Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Salut

L’oportunitat d’una política sanitària equitativa i garantista

En les últimes setmanes s’ha constituït el nou Govern de coalició. Sumar accedia a cinc ministeris: Treball, Cultura, Infància i Joventut, Drets Socials i Sanitat. Aquest últim, és un ministeri normalment invisibilitzat a causa de la falsa creença que té escasses competències, donat que les CCAA són titulars d’una part important de funcions en matèria sanitària i ha creat dubtes sobre si realment seria un ministeri que serviria a l’esquerra per poder desenvolupar el seu model de país en aquest àmbit. Davant d’aquest debat intentaré assenyalar alguns elements relatius a les mesures que es poden impulsar des del Govern central:

1. Caràcter públic del sistema sanitari: un dels eixos transversals d’aquesta nova etapa en el ministeri, hauria de ser garantir una sanitat pública de qualitat, tema que ha estat objecte de debat durant la campanya electoral. Cal dir que aquesta qüestió encara està condicionada per decisions adoptades fa tres dècades. Així l’any 1991 es va presentar al Congrés dels Diputats el (polèmic) informe Abril Martorell, que apostava per una reforma del sistema sanitari enfocada a una gestió dels serveis amb un enfocament econòmic i de gestió eficient, sense tenir en compte els resultats en la salut. Uns anys més tard, amb la  victòria del Partit Popular presidit per Aznar, es presenta la Llei 15/1997 sobre “l’habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut (SNS)” que va sortir aprovada amb els vots del PP, PSOE, CiU, CC i PNV i en contra IU, ICV i BNG.  Aquesta Llei va obrir la porta a l’externalització, i per tant a la privatització, de la sanitat. La decisió de la privatització de centres sanitaris recau en les CCAA però amb aquesta Llei quedava emparada a nivell normatiu. Amb això, empreses privades van entrar a la sanitat pública encetant la seva mercantilització, que va contribuir a que tot el que era una despesa directa en sanitat es convertís a partir de llavors en un benefici empresarial. En aquest sentit, si volem avançar i tenir una sanitat plenament pública, cal derogar la Llei 15/97 per tal de poder començar a recuperar tots els serveis que han estat externalitats i començar-la a blindar, perquè deixi de ser un bé de mercat. Dintre dels serveis sanitaris, no només ens referim a la consulta mèdica, sinó també als serveis de gestió administrativa i a la realització de proves diagnòstiques, entre altres. 

2. Garantir la universalitat de la sanitat. L’any 2012, el Govern de Mariano Rajoy, amb el RDL 16/2012 va deixar a milers de persones sense papers sense cobertura sanitària. Anys més tard, el PSOE va anunciar que tornaria a ser universal, però el RDL 7/2018 no va garantir la universalitat sinó que podem dir que fins i tot ho va agreujar, ja que va regular aspectes que amb la normativa anterior no estaven establerts per llei i que fins i tot havien estat declarats il·legals, per discriminatòries, com la que impedia a les persones ser ateses si no havien estat més de 90 dies a Espanya. 

Tanmateix, no podem deixar de tenir en compte que en la nova etapa aquestes decisions no seran fàcils. Així, vull recalcar que ambdues propostes d’eliminació de decrets discriminatoris i privatitzadors de la sanitat, tot i ser políticament molt importants per l’esquerra i estar en el programa de Sumar, reflectida en la proposta número 1 del bloc sobre dret a la salut “Un pacte per la salut a Espanya”, entrarà en conflicte amb els posicionaments de forces polítiques amb plantejament molt diferents.  Així, per canviar aquesta normativa es necessitaria, per començar, el suport del PSOE, del PNB i de JuntsxCat. Tres partits que no només van aprovar les dues lleis mencionades anteriorment, sinó que també dos d’aquests (PNB i JuntsxCat, quan era CiU) han treballat per la liberalització de la sanitat en les respectives autonomies. 

Cal referir-se doncs, a mesures clarament populars i que podrien ser ben vistes per la major part de l’electorat, també votants d’aquests partits, i que, de fet, algunes ja estan reflectides en l’acord de govern PSOE-Sumar i que podrien ser més fàcils d’aprovar:

1. Incorporar a la Cartera Bàsica de Serveis del SNS prestacions de salut bucodental, la nutrició, la salut òptica, la psicoteràpia, audio-pròtesis, teràpia ocupacional i la fisioteràpia. Tots ells són serveis que impacten fortament en la salut de les persones i en la seva qualitat de vida de forma directa, però que en l’actualitat no estan cobertes plenament i la major part de les vegades es proveeix de forma privada, ja sigui a través de la cobertura via mútues o de pagament directe. Molt relacionat amb això també cal posar al centre del debat públic i legislar per blindar la Salut mental. En el marc de les competències del Ministeri es poden fer campanyes de sensibilització, línies de finançament finalista a CCAA per estratègies de salut mental, incrementar el nombre de professionals en la xarxa pública, desenvolupar diferents estratègies que englobin la salut mental infantojuvenil i enfortir plans de lluita contra del suïcidi. En matèria de salut mental és important desenvolupar estratègies per garantir-li una perspectiva comunitària, interdisciplinar i sensible als determinants socials que influeixen en la salut mental, per sobre d’abordatges basats en la medicació. D’altra banda, cal garantir l’accés suficient a teràpies psicològiques, a través de polítiques de personal, tenint en compte que Espanya és un dels països europeus amb un ràtio més gran de persones per psicòleg. 

2. Acabar amb les llistes d’espera establint una llei que reguli els temps màxims per ser atès. Aquesta proposta ja ve recollida explícitament en l’Acord de govern: “120 dies per intervencions quirúrgiques, 60 dies per consultes externes especialitzades i 30 dies per proves complementàries, amb independència del lloc de la residència. En el cas de la salut mental  la garantia del temps màxim d’espera serà d’un màxim de 15 dies per joves, adolescents i menors de 21 anys”. Aquesta previsió relativa a posar fi a les infinites llistes d’espera és en si una gran notícia, però per fer-ho realitat no només caldrà una simple llei, sinó sobretot més inversió i més professionals. Acabar amb les llistes d’espera no significa fer consultes més curtes o accelerar l’actual sistema, que ja està al límit, sinó que cal reestructurar-lo i ampliar-lo. Cal acabar amb els contractes de temporalitat (sobretot en el sector d’infermeria), les guàrdies de 24h i fer un pla de retorn per tots aquells professionals que es van formar, però van marxar a exercir a l’estranger per les deficients condicions laborals. També és necessari, finalment, incrementar les places de formació en les universitats i en l’especialització, és a dir, el MIR (el recent anunci de la creació d’una nova especialitat en malalties infeccioses és una molt bona notícia), l’EIR i el PIR.  

Dit això, cal referir-se també als reptes que té el Ministeri de Sanitat relacionats amb l’emergència climàtica, més palesos després de a COVID-19, que ha evidenciat la importància de salut pública i comunitària i la relació directa que el canvi climàtic té en la salut. Un dels majors reptes del S.XXI serà com fer front a l’emergència climàtica. La salut és i serà afectada pels canvis del clima a través d’impactes directes (onades de calor, sequeres, temporals i augment del nivell del mar) i impactes indirectes (malalties de les vies respiratòries i transmeses per vectors, inseguretat alimentària i de l’aigua, desnutrició i desplaçaments forçats.). D’aquesta qüestió se n’ha parlat a la COP28, el passat 3 de desembre, on el  Dr. Tedros , Director General de l’OMS, va afirmar: “L’addicció als combustibles fòssils no és només un acte de vandalisme mediambiental. Des del punt de vista de la salut, és un acte d’autosabotatge.”. A Espanya, i al Sud d’Europa, les onades de calor dels darrers estius han afectat la població sobretot de major edat. Tampoc podem deixar de recordar les sequeres, com la que actualment pateix Catalunya, degut no només al canvi climàtic sinó a les polítiques deficients de la gestió de l’aigua, suposaran restriccions per l’ús de l’aigua a la població.

El segon repte important amb relació al canvi climàtic que caldrà abordar des  de la perspectiva de la salut és l’augment d’infeccions víriques que hi haurà en les dècades properes. La comunitat científica està advertint les conseqüències de l’augment de la temperatura mitjana per unes majors proliferacions dels virus. Un exemple és la mateixa COVID-19, que sorgeix pel progressiu deteriorament dels ecosistemes a causa del model de producció d’aliments i les entrades a la naturalesa.[1] Cal que el Ministeri coordini amb les comunitats autònomes diferents estratègies per pal·liar aquests efectes ja inevitables del canvi climàtic. Així també ho va afirmar el nou Secretari d’Estat de Sanitat, Javier Padilla, en la COP28 on va assenyalar que “no hi ha persones sanes en un planeta malalt”. En la seva intervenció també va recalcar la importància d’incorporar en les polítiques de mitigació dels efectes del canvi climàtic una visió de salut pública i, a la  vegada, que les polítiques de salut pública incorporin sistemes d’alerta primerenca per esdeveniments climàtics extrems i reforcin la vigilància de noves malalties derivades dels canvis de vectors de transmissió en malalties infeccioses pels canvis de les condicions ambientals. 

No voldria acabar l’article sense mencionar possibles mesures de salut pública que poden ser més impopulars. El projecte de reforma de la Llei antitabac, presentat a finals de la legislatura passada, conté unes mesures que poden ser un gran avenç en en la lluita contra aquesta drogodependència, com ha reivindicat més d’una vegada la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica, tot i que son insuficients. Degut a l’avançament de les eleccions generals va ser una de les lleis que no es va arribar a tramitar i va quedar en un calaix. Entre altres, recollia la prohibició de fumar a les terrasses els bars i restaurants, en el cotxe o la platja, com també una major regulació dels cigarrets electrònics i vapejadors. També cal referir-se als aliments ultraprocessats i a les begudes ensucrades. Gràcies a la feina del Ministeri de Consum liderat per Alberto Garzón en l’anterior legislatura ja es va pujar l’IVA del 10 al 21%. Ara cal avançar en la creació d’un impost específic per aquests productes, prohibir els anuncis i establir obligacions relatives a l`etiquetat sobre greixos, calories i sucres. Tot això ha d’anar acompanyat d’altres accions que abarateixin els aliments saludables de manera que no surti més barat menjar ultraprocessat i ensucrats.  Son moltes les mesures que es poden fer des del Ministeri de Sanitat, s’han exposat algunes d’elles, tot i que no de manera exhaustiva, i que poden tenir un efecte clarament de millora de la salut de la població i la seva qualitat de vida, des d’una perspectiva equitativa i garantista. Com es deia inicialment, donades les competències de les CCAA, aquestes polítiques s’hauran de fer amb cooperació i col·laboració mútua. Sens dubte, el Ministeri de Sanitat és un ministeri que permet fer polítiques progressistes i d’esquerres que millorin el dia a dia de totes les persones independentment de la seva condició.


[1] Climate change and the COVID-19 pandemic. María del Carmen Lacy-Niebla

Anna Winkelmann. Coordinadora Nacional de Joves Ecosocialistes

Articles relacionats
Salut

Més salut pública a totes les polítiques

Número 123Salut

Salut municipalista: un nou paradigma per a la justícia social

Política internacionalSalut

La vacunació per a la covid-19 revertirà les desigualtats generades per la pandèmia?

Salut

La salut mental de les persones joves, una assignatura pendent

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut