumir i, fins i tot, de relacionar-se. Cada vegada més, i especialment arran de la crisi sanitària de la COVID-19, els actes de sortir al carrer a comprar, de socialitzar al banc d’una plaça o d’anar al metge presencialment, han acabat convertint-se en activitats del passat per a moltes persones. Aquestes noves dinàmiques han repercutit directament en com la societat experimenta la ciutat i, en conseqüència, en com aquesta es configura. L’auge del comerç digital amenaça la supervivència de molts negocis i serveis de proximitat, i fins i tot els teixits urbans que fins ara gaudien d’una bona salut comercial, estan experimentant un fort procés de desertització. La nova realitat cap a una disminució del nombre de comerços obliga a plantejar quin ha de ser el model urbà, especialment allà on activitats i ciutat interactuen: la planta baixa. En aquest sentit, la distòpia que Nicolas Moulin ensenya en el seus fotomuntatges dels carrers de París recorda que renunciar a una planta baixa activa significa inevitablement renunciar a una ciutat activa i diversa. Però, l’auge del comerç digital ha estat la única causant de la desertització comercial generalitzada? És la planta baixa comercial l’únic garant d’una ciutat activa i diversa? Quines alternatives hi ha? Un tema complex i transversal sense una resposta única i senzilla.
Vida, treball i comerç
Històricament, els primers assentaments naixien de la confluència entre dos camins, punt de màxima accessibilitat per al comerç. Amb el temps, de petites construccions efímeres a la confluència entre dos camins, es va donar lloc a un conjunt d’edificis permanents que conformaven els centres d’activitat i població. L’espai entre els edificis, el carrer, no era només l’accés als habitatges, era sobretot escenari d’intercanvi, espai d’interacció social i econòmica. I les plantes baixes, que principalment eren comerços i tallers regentats per qui vivia als pisos de sobre, es bolcaven cap a l’espai públic, difuminant el límit entre interior i exterior, entre públic i privat. Les ciutats, doncs, no van néixer planificades, sinó que van ser fruit de la necessitat d’unir vida, treball i comerç en un mateix espai físic, amb una planta baixa activa i oberta al carrer, i uns nuclis de població acotats per ser caminats, l’única mobilitat existent llavors.
La civilització s’ha tornat cada vegada més complexa, i el seu propi progrés ha fet trontollar l’equilibri entre espai domèstic, espai productiu i espai comercial; entre vida, treball i comerç. Durant la Revolució Industrial del s. XIX, per exemple, es van generar centres de producció als afores dels nuclis urbans, i les noves modalitats de mobilitat com el ferrocarril i la navegació permetien seguir distanciant el treball de la vida i del comerç. La irrupció del vehicle privat al s. XX però, sí que va provocar un veritable canvi d’escala en la concepció del teixit urbà i, en conseqüència, en la manera de viure els centres urbans. El cotxe permetia arribar a indrets fins ara inaccessibles del territori, i donava la possibilitat de viure a kilòmetres del lloc de treball, amb tots els avantatges i inconvenients que això comportava. Seguint aquesta nova mirada del territori, la planificació urbanística contemporània, va tendir a subordinar-se al cotxe, i va obviar l’escala local i caminable, per perseguir una escala metropolitana de creixement expansiu que unís els punts més allunyats el màxim de ràpid possible. L’activitat ja no necessita concentrar-se en un sol punt prou mixt i prou dens per fer els serveis viables i accessibles a peu. I en un model de creixement urbanístic on ni la distància dels desplaçament ni l’abús dels recursos tenen límits, s’ha donat peu a unes formes urbanes que segreguen els usos en teixits monofuncionals, com urbanitzacions (espai domèstic), districtes financers i polígons industrials (espai productiu), o centres comercials (espai comercials), i a on vida, treball i serveis en un mateix punt físic acaba convertint-se en un privilegi de pocs.
Un espai urbà de qualitat, una planta baixa (atr)activa
El funcionament de la ciutat depèn del retrobament de la planta baixa amb l’espai públic i, per tant, del retrobament entre arquitectura i urbanisme. La planta baixa i l’espai públic passen a ser part d’un mateix ecosistema urbà que funciona en harmonia. S’entén per espai urbà l’espai on es dona aquesta harmonia, així com la relació, interacció i interdependència que es genera entre ells. És precisament aquest espai urbà un dels principals afectats per aquestes tendències urbanes. L’espai públic, doncs, passava a ser un espai de circulació més que un espai per estar, i el carrer es transformava en un viari que donava un protagonisme excessiu a l’asfalt i a l’aparcament en superfície. I la planta baixa, davant d’un exterior hostil, es guarda cap endins. Mentre que els usos canvien i continuaran canviant, l’espai físic romandrà com a escenari per a les noves relacions urbanes. Seran aquells espais urbans de millor qualitat, més diversos i més flexibles els que aconseguiran adaptar-se i resistir. Així doncs, la reactivació d’alguns locals comercials abandonats implica també la recuperació i millora de l’espai urbà per a l’activitat urbana. En algunes, nous creixements dels últims anys, s’ha desatès a la necessitat de crear espais amb una identitat urbana clara i humanitzada. El sobredimensionament d’espais públics sense ús, ni forma ni identitat, els converteix en buits entre edificis, que s’intueixen com incòmodes i difícils de concebre, per acabar restant abandonats. Si no hi ha un espai públic atractiu i pensat per a ser utilitzat, no hi haurà fronts actius amb serveis de proximitat. No és casualitat, doncs, que l’absència d’espais de socialització en aquests suburbis acabi conduint a la desaparició del sentit de comunitat, del vincle amb la ciutat i, en definitiva, a tenir a l’espai urbà com a part de la identitat pròpia.
Un model urbà basat en un sol ús dominant
Les ciutats europees, i especialment les catalanes, han aconseguit mantenir un model de ciutat de proximitat, amb habitatges prop dels serveis, gràcies a unes polítiques públiques i a unes regulacions urbanístiques que restringien certs usos en planta baixa en favor de la protecció del comerç de proximitat i altres serveis. No obstant això, i simplificant-ho molt, aquest model està basat en una concepció de la ciutat dicotòmica: plantes baixes comercials i plantes superiors residencials, deixant la resta d’activitats, com els espais productius, fora de la trama urbana. Vida, treball i serveis, un altre cop, separats. El model s’ha concebut, doncs, massa genèric, però també massa homogeni i rígid, limitant la diversitat d’activitats a la ciutat. La homogeneïtzació dels usos en planta baixa no està permetent que la ciutat sigui capaç d’adaptar-se en un moment que el seu ús dominant, el comerç, està minvant, i demostra que és necessària una revisió més profunda del model de planificació de la ciutat. El planejament basat en la zonificació per a usos estàtics i invariables en el temps es mostra obsolet davant d’un context que avança cap a espais i usos flexibles, multifuncionals, temporals i en constant transformació; i les normatives massa rígides es veuen sovint sobrepassades per la realitat del moment.
Cal reivindicar un encaix de totes aquestes situacions en la ciutat existent i crear normatives que generin teixits urbans més resilients, és a dir, amb usos més diversos i més flexibles, i que garanteixin una planta baixa activa. L’aposta per un model basat únicament en el comerç en planta baixa es mostra obsolet, i acceptar-ho no significa renunciar a la ciutat activa i de proximitat. Segurament l’ús comercial sigui i seguirà sent l’ús més desitjable, però serà preferible tenir una altra activitat a tenir un local tancat.
Distanciament, homogeneïtat i deshumanització de l’espai urbà. No és per casualitat que les últimes propostes per a la ciutat del futur, com són la ‘ciutat dels 15 minuts’ o les ‘superilles’, busquin precisament corregir aquesta tendència: recuperar la ciutat per a les persones a través de recuperar l’espai públic, la mixticitat i els serveis de proximitat. Sembla que les idees de Jane Jacobs en el seu famós llibre de “Mort i vida de les grans ciutats” (1961) han envellit bé.
Recuperar, i no fer de nou. Les iniciatives dels últims anys de regeneració urbana han apostat per mantenir un model que mira a la ciutat antiga amb nostàlgia, per recuperar quelcom que es considera ‘perdut’. Tot i això, al llarg dels segles, la ciutat ha demostrat ser capaç d’adaptar-se a les exigències de cada època, plantejant solucions que anaven més enllà de la simple recuperació de la situació anterior. Com resignificar els espais de la ciutat per transformar-los en llocs urbans? La resposta no és senzilla però tampoc única, ja que cal contextualitzar-la a la realitat de cada planta baixa. Tot i això, aquí van algunes idees:
1.Les zones híbrides:
L’ús comercial predominant ha demostrat que ja no és capaç d’omplir totes les plantes baixes, i la revisió de l’ús residencial pot tenir un paper rellevant en la seva transformació, ja que espai viscut i actiu no té per què ser únicament comercial.
Una ciutat únicament residencial té el risc de convertir-se en un sumatori de zones monofuncionals simplificades i provocar, així, encara més distanciament dels usos. Però també és cert que altres cultures demostren com la reinterpretació d’espais urbans ja existents pot comportar l’aparició de l’activitat urbana i econòmica, però també de noves maneres de socialitzar. Per exemple, la imatge següent mostra un concepte anomenat ‘hollandse stoep’. En neerlandès, la paraula ‘stoep’ no només significa ‘vorera’, definit com aquell espai per on circular, també es tradueix com ‘graó’, un espai de transició d’un lloc a un altre, entre el privat i el públic. Per tant, aquest espai, una franja d’un metre propera de la façana, s’utilitza per a l’ús privat del veí que hi resideix, per deixar-hi la bicicleta, posar-hi una taula o un jardí. Aquest espai permet generar més intimitat, però també una relació més activa entre l’habitatge i l’espai de carrer.
2.Recuperar l’espai productiu a planta baixa:
- La casa-taller: fins fa poques dècades encara podien trobar-se botigues de queviures o tallers artesanals on els propietaris vivien a la part posterior del local. Avui en dia, però, són gairebé inexistents, en part per les fortes restriccions de la normativa urbanística. Els confinaments durant la pandèmia de la COVID-19 van obligar a portar l’oficina a casa, i recuperar forçosament la convivència entre la vida laboral i familiar en un mateix espai, amb totes les problemàtiques que comportava. Tot i que les tipologies residencials tradicionals no estaven preparades per tenir espais de treball, molts treballadors i empresaris van veure el teletreball com a positiu per comoditat i conciliació familiar. Així doncs, les cases-taller podrien ser una oportunitat per donar accés a l’habitatge a joves emprenedors i, a la vegada, un espai de creació. Com es pot veure a la imatge anterior, la seva localització en planta baixa oberta al carrer, es converteix en un aparador perfecte per donar-se a conèixer, i una activitat urbana més i perfectament compatible amb l’ús comercial.
- Baixar despatxos professionals de plantes pis a planta baixa: Què passaria si els 30.000 m2 d’ús d’oficines que té la Torre Glòries s’instal·lessin en locals comercials en planta baixa? Doncs que ocuparien aproximadament tota la superfície comercial de Les Rambles de Barcelona. La majoria dels usos no comercials poden situar-se en plantes pis, però tenen nul·la repercussió a la generació d’activitat urbana. El planejament i les administracions han de trobar la manera de promocionar i prioritzar la seva implementació en plantes baixes, especialment en teixits ja consolidats.
3.Noves dinàmiques, noves oportunitats:
Les noves tendències socials no només han provocat la disminució d’un model de comerç tradicional, sinó que també han donat peu a nous usos dins la mateixa ciutat. El cohabitatge, els espais de logística per a mercaderies o els aparcaments per a bicicletes són noves realitats que estan agafant un paper significatiu en la nostra societat, però la seva aparició dins la ciutat xoca amb una normativa que no les contemplava. No hi ha normatives urbanístiques explícites que les regulin i s’han de basar en altres figures d’usos assimilables com l’ús residencial, l’industrial o d’estacionament. Molts d’aquests usos són capaços d’enriquir l’activitat urbana, al generar diferents graus d’intensitat i relacions urbanes. Són, també, idonis per adaptar-se a les característiques d’alguns locals comercials en teixits antics, que a vegades resulten ser massa estrets per encabir altres usos més convencionals. A més, potencien un teixit actiu i divers respecte als usos, i es mostra més resilient davant de contexts complicats. La ciutat hauria d’agafar consciència que existeix un model de planta baixa més enllà del binomi comercial-residencial, i que parteix de la necessitat de flexibilitzar i introduir aquests usos com un actor més de l’experiència urbana. Més enllà dels espais comercials, la planta baixa ha d’incloure els usos productius i també domèstics.
Marc Modolell Rodríguez, arquitecte graduat per la Universitat Politècnica de Catalunya (ETSAB-UPC). Actualment treballa en un despatx especialitzat en planificació urbanística.