Hi ha més persones que saben català que mai, uns 10 milions en el conjunt de territoris, però el seu ús social és proporcionalment i progressivament menor a tot arreu. Sembla una contradicció, però és el que passa, perquè ha crescut més el total de la població que el nombre de catalanoparlants. Com ha passat històricament a Catalunya, els increments de població no es deuen a l’augment de la natalitat sinó de la migració. Ara, a Catalunya hi vivim 8 milions de persones, i el dos milions més recents són, sobretot, immigrants. Han vingut a treballar aquí perquè s’hi creen molts llocs de treball de molt baixa remuneració. La nostra economia ha apostat per una deslocalització de mà d’obra barata, per la plusvàlua de l’explotació més que pel valor afegit de la innovació.
L’onada migratòria dels anys 2000 aporta una diversitat lingüística que Catalunya no havia vist mai. S’hi han inventariat 300 llengües, 25 de les quals tenen nombres significatius de parlants. Catalunya és diversa, cosmopolita, multicultural, multilingüe. Necessitem reconèixer aquesta ciutadania plural com la riquesa que és i com a element constitutiu de la nostra mateixa democràcia. Hem de cuidar les seves llengües familiars al mateix temps que hem de reconèixer que al conjunt de la ciutadania ens convé parlar el català com a llengua comuna, capaç d’ajudar a la cohesió social, a la convivència, a la unitat de la classe treballadora, a les perspectives laborals i a la participació política. De manera recíproca, sense la voluntat política d’aquesta ciutadania completa, el futur de la llengua catalana estaria realment compromès.
El Consell d’Europa i la Unió Europea ens brinden un discurs i un marc normatiu que reconeix el valor de la diversitat lingüística com a generador de cultura i de riquesa i que promou la competència personal plurilingüe com política educativa de la UE. És en aquest marc en el que ens convé treballar, i com a conseqüència, convé treballar pel reconeixement del català com a llengua oficial de la UE.
El marc europeu està ben fonamentat en el coneixement científic i recull la fascinació pel llenguatge, una estructura comuna de la humanitat, i la proliferació de llengües, cada una única, amb una comprensió del món pròpia i funcional a la societat que la parla. Saber parlar vàries llengües permet ampliar la visió del món d’una persona i opera més enllà de la capacitat de comunicació implicant tota la capacitat cognitiva. No hi ha cap dada que permeti pensar que l’aprenentatge d’una llengua provoqui l’oblit d’una altra llengua. Més aviat al contrari, com més llengües saps, més fàcil és aprendre’n una altra. No hi ha parlants perfectes, i els diferents graus de competència comunicativa en una llengua són sempre avantatjosos per a una persona.
D’una manera que encara no comprenem prou, les criatures humanes aprenen el llenguatge, i a parlar una llengua en viure immersos en un grup humà que la fa servir. D’aquí la preocupació actual pel català. En perdre posició relativa, és més difícil que s’aprengui català per immersió social, a diferència del castellà, que compta amb determinades estructures de comunicació i d’ús molt més grans que asseguren la immersió social en castellà. Pensem en els mitjans de comunicació, en les xarxes socials, en l’administració de justícia, en l’oferta cultural en general, el comerç… La globalització reforça les llengües amb més volum de parlants.
A favor del català, tenim l’escola catalana, que ha fet una feina notable. Sense l’escola no tindríem avui 10M de parlants, ni un jovent amb les taxes de coneixement del català millors de la història, ni amb la capacitat plurilingüe que té. El model d’escola catalana es va legislar el 1983, en la llei de normalització lingüística. Es caracteritza per no separar l’alumnat en funció del seu idioma familiar, i per fer de l’escola un espai social on l’aprenentatge per immersió sigui possible. Estableix com a objectiu que l’alumnat, en acabar l’ensenyament obligatori parli, entengui i escrigui de manera funcional tant el català com el castellà en un nivell de competència equivalent.
Aquest model es va construir als barris d’immigrants, començant per Santa Coloma de Gramenet. Al començament, només un grup en una escola. Quan van veure que anava bé, van tirar endavant sense esperar cap llei. Van ser molts els barris i els centres que ho van començar a provar. Tenien com a referència pedagògica les escoles privades catalanes i progressistes, moltes d’elles cooperatives, que s’havien constituït en la transició i que van demanar i aconseguir passar a la xarxa pública (les escoles del CEPEC, Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana). Van jugar-hi fort els Moviments de Renovació Pedagògica, CCOO, USTEC, les associacions de mares i pares, les associacions veïnals i el PSUC. Al primer moment no hi havia consens polític. Era un tema controvertit i durament discutit, com sempre. Ni el PSC ni Convergència ni Unió no ho van veure clar, per motius diferents. Ara s’ho han fet seu. Llavors, va ser el PSUC, en la línia de construcció nacional que havia teoritzat que Catalunya és un sol poble i que defensava l’Estatut d’Autonomia qui va portar la proposta al seu programa, bevent de l’experiència del Quebec. Les idees que va defensar el PSUC encara són necessàries: el reconeixement d’un sol poble divers, la seva voluntat política de ser la nació catalana i de compartir drets socials i drets nacionals, la llengua catalana com a dret social.
El consens que es va aconseguir el 1983 volia aconseguir que les filles i els fills de la immigració dels anys 60 i 70 aprenguessin català. Ja havien nascut aquí, estaven fermament establerts a Catalunya i majoritàriament amb projectes de vida a Catalunya. Tot l’alumnat i el professorat coneixia el castellà, que a més té un grau altíssim d’intercomprensió amb el català. No hi havia un gran moviment migratori en marxa, ni als 80 ni als 90. La llei de política lingüística del 98 no canvia l’estratègia. És una reacció legislativa al canvi de posició del PP, que deu anys després d’haver format part del consens del 83, va decidir actuar sistemàticament per crear conflicte lingüístic a Catalunya, a València i a les Illes Balears. Van començar les denúncies per discriminació lingüística del castellà a les escoles. Totes les que hi ha hagut han estat organitzades. Primer des del PP i després des de C’s, a vegades a través d’associacions que van crear expressament. Abans de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010), les denúncies no van obtenir cap sentència favorable. Feien soroll mediàtic i prou. A partir de la sentència de l’Estatut, hi ha un jutge, Javier Aguayo Mejía, ara president de la sala del contenciós administratiu del TSJC, que comença a sentenciar a favor dels demandant i a més, pretén invalidar les lleis aprovades en el Parlament. En aquest moment s’han dictat sentències relatives a 70 alumnes, del milió i mig d’alumnes que s’escolaritzen cada any a Catalunya. No és gaire, però la tensió política i mediàtica augmenta i el conflicte es torna social i personal. Aquest jutge ha demanat al TC que emeti posició al respecte i en aquest moment estem esperant sentència. La legislació estatal no és prou favorable a la protecció de les llengües “cooficials” i hores d’ara, no està clar que pot dictaminar el TC.
Entre una cosa i una altra, sí que caldria, ara mateix, canviar alguns continguts del consens de 1983. I, simultàniament, reforçar algun dels consensos del 1983.
S’ha de reforçar l’articulació del subjecte polític “un sol poble”, que ha estat abandonat no només pel PP sinó per determinats sectors nacionalistes catalans que han acceptat posar-se a cavar en un dels costats d’una trinxera que ha traçat el PP. No sembla una estratègia política gaire assenyada regalar al PP la representació política de les persones que no tenen el català com a llengua familiar. Ara mateix són quasi dos terços de la població catalana. El govern de la Generalitat va impulsar un Pacte Nacional per la Llengua que va quedar en suspens amb la convocatòria de les eleccions al Parlament del 12M. Aquest Pacte s’hauria de reprendre sens falta i hauria de substanciar en primer lloc, aquest subjecte. El PNL ha de manifestar la voluntat sobirana d’aquest “un sol poble”. Ha de dir, nosaltres, la ciutadania de Catalunya, que venim de mig món i que parlem 300 llengües, volem que el català sigui la nostra llengua comuna. I ha de ser veritat, ha de representar fidelment la voluntat política de la ciutadania. I això no passarà si els actors polítics no s’hi posen com s’hi va posar el PSUC en el seu moment. Les enquestes mostren una majoria social propera a aquesta línia, però una majoria cada vegada més petita i menys ben representada per les forces polítiques. El PNL necessita un lideratge polític més consistent que el que ha tingut fins ara, tot i el bon treball del secretari de política lingüística, Xavier Vila, que en la fase de plantejament i negociació, ha aconseguit millorar el coneixement de la realitat sociolingüística de tot l’arc parlamentari.
En aquesta realitat sociolingüística sobresurten dos canvis respecte els anys 80 i 90. D’una banda, la migració és viva i de l’altra, vivim quasi dins dels smartphones. Cal abordar urgentment totes dues coses. En aquest context, l’acció política no pot descansar com descansava damunt del sistema escolar. Necessitem l’escola, i necessitem reforçar-la, però no n’hi ha prou. Els consensos han d’implicar el món del treball, perquè la gent que ve, ve a treballar. I han d’incidir en el món de les tecnologies de la comunicació i de la cultura.
S’han de posar diners a l’escola. Ara és impossible que el professorat conegui les 300 llengües que parlen els seus alumnes. El grau d’intercomprensió baixa en picat. Cada dia arriben infants i adolescents de diferents llocs del món, la mobilitat escolar és molt alta. S’han d’abaixar les ràtios a l’educació infantil i a la ESO com a mínim, cal donar més cos als mecanismes d’acollida de l’alumnat i les seves famílies i s’ha de repensar l’aprenentatge de les llengües en la Formació professional. Alhora, cal reforçar l’organització i el discurs de la comunitat educativa. Somescola, la plataforma que agrupa quasi la totalitat de les organitzacions que tenen relació amb l’escola, és una estratègia necessària, que cal preservar de partidismes i heroismes personals, i que s’ha d’apadrinar políticament. Ha construït consensos prou explícits, no sense dificultats, i té encara el repte de saber actuar de manera sistemàtica i persistent.
El gruix de la migració ve a treballar i té edat de treballar. Cal usar l’altre sistema de formació universal que tenim: la formació contínua. El 0,7% de cada nòmina es destina a la formació contínua. Les empreses no poden ser espais al marge del dret i la responsabilitat social. El Consorci per la Formació Contínua de Catalunya, format per CCOO, UGT, Foment, PIMEC i la Generalitat de Catalunya, està treballant per incloure l’aprenentatge i l’acreditació del català en el catàleg de les competències que es poden ensenyar en els centres de treball, de forma gratuïta. Consideren que el català és un dret laboral i una competència professional. Això suposaria que les cotitzacions de les persones assalariades podrien arribar a aportar quasi 100M€ anuals destinats a l’aprenentatge del català. D’altres consensos en el món del treball necessiten de suport econòmic institucional. Veurem què acaba fent el PNL, si és que es pot acabar acordant.
El català, dins de les llengües de la seva mida, és de les que té més vitalitat a Internet. Però el trànsit en les grans llengües del món es aclaparadorament més alt. El projecte Aina és el centre dels projectes en aquesta línia. L’altra pota hauria de ser la CCMA, que ha de funcionar com a una súper plataforma de continguts en català, s’ha de pensar en gran. En aquest entorn calen esforços molt grans per a resultats modestos i cal assumir-ho.
Fa falta tota una societat, fent totes les coses que sap fer una societat, per conviure en català, moltes més de les que hem enumerat, és clar. De fet, hi ha associacions i organitzacions que fan moltíssima feina. Les institucions catalanes tenen un ampli marge d’actuació normativa i pressupostària (sobretot pressupostària) alhora que tenen constriccions en la legislació espanyola, que cal corregir. No és fàcil, perquè el discurs del PP ha calat molt fort en sectors amplis de la societat espanyola. Tot i així, cal explorar les sinèrgies polítiques possibles i les possibilitats de la transposició de la doctrina europea.
Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som més que llengües i quan se’n perd una perdem una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les llengües menys la seva ens vol fer menys humans i va de dret, en un camí sense retorn, cap al món inhumà del silenci.
Jesús Tuson, El luxe del llenguatge
El derecho del pueblo de Cataluña al respeto de su cultura y su lengua; el derecho a autogobernarse y regir sus propios destinos, que le permitan emprender las vías de su propio desarrollo, sólo serán plenamente alcanzados en el marco de la más amplia libertad y democracia.
Cipriano García, 1970
Montserrat Ros, Seminari Salvador Seguí de CCOO de Catalunya
