Sobre per què la proposta posthumanista és l’oportunitat de superar els esquemes d’opressió predominants de la Il·lustració.
Fins fa poc, una màxima ha regnat la manera de concebre la història: que l’home és la primera mesura de totes les coses. Aquest ideal clàssic de l’home, idenificat per Protàgores en aquesta frase i, segles més tard, elevat pel Renaixement italià a nivell de model universal, s’erigeix en una corrent que anomenem «humanisme».
L’humanisme va instaurar importants conceptes que avui defineixen bona part del nostre model de civilització occidental -i quasi mundial-, com la igualtat, la nació, el ciutadà o la sobirania. Va impulsar la necessitat de trencar amb les tradicions escolàstiques medievals, emfasitzant en la raó com a camí per entendre el món i per a aconseguir el seu progrés. Va servir, en definitva, per a consolidar una proposta ètco-polítca que va ajudar a lidiar amb els grans reptes sorgits al segle XVII i XVIII. Però, ¿segueix sent vàlida aquesta concepció interpretativa de la realitat? ¿Té vigència el seu discurs i el sistema de pensament que construeix?
L’humanisme, com dèiem, posa a l’home al centre. L’home vitruvià, representat per Leonardo da Vinci, composat per un ideal de perfecció corporal que s’acompanya d’una serie de valors determinats, d’una ètica social compartida i que planteja una manera de ser humà molt definida. Molt «centralitzada». Aquesta manera de ser humà encaixa amb l’ideal d’home europeu, blanc, en plenes facultats psíquiques i físiques, burgès i, probablement, heterosexual. És a dir, que el model cultural humanista parla de l’ésser humà en interessos d’una raça, d’un genoma, d’un gènere, d’una orientació sexual i d’una classe concrets. Establint una espècie «d’ésser humà estàndard».
S’ha desenvolupat històricament com un model de civilització que ha plasmat la idea d’Europa com a coincident amb els poders universalitzants de la raó autorreflexiva. Podem dir que això és, doncs, una forma d’opressió a totes les «formes de ser» humanes divergents o dissonants als cànons humanistes imposats, també geogràficament. ¿Un pigmeu no és igual d’humà que un francès?
O, per exemple, fou a la Barcelona del 1977 quan hi va haver la manifestació de l’Orgull, on 400 activistes del Front d’Alliberament Gai de Catalunya van convocar-se per protestar pacíficament pels drets de les persones LGBTIAQ+. Aquests manifestants van ser disparats i violentats i algun, fins i tot, empresonat a la Model. Aquests manifestants duïen una pancarta que deia «Nosaltres no tenim por, nosaltres som!». Sí, ser homosexual també és ser humà.
Totes aquestes maneres de «ser humanes» van ser rel·legades a les perifèries de l’ésser; la dona, el discapacitat, les persones racialitzades, les sexualitats dissidents, el col·lectiu LGTBIAQ+ i tants «altres factors estructurals» de la modernitat que descentralitzen el concepte d’humà.
És a partir del segle XX quan tota aquesta estructura «dels altres» alcen la veu i reivindiquen la seva existència i, a base de mobilitzacions i lluita, aspiren a recomposar el concepte de ser humà.
A aquests «altres» marginats de la perifèria se li suma el moviment ambientalista, amb una consigna clara: l’home humanista, a part d’oblidar i oprimir la diferència, també omet el fet que tampoc és, ja, el protagonista de la història. No és l’actor central. I és la Terra, fins ara tractada com el teló de fons de la història -o l’atrezzo, com afirma B. Latour- qui s’erigeix com un subjecte central que, ja en el present, marca els ritmes de la història.
I sorgeix, així, el posthumanisme. Una teoria que sosté que l’humanisme és obsolet. I que impulsa la necessitat de pensar un esquema dial·lèctic de redefinició del sentiment de connexió cap a un món comparit. Aquest món ha de superar la crisi epistemològica i moral de l’humanisme. El posthumanisme ha de reconèixer que «allò humà» fins ara consensuat és, com diu R. Braidoh, una «convenció normativa i amb un elevat poder reglamentari i instrumental». Reglamentari en tant que sotmet a una determinada manera de ser humà, i instrumental a les pràctiques d’exclusió i discriminació a qui no s’adequa a la manera estandaritzada de ser humà. A la diferència.
La meva proposta és vehicular la superació aquestes estructures d’opressió i reevaluació de les relacions humanes i no-humanes amb la teoria alliberadora de l’educador Paulo Freire:
· Incorporar la preservació d’un nucli d’afectvitat comuna, que comprengui no només a la totalitat de l’espècie humana -respectant-la en la seva diferència-, sinó també al medi natural.
· L’educació en els vincles, que sustenten un projecte de civilització basat en el respecte a la diferència, per tal que percebem críticament com «som» en el món «en el qual» i «amb el qual» estem.
· Impulsar una nova manera d’entendre el progrés en la història. Que radiqui en el ple desenvolupament de les facultats naturals dels individus, com va plantejar l’humanisme, però, afegint que aquest progrés no ha de basar-se en la cerca del domini de la natura. Ha de trobar noves lògiques de desenvolupament més sostenibles.
En definitiva, una proposta d’ètica relacional que el projecte antropocentrista de la Il·lustració va oblidar; un enfocament de l’educació de la humanitat com a éssers al planeta i del planeta, amb una implementació d’un model d’acció política vinculat a la resta de persones i a l’univers mateix en què vivim. Que superi l’educació bancària de l’humanisme que torna als homes en autòmates i que suposa el reforç d’una estructura d’opressió. D’opressió a la diferència. D’opressió a la diversitat.
Alejandro Páez, politòleg i militant de Joves Ecosocialistes
