De les ciutats multiculturals a les ciutats interculturals
Sovint se sol utilitzar el mot multiculturalitat com sinònim d’interculturalitat quan fem referència a la coexistència de diversos grups culturals en un mateix espai-temps. Tanmateix, tenen molt poc a veure i t’ho explicaré amb una breu història.
A principi dels 90′, milers de persones van emigrar cap Europa fruit de continents que havien estat colonitzats i què, deixats a una mala gestió històrica i present, no els oferia gaires oportunitats per tirar endavant el seu projecte de vida. Equador, Colòmbia, Turquia, Marroc, Senegal… per dir només alguns. Persones de diferents països van arribar a Europa amb l’esperança d’oferir un futur millor als seus fills. Els teòrics d’aleshores van pensar que si es donaven certs drets, s’evitaria tota mena de conflicte i es garantiria la bona convivència en diversitat. Havien creat un nou model, el multiculturalisme. Modern, avançat, i completament allunyat del model de convivència existent fins aleshores, l’assimilacionisme, que descaradament obligava als seus ciutadans nouvinguts i minories ètniques a abandonar la seva cultura i identitat amb la promesa d’una futura igualtat real. Els governs europeus d’aleshores van intentar mantenir la convivència a través del multiculturalisme garantint drets i reconeixent la diversitat cultural. Les ciutats van esdevenir espais on diverses cultures coexistien, on se celebraven festivals culturals, i on hi havia certa tolerància cap a diferents identitats culturals.
El resultat va ser un tot “èxit”, això sí, temporal perquè amb els anys va arribar una profunda crisi econòmica i amb això enormes situacions de desigualtat. Les minories culturals i ètniques que havien aconseguit una feina i certa estabilitat fins ara, van començar a veure com en situacions de tensió social, es convertien en la diana fàcil. Les coses havien canviat. No eren capaces de sentir seguretat i sentien com els seus drets, i encara pitjor, existència es qüestionava cada cop més. La resta de veïns els senyalitzaven amb mirades d’odi i a l’esquena els culpaven de la seva desgràcia: de la falta de feina, de la pèrdua de costums i tradicions, i de l’increment d’inseguretat. Anys després, va arribar una segona crisi social i aleshores un grup petit, però sorollós va començar a aparèixer en els seus espais de culte a boicotejar les seves celebracions, a mofar-se de la seva vestimenta, del seu Déu, i dels petits i grans detalls que componien la seva identitat. El que abans era coexistència es va convertir en divisió social i la tolerància va esdevenir rebuig.
L’Estat havia garantit certs drets, però no havia caigut en què sense contacte i interacció no s’aconseguiria conviure en pau. I és aquí on neix la interculturalitat. Des del moment en què aquests grups culturals van començar a viure en aquella ciutat, els rumors i estereotips circulaven lliurement per la ciutat, i s’escampaven amb total agilitat, sobretot aquells negatius. El mateix passava cap a les minories ètniques i culturals que ja vivien en aquest territori. ¿Per què? Perquè sense contacte i interacció positiva no es poden trencar rumors i estereotips que en última instància esdevenen en discriminació. La perspectiva intercultural és una mirada que proposa no sols garantir la igualtat de drets sinó també l’equitat, és a dir, oferir a cada grup cultural el que necessita per viure lliurement la seva cultura. A més, i en això coincideix amb el multiculturalisme reconeix i valora els seus sabers, coneixements i la motxilla d’experiències que porten les persones que han migrat i les minories culturals i ètniques. I, el més important, proposa la interacció positiva i el diàleg per trencar estereotips, prejudicis i rumors. De fet, el diàleg esdevé el més transformador d’aquest model perquè obre les portes a la participació de les minories en espais de debat i presa de decisió sobre com construir la nostra societat, el model educatiu, les finances, o les lleis.
Per tant, en un model intercultural creem una societat que s’identifica com diversa no sols reconeixent la diversitat cultural i ètnica sinó també reconeixent la diversitat de gènere, sexo-afectiva, corporal, religiosa, entre moltes altres. Reconeixem la nostra diversitat històrica i la fem nostra per projectar-nos cap al futur. I quan reconeixem la diversitat no ens plantem aquí sinó que hi anem més enllà, i treballem perquè aquesta diversitat no hi falti en cap espai de debat i decisió, com hauria d’haver estat des del principi per no ser part d’una convivència accidentada.
Mery Loor
