Catalunya i altres regions arreu de l’Estat es troben en situació d’emergència davant de l’escenari de la forta sequera que estem patint. La Generalitat s’ha vist obligada a activar el pla de sequera, un instrument per planificar l’utilització del domini públic de l’aigua i que té cm a objectiu donar continuïtat i eficiència a la gestió hidrològica.
És ben clar que aquests episodis de sequera es veuen accentuats per les conseqüències del canvi climàtic. Tot i que els períodes de sequera a l’estiu son episodis propis del clima mediterrani, enguany hem viscut una tardor i hivern sense pràcticament cap precipitació. Aquesta tendència l’anirem veient els propers anys ja que la freqüència de precipitacions a la península ve determinada per l’anticicló de les Açores i, degut a l’escalfament global, l’augment de pressió atmosfèrica en aquest anticicló ha comportat la disminució del transport de la humitat de l’Atlàntic cap a la regió peninsular.
Per tant aquesta sequera no ha sigut un fenomen insòlit, en vindran més i hem d’estar preparades i dotar-nos de les eines necessàries per tal d’encarar aquesta problemàtica.
Però, què ens ha fet arribar fins aquí?
Està clar que a curt termini no podem solucionar les conseqüències del canvi climàtic i l’única opció que ens queda és actuar al moment en què hem de fer front a una crisi. Tot i així, aquest escenari ja era previsible i les administracions no han actuat fins que no hem topat de ple amb el problema.
No s’ha activat el pla de sequera fins a assolir nivells mínims de reserves hídriques i ara la responsabilitat recau en la ciutadania. Òbviament, totes hem de tenir un ús responsable del consum d’aigua. No obstant, aquests esforços solen recaure en la classe treballadora, ja que el consum d’aigua es veu totalment esbiaixat segons la classe social. En els barris amb rendes més baixes el consum per habitant és significativament menor als barris de rendes més elevades.
Per no parlar de les grans diferències en el consum per habitant en municipis on predominen les segones residències. En aquests, el consum per habitant pot ser fins a més de 3 vegades major que a altres demarcacions.
Donat que les diferències de classe agreugen aquest problema els que més s’haurien d’esforçar en reduir el consum són els mateixos que en consumeixen en excés. D’aquesta manera totes podriem accedir al dret a l’aigua per a les necessitats bàsiques. El pla de sequera hauria de contemplar aquest fet i impulsar polítiques que es centrin en el petit grup de grans consumidors abans que la resta de la població. Val a dir que ja hi ha mesures per fer front a aquesta problemàtica, com són les sancions per omplir piscines particulars. Tot i així no són mesures suficients i caldria enfocar-se en aquest àmbit.
Tanmateix, on aquestes grans diferències es veuen encara més accentuades és a les zones turístiques. Aquí parlem d’un consum per persona fins a 10 vegades major comparat amb el de la població local. El que més impressiona és que no s’està limitant el consum per aquest sector i es dóna total barra lliure mentre altres sectors econòmics es veuen limitats davant de les restriccions per la sequera.
Un cas ben clar és el del sector agrari, moltes collites es perdran i els preus dels productes alimentaris es veuràn encarits, per no mencionar que dependrem de la importació d’aliments mentres no tindrem tanta capacitat de consumir productes locals.
Però clar, podem estar ben tranquils que mentres vinguin turistes tindrem una font de riquesa… Com sempre, els beneficis del turisme només els obtenen els de sempre, mentres la resta de la població en patim les conseqüències.
Ens han venut que ampliació de l’aeroport, Hard Rock, més hotels, més camps de golf, més parcs temàtics, més macroprojectes ajudaran al creixement a l’economia. Mentre no han tingut en compte la limitació de recursos com l’aigua i la de perjudicis que superen al benefici d’uns pocs.
S’ha de posar especial èmfasi en els dirigents perquè basin les seves polítiques amb perspectives de decreixement. Un concepte que no atrau a molta gent però que resulta la única opció viable davant dels reptes que haurem d’afrontar per tenir una transició ecològica i sostenible.
No tindrem millor qualitat de vida per anar a més i créixer desmesuradament, tindrem millor qualitat de vida quan consumim el just, necessari i el que el propi territori pugui proporcionar.
Artai Lage. Doctorand en Enginyeria Ambiental i militant de Jovesecosocialistes.
