“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.”
– Antonio Gramsci
Les Eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el passat 12 de maig, han marcat l’inici d’un nou capítol en la complexa realitat política catalana. Després del Procés i de la pandèmia de la Covid-19, s’ha dibuixat un nou mapa polític amb un augment de les dretes on els socialistes consolidant l’hegemonia política i social als barris populars i a la majoria del país.
El president Pere Aragonès, convocant a les urnes per la manca de majoria per aprovar els pressupostos, va donar el tret de sortida cap a una nova realitat política. Un capítol on la correlació de l’independentisme per primera vegada no suma i està més fragmentada que mai. Aquest nou cicle pot estar marcat per un govern estable, de majoria i de progrés; o per un govern en solitari de Salvador Illa, on es pugui servir de PP i Vox per sumar majories, de Junts, o d’ERC i Comuns. Aquesta són les noves correlacions de forces que es poden articular en aquest nou Parlament a partir d’ara, i hem de ser conscients.
Aquest canvi de rumb i de majories ve definit clarament per l’ascens del PSC com a protagonista a costa d’ERC, de l’abstenció i de nous votants. Això ha fet augmentar la seva representació i consolidació els resultats de les Eleccions Municipals i de les Eleccions Generals. Tot i la baixada d’ERC i Comuns, aquest nou escenari obre la porta a un possible govern d’entesa, catalanista i de progrés, una opció que, fins ara, semblava improbable i que pot marcar un punt d’inflexió significatiu en la política catalana. Un moviment que deixaria enrere els anys del procés i que per, efectivament ser d’entesa, catalanista i de progrés, cal que sigui un govern on no estiguin només els socialistes.
Aquesta nova realitat política, però, no només es limita al Parlament, sinó que també té implicacions profundes en l’escenari social i ideològic de Catalunya. L’aparició de forces com Vox i Aliança Catalana destaca un fenomen preocupant: l’auge de l’extrema dreta i el nacionalisme excloent. Aquesta realitat, com ens recorda Gramsci, planteja l’aparició de “monstres” enmig d’aquesta transició. Una transició on no està garantit transitar cap a alguna cosa millor, sinó diferent. Ens situem davant d’un escenari on els socialistes tenen l’hegemonia al carrer i el poder en la majoria d’institucions a Catalunya: els principals ajuntaments, l’AMB, la Diputació de Barcelona, el govern de l’Estat i ara la Generalitat de Catalunya.
Una gran lliçó la investidura a Barcelona és que les paraules sense accions són buides i que, en dansar amb el diable, sovint s’acaba a l’infern. Hem d’evitar caure en l’error de concedir un suport sense contrapartides només per evitar que altres prenguin les regnes del poder. L’endemà de les Eleccions Europees, el 10 de juny, se celebrarà la investidura del/a president/a i de la resta de membres de la mesa del Parlament. Aquest serà el primer gran repte per a les forces d’esquerres. Hauran de demostrar la seva capacitat per arribar a acords que garanteixin una presidència que afavoreixi el bon funcionament de la cambra i, sobretot, que faciliti la formació d’un govern estable.
En aquest clarobscur, és essencial que les forces progressistes i catalanistes treballin colze a colze per construir una alternativa política inclusiva, prioritzant els drets i les necessitats del poble de Catalunya. Cal un nou cicle polític que abraci la diversitat, la igualtat i la solidaritat, obrint espais de diàleg on tothom es senti escoltat i representat. Cal frenar a l’extrema dreta amb allò que acaba amb la desafecció, què és la bona política i guanyar credibilitat.
La gent jove té un paper important a jugar en aquesta construcció d’un futur millor per a Catalunya, amb una participació activa i compromesa en la defensa dels valors de justícia social, igualtat i sostenibilitat. Malgrat els desafiaments, és hora de mirar cap endavant amb determinació i esperança, construint un futur que reflecteixi les aspiracions i els somnis d’una generació de joves que no ha fet més que viure de crisi en crisi. I de múltiples crisis, institucionals, econòmiques, sanitàries, ecosocials… Que s’han anat creuant sense respostes.
Amb tot això, els i les Comuns hem d’emprendre una profunda tasca de redefinició del nostre projecte polític. ERC i la CUP ja han començat a fer-ho, i és hora que ens sumem a aquest procés de rearmament ideològic i de definició de l’organització. Cal reflexionar, estar al costat de la militància i establir un diàleg obert per definir clarament qui som, cap a on volem dirigir-nos, quines són les nostres prioritats i quines eines hem de desenvolupar per aconseguir-ho.
És en aquesta autoreflexió i enfortiment intern on trobarem la força i la claredat necessàries per afrontar els reptes futurs amb determinació i cohesió. Un reforçament intern que ens ha de fer estar oberts a la ciutadania, a la gent organitzada i al conjunt de la joventut del nostre país. Per acabar amb “els monstres” no només hem de mirar cap endins, sinó també cap a fora, establint vincles forts i canals de comunicació amb la societat civil, els sindicats i amb els moviments, per tal de garantir i buscar donar resposta realment a les necessitats i les aspiracions de la gent comuna i treballadora d’aquest país.
Daniel Sosa Caballero. Coordinador Nacional de Joves Ecosocialistes
