Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Democràcia

Per una llibertat i seguretat republicanes

La seguretat és una qüestió que ens preocupa a tots i a totes. A Catalunya, la seguretat ha passat de ser un problema amb menys d’un 10% de respostes en les enquestes com a principal problema del país a ser el cinquè problema amb prop del 20%. A Barcelona  fa anys que la inseguretat és el principal problema percebut pels veïns i veïnes i hi ha hagut unes eleccions municipals i uns darrers mandats especialment marcats pel debat sobre la seguretat.  Excepte en l’actual: des de que Jaume Collboni és alcalde, no hem vist ni una sola portada de diari o de telenotícies amb la qüestió de la seguretat, mentre que les dades han seguit empitjorant. És important tenir en compte que, quan parlem de seguretat, la dimensió de la percepció de la mateixa és més que rellevant. Una percepció altament influïda pels relats dels grans mitjans de comunicació i dels discursos polítics.

En aquest sentit, les esquerres tenim, en general, problemes per tenir discursos i polítiques en matèria de seguretat i convivència que siguin transformadores i que parteixin d’una perspectiva de la garantia de drets. Ara semblaria encara més complicat abordar aquesta qüestió donat el context en el que ens trobem, on les societats europees, llatinoamericanes i nord-americanes, especialment, estan pujant el volum amb discursos i polítiques cada vegada més repressives i punitives, abanderant qüestions com la immigració o les violències masclistes com a pretext.

Però com diu Luciana Peker, activista feminista exiliada d’Argentina des de l’arribada de Milei al govern del país, al context espanyol i català tenim encara una escletxa que hem d’aprofitar per precisament tenir aquest debat i articular un discurs i unes polítiques públiques en l’àmbit de la seguretat i la convivència per les majories. I que apuntin cap a l’1% més ric i no contra el més pobre, perquè fer el contrari es gira en contra de tothom. I és que quan parlem de seguretat també parlem de llibertat, però d’una llibertat que no és neoliberal, si no que és republicana: d’una llibertat que fuig de la premissa “la nostra llibertat acaba quan comença la dels altres” i que entén que no podem parlar de llibertat mentre hi hagi dominació.

Darrerament estem veient com diversos governs de dreta i d’ultradreta, però també progressistes, esgrimeixen una agenda cada vegada més marcadament securitària: a Catalunya veiem a Junts per Catalunya demanar les competències en immigració des d’una lògica securitària i a Barcelona hem vist a Collboni desplegar el Pla Endreça, dos exemples que tenen en comú la tolerància zero, l’higienisme social, la priorització de la política efectista per sobre de l’efectiva, i la confusió, expressa, entre qüestions de seguretat i qüestions de convivència. Tot i que està històricament demostrat que el punitivisme no soluciona res sinó que agreuja tot allò que adreça, la majoria de governs eviten l’evident, que és que només la perspectiva de la seguretat humana, és a dir, una mirada estructural i interseccional en les polítiques públiques de seguretat i convivència pot garantir més seguretat per tots i totes. Aquesta perspectiva ens faria mirar a les persones en situació de sensellarisme quan pensem en la directriu de tancar-nos a casa a l’esclatar la pandèmia, a les persones en situació irregular quan es despleguen dispositius preventius de cossos policials a l’espai públic o a les treballadores sexuals quan es fan polítiques d’urbanisme feminista com no deixar cap racó de l’espai públic sense il·luminar.

La perspectiva de la seguretat humana i la diferenciació entre delictes i qüestions vinculades amb la convivència, tot i que no són qüestions hegemòniques, poden arribar a ser força intuïtives. En canvi, una de les qüestions que més ens costen és tot el que no té a veure amb la convivència i que té a veure purament amb la seguretat. Perquè tot i que qualsevol qüestió que té a veure amb la inseguretat es pot prevenir mitjançant polítiques redistributives, educacionals, culturals, comunitàries o de salut, la tendència davant qualsevol trencament de la norma, davant de la por, la pèrdua o el dolor, és la punitiva. I és que si no tenim respostes alternatives al càstig, que no equival a la garantia de la no-repetició, li regalem a la dreta i a la ultradreta la capacitat d’erigir-se com els garants de la seguretat, l’ordre i la llibertat.

Però tenim exemples de polítiques públiques que s’han desplegat en els darrers temps, que són una pista a seguir, com la perspectiva que proposava Barcelona en Comú el 2018 per la modificació de l’ordenança de convivència o el pla recentment desplegat per la Conselleria de Justicia per augmentar les semillibertats, posar a disposició dels jutges polseres telemàtiques per substituir la presó provisional abans del judici i per potenciar la justícia restaurativa, entre d’altres. 

Alhora, quan parlem de seguretat també cal abordar una de les peces de l’engranatge, que són els cossos policials. Més enllà de polítiques més reformistes com el foment de la diversitat, la formació o la fiscalització dels cossos policials, cal desplaçar els cossos policials i el sistema punitiu d’àmbits de la vida on no han de ser-hi, reforçant les polítiques emancipadores i de transformació sociocomunitària. El marc del punitivisme no és una qüestió que vincula només a la dreta i per això no és casualitat que la policia sigui la institució que més confiança dona entre els catalans i catalanes. La dreta promet més ordre i que les nostres vides seguiran igual i podran tenir un futur, qüestions a les que aspira molta gent donat el context d’incertesa en el que vivim. La instrumentalització que fa la dreta de la por està resultant ser una recepta màgica que cal saber abordar i capgirar-la, per trencar amb el càstig com la solució a la por i construir comunitat com a resposta. 

Júlia Trias, politòloga especialitzada en Drets Humans i migracions.

Articles relacionats
Democràcia

«Nosaltres no tenim por, nosaltres som!»

DemocràciaPolítica

Entrevista a Joan Saura: 20 anys després del Tripartit

DemocràciaPolítica

Amnistia: en aquella fina línia entre la il·lusió i la preocupació

DemocràciaNúmero 123

Tot s'hi val en política? Mesures per lluitar contra el lawfare

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut