Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Unió Europea

De viure per sobre de les nostres possibilitats a possibilitar-nos la vida

“La història no es repeteix, però tot sovint rima” és una cita que s’atribueix al genial escriptor nord-americà Mark Twain. Durant els darrers anys, hem anat veient com de vegades el poema de la història anticipa futures farses aterridores inspirades en tragèdies passades no tan llunyanes. La bona notícia és que tenim experiències recents i significatives que ens donen l’oportunitat de confiar en la potència de les eines comunes per allunyar-nos de repeticions perilloses i així poder qüestionar apriorismes dogmàtics. Se’ns presenta l’ocasió de rimar els propers versos de la construcció del projecte europeu amb l’exemple dels mecanismes coordinats de solidaritat que van donar resposta a la crisi del coronavirus, en oposició a les receptes de l’estafa de la pretesa austeritat de la crisi anterior. La construcció d’un projecte europeu transformador que es basa a vetllar per assegurar els drets de la ciutadania i no en utilitzar-los com a moneda de canvi. No és un somni inassumible, sinó que és ja una necessitat evident per aquesta eina transnacional útil per poder defensar els nostres drets davant una desregulació global desbocada.

A més de l’ambiciós angle climàtic en línia amb el Pacte Verd Europeu present en el principal mecanisme per fer front a la crisi del coronavirus, el Fons de Recuperació Next Generation EU, l’altre gran fita a destacar dels darrers anys és la suspensió de les normes fiscals europees. Aquesta mesura, inicialment tan sols prevista fins a l’any 2022, va ser prorrogada fins a finals del 2023 arran de la crisi derivada de la guerra a Ucraïna. Si bé hi ha hagut una manca de coordinació pel que fa a la identificació en l’àmbit europeu dels punts estratègics al voltant dels quals és necessari teixir xarxes de protecció davant els efectes de la guerra (principalment la crisi energètica i l’augment del cost de la vida), la suspensió d’aquestes regles fiscals ens ha evitat una cristal·lització encara major del creixement de les desigualtats socials i de les diferències entre els països de la Unió, especialment per aquells que compten amb un estat del benestar més dèbil i una economia feble.

La invasió criminal que pateix Ucraïna i la materialització dels efectes de la crisi climàtica al nostre continent (que fa anys que ja afecten la vida de moltes persones que viuen en altres racons del planeta) són dues crisis que necessiten el lideratge de la Unió Europea (UE). La impossibilitat per predir els propers reptes que es presentaran ens deixen dues possibilitats: o bé ens resignem a la incertesa i als límits de donar-nos l’esquena o continuem apostant per descobrir el potencial de la solidaritat i la planificació conjunta. Els referents que emmirallen cadascuna d’aquestes alternatives ens mostren la diferència entre protegir l’estat del benestar i utilitzar-lo com a moneda de canvi per pagar el preu d’una crisi que enriqueix a uns pocs. La resposta europea ja no es basa a culpabilitzar la ciutadania i dir que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sinó que troba els seus fonaments en assegurar que tinguem la possibilitat de continuar vivint dignament en el context de crisi, especialment garantint que els serveis socials continuen tenint accés als recursos necessaris per atendre les nostres necessitats.

La tasca de les institucions europees, la cessió d’una part de la sobirania per part dels estats membre, les mancances o encerts (tal vegada potencialitats) del projecte europeu són assumptes que començaran a circular pels corrents que fan girar el cicle i l’agenda política mentre s’acosten les eleccions europees del 2024. La darrera cita electoral per escollir els i les membres de l’Eurocambra va posar fi a 35 anys de descens de la participació — l’increment de 8 punts respecte al 2014 prometia que aquest mandat seria un punt crucial per la construcció de la Unió. Era evidentment impossible anticipar tot el que hem passat durant els darrers gairebé cinc anys, però sens dubte la participació és una clau més, o com a mínim un símptoma, del que ens juguem en l’àmbit europeu. Per això, cal que la ciutadania se senti part d’aquest projecte i que, per tant, la UE es presenti com una eina útil que tanca la porta a fórmules que s’han demostrat inútils i passi a basar-se en experiències manifestament eficaces.

Cinta González Sentís. Secretària General de la FYEG

Articles relacionats
PolíticaUnió Europea

Entrevista a Carlos Corrochano: El futur de la Unió Europea

AntiracismePolítica i EconomiaUnió Europea

Neocolonialisme i racisme a la Unió Europa

Drets socialsUnió Europea

Per unes pràctiques amb drets a Espanya i a Europa

EconomiaFeminismesUnió Europea

Per què les feministes han de parlar de diners per aconseguir igualtat

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut