Ernest Urtasun al capdavant del Ministeri de Cultura
Deia Montserrat Roig que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. I potser per la seva capacitat democratitzadora o per l’impuls d’emancipació d’aquesta, és evident el paper que juga en el desenvolupament d’una societat més justa i crítica. Però sense el suport de l’Estat, sense inversió pública, la cultura es converteix en un agent de mercat que es torna homogeni i on l’hegemonia d’acció recau en els poders fàctics.
La política cultural sovint es considera un assumpte menor, un complement de les polítiques que realment incideixen en la vida de la gent. Aquesta consideració injusta, però del tot conscient, genera unes dinàmiques destructives pel que fa al teixit cultural. Si bé han existit accions concretes realitzades per part de les institucions a totes les capes de l’Estat, aquestes han estat basades, majoritàriament, o en el model de la intervenció ideològica o en la despreocupació i liberalització del sector i tot, sempre, amb un pressupost ridícul.
Aquests dos models, que sovint interactuen, han incidit en la idea de la cultura com a estètica d’un govern, és a dir, que les accions en matèria cultural són el pretext i la imatge de certa ideologia. Des de la censura fins al nomenament a dit de responsables de centres culturals, es promou una xarxa estretament lligada a la institució, que ni és autònoma ni respira, creant així un sistema que no incideix de manera directa en totes les capes de la societat. És necessari un canvi de paradigma, una nova manera de gestionar per tal de crear una cultura crítica, autònoma i amb capacitat d’incidència. Per això és imprescindible reconnectar el valor social que ofereix la cultura amb la ciutadania, garantir una xarxa de professionals amb condicions dignes, reduir la dependència institucional, afavorir els espais de creació cultural més enllà de les lògiques de mercat i, en definitiva, crear les condicions materials necessàries per articular un teixit divers, sostenible i autònom. Però per assolir el repte, és primordial afavorir aquest escenari a partir de l’impuls de projectes culturals que neixin de la ciutadania, cal escoltar per poder consolidar.
El model de control institucional i poc pressupost ha generat una ruptura en matèria de drets culturals. La segregació és tal que la inversió pública en matèria cultural arriba, majoritàriament, a qui no ho necessita, és a dir, l’oferta cultural es gaudeix sobretot per persones amb una capacitat econòmica concreta, en una falsa redistribució de la riquesa. Però no només el gaudi de productes culturals està reservat a uns pocs sinó que la seva producció, també. La centralització i la privatització, així com l’encariment en contextos com l’actual han alimentat la idea de la cultura elitista, aliena a la societat. Un mantra que allunya a les classes populars d’un dels valors intrínsecs en la creació cultural, la socialització.
Parlar, doncs, de polítiques públiques en matèria de cultura en un país on la inversió s’ha destinat a la construcció de centres que s’han quedat buits, en plena era del pelotazo, centrant el capital en el continent i no en el contingut és parlar de la cultura com a element complementari i no com a quelcom essencial. Si bé durant la COVID aquesta idea va quedar qüestionada, la realitat del país continua encasellada en un sistema que no funciona. Les comunitats autònomes, amb màximes competències en la matèria i governades en gran mesura per la dreta i l’extrema dreta, continuen alimentant un sistema que anul·la la seva capacitat transformadora.
En aquest context, i després d’una desmesurada onada de cancel·lacions i censures, entra l’esquerra transformadora en joc. Durant el debat d’investidura del president Sánchez, Yolanda Díaz feia esment al repte en matèria cultural al que s’enfronta el govern de coalició. La vicepresidenta segona assumia el canvi de paradigma cultural en plena era de la digitalització i ho feia entenen la cultura com a un camí cap a l’emancipació; la creació del futur i el coneixement del present, de la nostra identitat, plurinacional i diversa, han de ser el nou full de ruta. En aquest moment de canvi anunciava una reforma de l’INAEM, una llei de drets culturals i el desenvolupament final de l’Estatut de l’Artista. Mesures concretes, però que vetllen per dues qüestions bàsiques: garantir les condicions materials dels professionals i obligar a qui té les competències a emparar l’accés i la participació de la majoria social en el teixit cultural.
És el caràcter universalitzador el que permetrà l’accés real a la xarxa cultural i en aquest sentit és important ressaltar que sense les necessitats bàsiques cobertes, sense temps ni energia no es podran garantir mai els drets culturals. És per això que les carteres ministerials de Sumar s’entenen com a una eina conjunta per trencar amb la desigualtat. La pujada de l’SMI, la reducció de la jornada, la rellevància de la salut mental com a un problema de salut pública o les polítiques destinades a la joventut són condicionants claus per a l’assoliment real dels drets culturals.
Ernest Urtasun, en qualitat de ministre, té un repte que va més enllà de poder anar al cinema un cop per setmana, el Ministeri s’enfronta a un moment d’ofensiva reaccionària on la capacitat d’acció es pot veure limitada, però el compromís per part de l’ex-eurodiputat és ferm: “Vamos a levantar la bandera de la cultura frente a la censura y el miedo.” deia Urtasun durant el discurs de presa de possessió. Encetant així una legislatura on les prioritats són clares: diplomàcia cultural, internacionalització del nostre patrimoni, llibertat d’expressió, treball digne i drets culturals. Una oportunitat s’obre a l’esquerra per lluitar contra la desigualtat intrínseca d’un model que és necessari revertir des de l’assoliment de drets i retornar, així, l’hegemonia al poder popular. En definitiva, per refer-nos com a societat, per conèixer-nos i recordar-nos, per assolir un futur de lliures i iguals, no podem obviar la importància de la cultura com a agent transformador de la vida, com a bé essencial que ens enriqueix i ens permet superar les adversitats. Entendre-la, doncs, com a l’aire que respirem.
Marc Calvo. Estudiant d’Humanitats i militant de Joves Ecosocialistes
