Cal que posem en valor noves formes de relacionar-nos lliurement i en contra dels mandats del sistema
Aquestes dates al voltant del 14 de febrer molta gent sent que li falta alguna cosa, allò que ha de completar la seva vida, l’Amor contingut en una definició limitada i arcaica. És aquella persona amb la que serem felices i amb la que passarem la resta de la nostra vida.Però realment estem soles i infelices, si no tenim parella? Els mites de l’amor romàntic han provocat unes falses expectatives i creen una urgència innecessària per trobar aquest amor que tant se suposa que ens correspon. Per no parlar de que l’amor romàntic no té en compte altres models relacionals que divergeixen de la parella heteronormativa i monògama hegemònica.
L’amor romàntic s’ha instrumentalitzat pel sistema com una institució que assegura el seu manteniment i que no té res d’amorosa. El relat que s’ha creat entorn l’amor no té cap altre objectiu que el de perpetuar el model de família tradicional que tant convé al capitalisme. La família nuclear és el que garanteix que sempre hi hagi nous obrers per mantenir tot l’engranatge, mentre condiciona les dones a seguir generant nous obrers i les allunya del mercat laboral en fer-les responsable de la criança i les tasques de la llar sense el sistema de suport d’una família extensa o comunitat.
De fet, és aquesta una de les grans raons que històricament han provocat que les dissidències de gènere i d’orientació sexual no hagin sigut socialment acceptades, ja que posen en perill l’objectiu final de formar una familia tradicional. Per tant, no contribueixen a mantenir els rols de gènere que vertebren l’estructura social. Això al llarg de la història ha provocat rebuig i no ha sigut acceptat fins que s’ha vist que les parelles integrades per persones LGBTIQ+ també poden reproduir aquests mandats relacionals. Tanmateix, les realitats queer sempre han trencat amb els models anteriorment descrits i són un clar exemple de la diversitat en la forma de relacionar-se i de teixir xarxes de suport.
Inclús quan en aquests grups han sorgit formes d’estimar alternatives a la monogàmia, el capital ha sabut apoderar-se d’aquests moviments, restant la comunicació i espai de cures en relacions poliamoroses i dotant la poligàmia d’un caire explotador i d’acumulació de vincles en paral·lelisme a l’acumulació de béns.
A més, la monogamia imposada va estrictament lligada al mite de l’amor romàntic i s’aplica més enllà de la parella, aïllant-ne els membres. Això genera una gran dependència de la parella, convertida en l’únic espai possible de socialització, cures i afecte, i, per tant, una sensació de solitud quan no se’n té. És necessari -i ho estem fent- deconstruir les relacions romàntiques i familiars per tal que estiguin basades en l’amor i no al servei del sistema. I ho aconseguirem gràcies a l’amistat.
Us estimo, amigues
El sistema capitalista no pot existir amb una organització comunitària equitativa i de suport mutu i, per tant, no contempla l’amistat com un amor vàlid, la relega a un tercer pla darrere el romanticisme i la família, respectivament. I és en aquest menyspreu on té tot el seu potencial revolucionari. Des dels marges, l’amistat ha fugit del control, la imposició de rols i els xantatges que pateixen els altres dos grans amors i ens permet construir relacions sanes basades en el respecte entre iguals.
Les relacions amistoses sorgeixen de la llibertat, espontàniament, del desig de dues persones de compartir vida pel simple fet d’aportar-se mútuament. El contracte social que adquireixen està subjecte només a la reciprocitat i la manca de càrregues imposades ens permet prendre l’amistat com a referència per a tots els nostres amors. En paraules de bell hooks, “aprendre a estimar en l’amistat ens empodera de manera que puguem traslladar aquest amor a les nostres relacions familiars i romàntiques”.
L’amistat no està subjecte al “ho has de donar tot per amor” o al “mentre visquis sota el meu sostre, faràs el que jo digui” i, per tant, podem ser lliures per establir límits. En l’amistat no permetem maltractaments que acceptem en altres relacions. Per això, sovint es fa servir l’expressió “família escollida” per referir-se a les amistats properes. Pugem l’amistat de categoria en la jerarquia relacional per tal de ressaltar la seva importància en la nostra vida i evidenciar que ens ofereix l’amor que socialment atribuïm a la família però no estem rebent. Reivindiquem donar-li a l’amistat l’entitat que mereix, sense comparacions ni necessitat d’anomenar-la d’una altra manera. Celebrem l’amor amistós en la seva plenitud.
Les meves amigues són la meva xarxa de suport. Estimar-les lliure de condicions imposades em permet deixar-me estimar i estimar-me més i millor a mi mateixa. Són allà quan les necessito, em cuiden, em fan riure, respecten les meves decisions i el meu estil de vida, s’alegren de les meves noves amistats, s’emocionen quan sóc feliç i a canvi només esperen de mi que faci el mateix. En definitiva, ens estimem.
Amb tot això podem cridar “Visca l’amor!!” Sí, visca l’amor cap a les nostres amigues, companyes, veïnes… Visca l’amor dels moments que compartim juntes, visca l’amor de les àvies que s’acompanyen a comprar el pa, visca l’amor de les amigues que et porten un croissant per alegrar un mal dia, visca l’amor dels espais de cures que teixim i que canviaran el món.
Redactores: Artai Lage i Marina Rodríguez Parpal
