Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Transició ecològica

Entrevista a Salvador Milà: 20 anys del Tripartit i de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge

En Salvador Milà, nascut a Barcelona l’any 1953, és una de les figures més rellevants del primer Tripartit, del qual va ser conseller de Medi Ambient i Habitatge (2003-2006). Prèviament, en Salvador havia estat regidor de l’Ajuntament de Mataró i després de cessar com a Conseller va ser  diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya Verds(2007-2015). Fins el 2023 ha estat director de l’Àrea de Presidència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Què van representar el Pacte del Tinell i el Tripartit per la història política de Catalunya?

Bàsicament, tres coses. Primer, superar la visió que l’autogovern de Catalunya era només una qüestió del nacionalisme conservador de Convergència i Unió i  que els sectors populars hi quedaven al marge. La segona va ser posar damunt de la taula una cartera de polítiques socials, econòmiques i també ambientals i d’habitatge, per part nostra, que fins llavors no s’havien aplicat perquè la dreta catalana ho fiava tot al mercat. I tercer, plantejar la necessitat de millorar l’autogovern de Catalunya, el seu finançament per poder fer més i millors polítiques de progrés avançant amb la reforma de l’Estatut que era també incidir en el reconeixement d’Espanya com estat plurinacional.

El teu rol en el Tripartit va ser especialment destacat ja que vas assumir la cartera de Medi Ambient i Habitatge, dues qüestions de gran importància llavors i ara. Quina era la situació el 2003 pel que fa al medi ambient i l’habitatge a Catalunya? Què s’havia fet (o què no s’havia fet) durant els 23 anys de pujolisme?

Bé, val la pena recordar que si Convergència i Unió no va tenir la majoria de diputats i va entrar en decliu, va ser precisament pels conflictes ambientals que s’havien produït a les comarques de Conca de Barberà i a les de Terres d’Ebre. La mala gestió de residus, amb la creació de macroabocadors fora de l’àrea metropolitana, i la seva aposta pel transvassament de l’Ebre, pactant amb el PP, va provocar una gran reacció popular, ciutadana i social a les Terres d’Ebre i de solidaritat a la resta de Catalunya. El moviment de Lo Riu És Vida i de la Plataforma de Defensa de l’Ebre van decantar cap a l’esquerra aquestes comarques tradicionalment molt conservadores. Les polítiques ambientals van estar en l’arrel del canvi polític del 2003. 

En matèria d’habitatge, com ja he dit abans, Convergència ho fiava tot al mercat. Era un moment d’expansió econòmica, i només donaré una dada sorprenent; En l’exercici del 2003, és a dir, el que nosaltres vam entrar al final, al mes de desembre, la Generalitat de Catalunya va tornar 30 milions d’euros al Ministerio de Vivienda, que estaven destinats a polítiques de promoció d’habitatge  protegit. Felip Puig, que era un pro-hom i conseller de Convergència, va dir en aquell moment que aquest era un tema que la Generalitat no calia que actués en tant ja ho arreglava el mercat. A l’hora que hi havia totes les actuacions corruptes que s’estaven fent des de la gestió del parc públic d’habitatge. Nosaltres varem denunciar aquesta corrupció i alhora varem donar prioritat a les inversions en habitatge protegit, tant en la nova construcció com en la rehabilitació, donant protagonisme als Ajuntaments.

Quins eren els vostres objectius, les vostres prioritats, quan vau assumir la cartera?

Des del punt de vista ambiental, recordo molt bé que vaig plantejar a tot l’equip del Departament que el nostre objectiu era alinear-nos amb les polítiques europees mediambientals. Bàsicament el VIè programa d’acció ambiental i en especial la directiva Marc de l’Aigua. En definitiva, l’objectiu era assolir la majoria d’edat en polítiques ambientals pel nostre país en tots els àmbits estratègics: recursos hídrics, protecció d’espais naturals,  protecció ambiental i  qualitat de l’aire, amb especial incidència en la contaminació industrial i de la circulació. 

I en el tema d’habitatge, el missatge va ser molt clar. No és veritat que el mercat arregli l’accés a l’habitatge. Hem de posar-lo en primer terme, fomentant la promoció de l’habitatge públic, però sobretot promoure una Llei del Dret a l’Habitatge que doni compliment al mandat constitucional que l’accés a l’habitatge és un dret i no una casualitat o una oportunitat.

Les polítiques que vàreu impulsar en matèria mediambiental incloïen el control de la contaminació industrial. Això va generar grans polèmiques. Ens podries explicar en què consistien aquestes mesures?

Bàsicament es tractava de fer complir les normatives existents i fer front a la laxitud per part dels governs anteriors clarament alineats amb els interessos de les grans empreses. S’havia mirat cap a un altre costat amb el tema de les emissions contaminants, amb el tema de la contaminació dels aqüífers en especial per abocaments incontrolats de purins de les macro-granges i per excés de nitrats en l’agricultura intensiva. És molt important recordar que  en aquell moment el pantà de Flix –al meandre de l’Ebre- estava contaminat pels abocaments històrics de mercuri i d’altres metalls pesants procedents bàsicament de la planta d’ERCROS, una gran empresa química d’origen alemany. Nosaltres ens vam trobar amb un informe que havia fet el Centro Superior d’Investigacions Científiques i que l’anterior govern de CiU tenia literalment  en un calaix. Va ser un científic del CSIC que em va demanar entrevista i va dir: “conseller, fa més d’un any que hem entregat un informe explosiu a la Generalitat de Catalunya sobre un problema ambiental molt gran i aquí no s’està actuant”. Nosaltres ho vam posar damunt de la taula, ho vàrem explicar als treballadors, a l’empresa i als veïns de Flix i vàrem obtenir recursos per fer les actuacions de descontaminació afegint més de 100 milions d’€ de fons de la UE, a més dels que es van reconduir com  alternatives al transvasament.

Amb aquestes polítiques vam haver de confrontar moltes suspicàcies i ser molt pedagògics amb, no sols amb les empreses, sinó també amb els sindicats. Per explicar que millorar les condicions de producció no era anar contra els llocs de treball, sinó era millorar la qualitat del treball i garantir el futur, fent front als missatges enverinats de que amb les polítiques ambientals el que faríem era tancar empreses. Lamentablement els interessos econòmics reaccionaris intenten confrontar les polítiques ambientals amb una falsa disjuntiva entre medi ambient o feina. El que és important és explicar que hi ha possibilitats de fer millor ocupació amb millors polítiques ambientals.

A més a més, entre les teves responsabilitats també estava l’habitatge. La pròpia Ada Colau ha reivindicat la Llei d’Habitatge de 2007 atorgant-te bona part de la seva autoria. Com enfocàveu les polítiques en matèria d’habitatge en un context en el qual encara no havia esclatat la bombolla immobiliària?

Sí, va ser abans de l’esclat de la bombolla immobiliària del 2008, però ja és veia venir. Primer, vam incrementar fortament els pressupostos per la promoció d’habitatge públic i la rehabilitació de l’existent, actuant directament o  amb convenis amb els ajuntaments. Segon, vam ampliar les reserves d’habitatge protegit i de lloguer en les promocions urbanístiques, que va passar al 40%.  La Llei del Dret a l’Habitatge,  que no es va poder aprovar en el Parlament fins l’any 2007, ja amb el Conseller Francesc Baltasar, jo crec que és fonamental. Va convertir el dret a l’accés a l’habitatge en un servei públic d’interès general. És la Llei del Dret a l’Habitatge catalana la que introdueix el concepte que l’accés a la vivenda és un dret exigible pel ciutadà que estigui en una situació vulnerable i que les administracions tenen l’obligació de facilitar aquest accés i de disposar d’un parc d’habitatge assequible suficient, definit com “solidaritat urbana”, que es xifra en un 15 % de la totalitat del parc residencial, . Això s’ha incorporat després a la Llei del Dret a l’Habitatge de l’Estat, traduint a la pràctica el principi constitucional de la funció social de la propietat. 

També vam plantejar la possibilitat que si es retenien pisos buits de forma injustificada es pogués expropiar el seu ús. Va haver-hi una reacció brutal, inclòs per part dels socialistes, pel que  es va haver de negociar molt.  Es va promoure  el Pacte pel Dret a l’Habitatge, però al final les línies principals de la llei es van imposar. Després, a partir del 2010, justament quan esclata la bombolla immobiliària, el gran problema a abordar és el dels desnonaments hipotecaris, la necessitat de donar ajudes perquè la gent no perdi l’habitatge. Es passa a una política més de resistència perquè no hi ha noves promocions urbanístiques que generin vivenda, sinó que s’ha de preservar i rehabilitar els habitatges existents.

L’accés a l’habitatge segueix sent una font de preocupació pel conjunt de la societat catalana, especialment per a les persones joves. Creus que des dels poders públics s’està fent suficient? Quines mesures creus que hauria d’impulsar el govern de la Generalitat per fer front a aquest repte?

Jo crec que s’ha de fer més. La Llei del Dret a l’Habitatge de l’Estat ha arribat tard i amb limitacions. A més, no s’està desenvolupant tot el tema del control de lloguers, que és clau. Vull destacar també la introducció del concepte de l’habitatge dotacional, perquè especialment per col·lectius joves i per sectors que estan en una posició de transició o de vulnerabilitat, considerar l’habitatge com un equipament públic és fonamental. Però el que ens trobem aquí és que la legislació fiscal, per exemple de l’IVA i d’impost de societats, etc., penalitza el fet de que també les empreses públiques, mixtes o del sector social puguin promoure habitatges assequibles.

La Generalitat, per una part, hauria desplegar la Llei del Dret a l’Habitatge de 2007 i aconseguir que l’Estat doni cobertura al tema dels controls de preus i la limitació dels pisos turístics. També és molt important l’extensió de les reserves per habitatge assequible en  les noves promocions i les actuacions de transformació urbana. Perquè ara ja no estem en un urbanisme d’expansió de nous polígons, sinó de remodelació urbana. Cal que hi hagi vivendes de protecció oficial i presu assequibles també en el sòl urbà consolidat,  que es doti a les administracions de diners per poder comprar habitatges amb el dret de tanteig i retracte, que els habitatges que encara estan en mans de la SAREB passin a les administracions públiques. I, després, totes les polítiques d’ajudes a la ciutadania, als sectors vulnerables, a evitar desnonaments, ja sigui per ajudar a pagar els lloguer, ja sigui a través de les figures del control de lloguer o de les moratòries, garantint sempre que el parc de vivendes es podrà mantenir ocupat.

Ara el tema de l’urbanisme i la mobilitat tornen a estar al centre de l’agenda pública amb l’objectiu de fer un canvi de model que ens permeti mitigar els efectes de la crisi climàtica. Què vau impulsar en aquell moment en aquestes dues àrees? Va ser difícil en una societat que encara no havia assumit plenament l’ecologisme?

El Tripartit tenia una tradició de bones relacions amb sectors professionals del món de l’ urbanisme i de l’ecologia. Es va impulsar tot el tema del metro i del Tramvia. Es va fer una molt bona planificació ferroviària, però en sentit crític hem de dir que es van planificar trens però s’acabaven fent carreteres. Aquesta és una frase que es va dir en aquell moment, perquè electoralment per determinats territoris hi van haver desdoblaments d’autopistes, peatges a l’ombra, que en definitiva a través del pressupost general es pagaven aquestes infraestructures. En canvi, la inversió en ferrocarril, que estava en bona part vinculada amb l’Estat, no va ser tan eficient com havia de ser. Es va fer un acord de pacte de traspàs de Rodalies, que va ser important, però que ja hem vist que era limitat. Els governs de la Generalitat posteriors al 2010 es va desentendre sobre la base que les inversions continuaven en mans de l’Estat. Sobre el tema de la regulació del servei, a les seves mans, no hi ha hagut gaire entusiasme en gestionar-ho. 

El Tripartit també va impulsar la limitació de la velocitat de circulació a les Rondes a 80 km/ho. Ens podires explicar les implicacions d’aquesta mesura?

Això es va impulsar des de la conselleria d’Interior, d’en Joan Saura, buscant el compliment de les directives de qualitat de l’aire per rebaixar les emissions i millorar la seguretat viària. És una cosa que s’estava aplicant ja a tot Europa, que nosaltres anàvem tard, i era de tota lògica. Després s’ha imposat i s’ha vist que era totalment necessari.    

Però, sempre, les polítiques que nosaltres vam impulsar entre 2004 i 2010, com a Iniciativa per Catalunya Verds, al ser el flanc dèbil del Tripartit, eren objecte d’atac. Des de la dreta mediàtica i econòmica, sempre s’atacaven les nostres polítiques perquè eren realment transformadores. I sempre hi havia algú dintre del govern que intentava aprofitar la qüestió per debilitar el nostre flanc i per aparèixer com a successors de Convergència. Hi havia una batalla per ocupar el centre nacionalista. I aquí vull destacar una cosa que no s’ha dit molt. Se’ns va acusar que les polítiques que estàvem aplicant, per exemple, en regulació dels regadius i la protecció de les Zones de protecció d’Aus (ZEPA) i d’altres polítiques de preservació de la natura i la biodiversitat  ens portarien a la deblacle electoral, per exemple a les Terres de Lleida. Però, en canvi,  a les eleccions del 2006, vam ser l’única força dels tres que conformaven el Tripartit, que va pujar tres diputats i que vam salvar la possibilitat d’un nou govern d’Entesa i Progrés, front a la davallada des socialistes i d’ERC. En bona part gràcies als bons resultats a les terres de Lleida –on abans no teníem diputat-, a les terres de l’Ebre, Tarragona, etc. Què vol dir? Que hi ha tot un sector de població que quan pot votar no es sotmet als interessos caciquils que en aquell moment estaven pressionant contra aquestes polítiques. Molta gent que no podia parlar però sí que podia votar, ens va votar. 

Són polítiques difícils, però hi ha una àmplia comprensió i una espera per part de gent en parts del territori en què continua havent-hi molt caciquisme. El que vam aconseguir és canviar el marc mental. És a dir, vam introduir el concepte que la sostenibilitat, que l’ecologia no és una cosa adjacent, que el dret a l’habitatge és un element estratègic. Com a mínim ara està en tots els discursos. Ara, si tu vas de dreta a esquerra, tothom és més o menys ecologista, tothom parla de la sostenibilitat. Ara ja no pots fer discursos contra el fet de l’accés al dret a l’habitatge, contra la protecció d’espais naturals, contra les polítiques de reducció d’emissions, etc. Ningú, ni des de la dreta ni molt menys des del centre, s’atreveix, excepte l’extrema dreta, és clar. Una altra cosa és que no siguin coherents i no vagin fins al fons con nosaltres volem anar. Però el canvi cultural el vam introduir nosaltres. Els moviments ecologistes i els moviments socials per la sostenibilitat, van tenir un impuls, i jo crec que ells ho van agrair també, el tenir una complicitat al govern.

Catalunya està patint una de les sequeres més severes que es recorden a causa de l’impacte de la crisi climàtica. El Tripartit també va haver de fer front a una greu sequera. Com es gestiona una situació d’aquest tipus? Com ha de ser la nostra política pel que fa als rius, pantans, aqüífers, desalinitzadores… en definitiva, la nostra política de l’aigua? 

El tema de l’aigua s’ha de veure com una part de la problemàtica del canvi climàtic i saber que no és un tema conjuntural, sinó que és un tema estructural. Això vol dir que s’ha de veure el cicle de l’aigua d’una forma integral. Tot va associat perquè és imprescindible mantenir la qualitat del conjunt del cicle de l’aigua complint amb això amb la Directiva Marc Europea de l’Aigua. Amb això nosaltres vam ser absolutament conseqüents i el gran acord que vam assolir primer és derogar el transvasament de l’Ebre, quan encara hi havia el govern del PP a Madrid. Jo vaig anar a Terres d’Ebre el 31 de desembre del 2003, després a Brussel·les i després a Madrid a dir que no volíem el transversament. A més, demanàvem que tots els recursos que s’havien demanat pel govern del PP a la Unió europea destinats al transvasament s’apliquessin a la nova política de l’aigua, que passa –primer- per fer una  gestió de la demanda més que una política d’oferta il·limitada, i –segon- per garantir un abastament de qualitat. És a dir, no fer una política impossible  al servei d’un model territorial o econòmic gran consumidor de l’aigua, sinó que a partir dels recursos que tens i de les possibilitats reals que tens de substituir les captacions des del medi natural per la dessalació, la regeneració i la reutilització, poder fer una política més equilibrada. 

En aquest sentit, jo crec que els resultats van ser importantíssims. Vam impulsar la construcció de les plantes dessalinitzades (ITAM) i millorar les potabilitzadores en un temps rècord –es von poder inaugurar el 2008 i el 2009 les primeres ampliacions. Vam invertir molt en la millora de les xarxes locals de l’aigua, recuperació d’aqüífers i estalvi i eficiència en la indústria i en els consums. En aquest moment Catalunya i especialment les zones urbanes són un exemple. Estem amb consums de 100-120 litres per habitant/dia, que és el que la OMS i les Nacions Unides consideren com un consum òptim per la sostenibilitat. Per tant, vam fer un gir a les polítiques de l’aigua tant en el medi natural com els abastaments urbans. La llàstima és que a partir del 2010 inversions que estaven previstes i que si s’haguessin executat el 2015 ja hauríem disposat de fins a 300 hectòmetres cúbics d’aigua per no tenir necessitat de transvasaments i per complir també el pacte del Ter. Jo crec que aquestes polítiques ara s’haurien de recuperar. S’haurien de completar les infraestructures que en aquell moment no es van fer. S’hauria d’avançar també en la millora de les xarxes locals de distribució. I s’ha de canviar el model d’organització del territori evitant les grans concentracions metropolitanes i el model econòmic vinculat a temes de gran consum de l’aigua com és el cas del Hard Rock, com exemple, que en definitiva són insostenibles.

Fa 20 anys del Pacte del Tinell i del Govern d’Entesa Nacional i Progressista. Mirant enrere, quin balanç en fas? I en concret de la teva conselleria?

Bé, jo crec que el més important és el que vam fer. I el que vam fer és posar d’interès general del país al davant. A apart d’això, tres apunts. Primer, ara no està tan clar que l’única força que pugui gestionar l’autogovern de Catalunya sigui el nacionalisme conservador. Segon, vam posat al damunt de la taula aquestes polítiques socials i ambientals que encara que s’han abandonat en bona part durant 10 anys, en aquest moment estan més legitimades que mai i hi ha una exigència a la població que es compleixin. El governs no ho poden eludir. I tercer, vam plantejar també que era inevitable un nou finançament i més competències a partir de la reforma del model territorial de l’Estat, amb la reforma de l’Estatut. Malgrat que després es va instrumentalitzar d’una forma, al meu entendre, equivocada, el que vam aconseguir en aquell moment és que de veritat el 80% de la població del país digués que “som una nació, nosaltres decidim”, des de la dreta fins a l’esquerra. Aquest era l’ampli consens, enfront a la sentència del Tribunal Constitucional, i és la via a la qual hem de retornar. En definitiva, a la millora dels instruments que disposem per poder fer polítiques socials, polítiques ambientals i també tenir recursos i competències per fer-ho. I això és el que hem d’aconseguir amb un model federalitzant de l’Estat.

Barcelona, 16 de desembre de 2023.

Oriol Muñoz, director

Articles relacionats
Transició ecològica

Turisme i aigua

Número 123Transició ecològica

Per unes economies que estiguin al sosteniment de la vida

Transició ecològica

La gestió de la sequera: desafiaments i desigualtats en l’ús de l'aigua

Transició ecològica

La participació com a impuls de la transició ecosocial

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut