Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

DemocràciaNúmero 123

Tot s’hi val en política? Mesures per lluitar contra el lawfare

Durant els últims mesos el concepte de lawfare ha entrat amb força al debat públic espanyol. Les reiterades accions judicials empreses contra càrrecs electes i dirigents polítics d’Unidas Podemos, els Comuns, Compromís o la CUP han provocat que aquests partits denunciïn la situació com casos de lawfare. N’han estat -i en són víctimes- dirigents i càrrecs com Pablo Iglesias, Ada Colau, Janet Sanz, Isa Serra o Alberto Rodríguez, entre d’altres. Tanmateix, no només es tracta d’accions contra dirigents polítics,sinó que també en són víctimes persones de la societat civil com els casos de Rebelión Científica, detingudes per la Brigada Antiterrorista després de manifestar-se, els sindicalistes perseguits i condemnats per exercir el seu dret a vaga, les víctimes de denúncies realitzades per lobbies ultradretans i ultracatòlics, les companyes del moviment antidesnonaments i per un habitatge digne, etc.

Es tracta de tot un seguit d’iniciatives judicials que tenen com a objectiu la instrumentalització maliciosa de la justícia amb objectius polítics. El lawfare busca desgastar la imatge d’una política o polític, restar legitimitat a les polítiques públiques posades en marxa i, fins i tot, la destitució de càrrecs electes i el seu empresonament. Tot plegat fonamentat en evidències de poca o nul·la solvència jurídica. 

Davant d’aquesta situació, on la dreta política, mediàtica, policial i judicial estan fent un ús fraudulent de la justícia, és imprescindible situar el lawfare al centre del debat polític. Un debat, però, que ha de centrar-se en les mesures necessàries per desterrar el lawfare de la vida política espanyola, o si més no, pal·liar-ne les conseqüències. 

A l’albor de les protestes ciutadanes nascudes de la greu crisi econòmica que patia el nostre país la dècada passada i dels incomptables casos de corrupció que inundaven les notícies, van sorgir multitud de formacions polítiques – com Barcelona en Comú, Podemos o Catalunya en Comú – que van crear uns estrictes codis ètics. Una de les mesures estrella d’aquests codis era la obligatorietat de dimitir de tots els càrrecs públics i orgànics que s’ostentessin en cas de ser investigats – imputats en aquell moment – per qualsevol delicte relacionat amb la corrupció. En una societat idíl·lica on el poder judicial no fos utilitzat políticament per tal de desgastar els adversaris polítics, aquesta mesura tindria naturalesa de quasi indiscutible, però amb el pas dels anys i el sorgiment de campanyes cada cop més orquestrades i sistematitzades de lawfare contra polítics del canvi, el codi ètic s’ha acabat convertint en una arma de doble tall. Donada la facilitat amb què s’inicien les diligències instructores en seu judicial, es fa palesa la necessitat d’abandonar aquesta postura maximalista per tal de repensar els codis ètics i traslladar l’obligatorietat de la dimissió a la interlocutòria que acordés l’obertura de judici oral.

Tradicionalment, durant les campanyes electorals es parla de molts temes però sempre hi ha una gran oblidada,  la justícia, i que resulta un tema incòmode per tots els espais polítics, però en especial per l’esquerra transformadora. No existeixen les solucions màgiques a la problemàtica del lawfare, però resulta evident que abordar la reforma del Poder Judicial sense dilacions i de forma profunda. 

Un dels elements que més danyen la imatge i la reputació dels càrrecs públics – així com les de qualsevol ciutadà – és la coneguda com a pena de banqueta, és a dir,  l’impacte reputacional i personal que té la submissió a un procediment judicial. La gravetat de la pena de banqueta radica en la exasperant dilació de qualsevol procediment judicial, i aquesta qüestió no es pot atribuir a altre motiu que a la falta de recursos materials i personals de jutges, fiscals i treballadors dels diversos òrgans judicials. Amb una dotació de recursos digne, de ben segur que les causes més mediàtiques veurien reduïda la seva duració de forma substancial. 

Un altre dels defectes que té el poder judicial a Espanya és la manca de representativitat de la realitat social entre els integrants de la carrera judicial. Un aspecte conegut àmpliament és la dificultat d’accés a la carrera judicial per part d’aquelles persones amb una renda personal o familiar més baixa, doncs resulta molt complicat per les famílies més humils poder mantenir a una  opositora. Per aquest motiu, és imprescindible democratitzar i fer més accessible l’accés a la carrera judicial: ja sigui modificant el sistema d’accés o bé instaurant un sistema de beques per les opositores amb menys recursos.

Un instrument jurídic que resulta molt útil per a les instigadors dels processos de lawfare és la coneguda com a investigació prospectiva, prevista a l’article 777 de la Llei d’Enjudiciament Criminal. Cal matisar que la investigació prospectiva està prohibida al nostre ordenament jurídic, però la seva tipificació i les conseqüències que es deriven de la seva realització són clarament insuficients i no la desincentiven.

També cal fer menció a la necessitat d’acabar amb els furs especials del Tribunal Suprem o dels Tribunals Superiors de Justícia per jutjar els casos que afectin als polítics aforats. La cúpula judicial és molt més sensible a patir pressions per part de determinats lobbies. Al cap i a la fi, resulta molt llaminer intentar controlar políticament la sala que assumeix el potencial enjudiciament dels teus adversaris polítics i, sens dubte, cal evitar qualsevol ombra de sospita sobre la imparcialitat i honestedat del poder judicial. En aquest sentit, és necessari, també, modificar el mecanisme d’elecció del Consell General del Poder Judicial.

L’impacte social i polític que té el lawfare necessita de la complicitat dels mitjans de comunicació, que situen en portada qualsevol notícia referent a una possible investigació a alguna política d’esquerra transformadora. No obstant, aquests mitjans no dediquen el mateix espai a  noticies relatives a l’arxiu o absolució quan es resolen.

Per aquest motiu, cal dissenyar mecanismes per assegurar la restitució de l’honor quan els processos judicials acaben exculpant a les representants acusades.

Més enllà d’aquestes mesures basades en la incidència i reforma de l’estructura actual dels partits polítics, el poder judicial o els mitjans de comunicació, és necessària una efectiva promoció d’eines que millorin els coneixements jurídics de la població. Tot plegat garantiria una ciutadania més resilient a la sistemàtica desinformació derivada de la pràctica de les dinàmiques del lawfare.
En definitiva, degut a l’àmplia capil·laritat i transversalitat amb la que incideix la pràctica del lawfare, resulta peremptori erigir una resposta ordenada que escometre a tots els àmbits prèviament mencionats. També, és necessari que es cerqui com reparar efectivament les conseqüències d’aquells processos judicials instrumentalitzats políticament i de forma exhaustiva i com prevenir aquest tipus de pràctiques en el nostre sistema democràtic.

Redactors: Arnau Morales i Oriol Muñoz

Articles relacionats
Democràcia

Entrevista a Joan Saura: 20 anys després del Tripartit

Democràcia

Amnistia: en aquella fina línia entre la il·lusió i la preocupació

Drets socialsNúmero 123

Estatut del becari

Drets socialsNúmero 123

La criminalització de la pobresa

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut