“[Per mantenir escenaris per sota dels 1,5 ºC] caldrien transicions ràpides i de gran abast en els sistemes energètic, terrestre, urbà, d’infraestructures (inclòs el transport i els edificis) i industrial. Aquestes transicions no tenen precedents pel que fa a la seva escala.”Informe especial de l’IPCC sobre l’augment de temperatures per sobre a 1,5 ºC, 2018
Fa més de quaranta anys que el moviment ecologista té clar que és necessari posar límits al creixement econòmic (Els límits del creixement, 1972). O, més ben dit, controlar l’emissió de gasos i altres materials perjudicials per als nostres ecosistemes vinculats al funcionament de la nostra economia.
La necessitat de fer front a un escenari de decreixement ja és aquí: segons un informe de Swiss Re (2021), el món pot perdre fins a un 34% del seu PIB, en cas que hi hagi un augment de les temperatures de 3,4 graus. Això inclou, també, l’escenari a què la majoria dels països del món es van comprometre amb l’Acord de París: la limitació de les temperatures mundials a 1,5 graus per sobre del nivell preindustrial implicarà la reducció del PIB mundial d’un 4%. Per tant, la qüestió a què ha de fer front l’ecologisme polític ja no és si cal decréixer o no, sinó de quina manera s’ha de decréixer per continuar mantenint en funcionament les nostres societats.
Fer funcionar una societat, però, no implica valorar la seva prosperitat segons un criteri immaterial com el PIB, que no és res més que una mesura mitjana de la riquesa material i hipotètica d’un país. Al contrari: una societat necessita allò que podem anomenar els “mecanismes de reproducció social”; això és, tot allò que permet a les persones que la integren gaudir d’una vida que permeti la continuïtat d’aquesta societat. Perquè el que està clar és que el model de vida actual, el món que hem heretat, ens condemna al col·lapse.
La idolatrització del creixement
Segons Andreas Mälm (Capital fòssil, 2021), podem anomenar al model en què vivim inscrites “capitalisme fòssil” per la seva dependència dels combustibles fòssils, com el petroli o el carbó. A través d’unes relacions econòmiques i socials que s’han anat sobreposant unes sobre les altres durant més de dos segles, el nostre model econòmic s’ha assegurat dues grans fortaleses: primer, garantir un seguit d’infraestructures a escala mundial pensades, abans de res, per cobrir les necessitats energètiques d’un mercat globalitzat i basat en la producció al preu més baix possible. La fe absoluta en el desenvolupament tecnològic per aconseguir una suposada major eficiència, la qual cosa sovint ha anat a expenses de les persones que feien funcionar tots els engranatges d’aquestes relacions de dominació.
La fe en el creixement il·limitat, doncs, va intrínsecament lligada a la capacitat de reproducció del sistema en què vivim. De fet, ho està tant que no podem concebre cap realitat externa a tot l’entrellat d’infraestructures, relacions de dominació, teories preestablertes i, en resum, maneres com el món funciona. La capacitat d’imaginar altres realitats possibles es converteix en el primer pas necessari per construir un projecte emancipador.
Un pacte per sostenir la vida
Aquesta necessitat d’imaginar ja s’ha convertit, a hores d’ara de la batalla climàtica, en una realitat: cada cop són – som – més les organitzacions que aposten per construir noves utopies. El que cal en l’actualitat és tirar-les endavant, i això implica impulsar un nou acord social amb un programa definit.
És aquí on ens trobem. Com hem vist, una gran diversitat d’actors de tot l’espectre ecologista demanen accions immediates de canvi de model. El decreixement ja no és, doncs, un tema tabú; segurament, només li calgui una millor “campanya de màrqueting”. Les noves propostes que estan en discussió enfoquen la necessitat tant de decréixer en uns àmbits per créixer en uns altres (ecofeminisme, economia del dònut) com d’acompanyar les propostes decreixentistes amb una nova concepció filosòfica i moral. Establir límits (Giorgos Kallis, 2018) a la vida per adequar-la a la realitat biofísica, social i humana.
Viure bé, tenir una vida bona, implica garantir la reproducció de la vida, tant social com biofísica. Ha de reconèixer les interdependències complexes que ens uneixen amb la resta d’éssers, humans i no humans, amb qui compartim la biosfera. Ha de posar límits a l’activitat humana, permetent la regeneració de la vida – i no només la vida – respectant els cicles naturals. I, alhora, ens ha de permetre gaudir de les nostres vides, reconeixent la necessitat de disposar de temps per a dedicar-lo a l’oci, a les cures i, en general, a qualsevol altra cosa que no sigui productiva en el sentit capitalista.
Per acabar, és necessari un breu apunt: més enllà de les grans idees emancipadores, cal que el nou pacte decideixi, també, com mesurem la felicitat, l’alegria, l’oci o el benestar social. És important arribar a un nou pacte social, però també ho és establir els indicadors a partir de què avaluar l’impacte dels canvis radicals necessaris. Només així podrem seguir “escoltant la ciència”; desenvolupant polítiques públiques basades en l’evidència de la millora de les condicions de la vida quotidiana.
Ja ho apuntava l’informe de l’IPCC el 2018: els canvis a implementar són d’una escala mai vista. Cal, doncs, posar-nos-hi; totes les institucions, tots els moviments i totes les organitzacions socials seran – ja són – necessaris per fer front al repte més gran de la nostra generació.
Redactor: Marc Martorell
