Una dona de 63 anys es presenta a urgències amb un infart de miocardi. Es va traslladar a Catalunya fa 30 anys, treballa netejant habitacions, pateix de l’esquena i ha de prendre molts antiinflamatoris que li han acabat afectant el ronyó. Té 30 minuts per dinar pel que no té bons hàbits de dieta i ha desenvolupat sobrepès, diabetis i hipertensió. En acabar la feina, s’encarrega de les tasques de la casa i no té gairebé temps lliure. Té ansietat i depressió des de que la van desnonar, ha tornat a fumar i consumeix molts ansiolítics. Al seu costat, hi ha un home de 63 anys que també està patint un infart. Ell porta 5 anys prejubilat, ha treballat sempre a una oficina a mitja jornada, fa bicicleta de muntanya i manté una dieta molt estricta donat que la seva família pateix una greu malaltia genètica que afecta les artèries.
En el segon cas, la malaltia és el resultat de la interacció de factors biològics que son patològics i factors ambientals protectors que li han permès al senyor viure una vida plena tot i tenir una malaltia congènita greu. En el primer cas, la malaltia és una manifestació biològica de totes les vivències personals i de l’exposició a agents lesius sobre la salut, que deriven principalment de les desigualtats socials. Aquest factors es diuen determinants socials de la salut i son un dels objectes d’estudi més rellevants de l’epidemiologia.
Per definir les desigualtats en salut, parlem d’aquelles diferències que es consideren prevenibles a nivell poblacional. Aquesta distribució desigual de la salut és omnipresent: es reprodueix en tots els àmbits que estudiem, ja siguin barris, regions, continents, classes, gèneres, ètnies, i coherent (sempre mostra la mateixa correlació entre pobresa i malaltia). També és progressiva: es manifesta de manera gradual al llarg de tots els esglaons socials. A més, aquestes desigualtats son ‘seleccionadores’, en el sentit en què les classes socials més elevades s’adapten abans i millor als canvis (com la COVID-19 o l’escalfament global). L’índex de desigualtat més estudiat i més fiable és la mortalitat, però n’existeixen d’altres com ara les visites a urgències, el consum d’antiinflamatoris, ansiolítics o certs antibiòtics, l’autopercepció de la salut, la mortalitat infantil, els intents de suïcidi… Veurem algun exemple:
L’Ajuntament de Barcelona realitza anualment un dels estudis més complerts de l’Estat en quant a desigualtat. Un dels paràmetres més impactants és la mortalitat prematura: es registra l’edat de totes les persones mortes amb menys de 70 anys i es calculen els anys potencials de vida perduts (APVP), que equivaldria al temps que una població de 100.000 persones ha deixat de viure per sota dels 70 anys. AI 2019, es van mesurar 1.905 APVP per cada 100.000 dones vivint al barri de Ciutat Vella mentre que a Les Corts van ser 1455 APVP. AI 2020, les dades de mortalitat incrementen dramàticament per la Covid-19 i amb diferències per barris encara més notables: 2314 APVP/100.000 dones a Ciutat Vella comparat amb 806 o 1173 a Les Corts i Sarrià respectivament.
A nivell mundial, les xifres son desoladores. De les 65 milions de morts que es produeixen anualment a la Terra, 4,9 milions son nens i nenes que no arriben als 5 anys de vida, uns altres 10 milions no arriben als 50 anys i 350.000 son mares que moren durant el part, de les quals fins al 99% podrien ser evitables. Als països més pobres del mon, més del 50% de les morts son per causes evitables com la desnutrició, la malària, la sida, la diarrea o la tuberculosi. La OMS calcula que si es destinessin els recursos econòmics necessaris per a assolir a tot el planeta la mateixa taxa de mortalitat infantil que té un país europeu, es podrien evitar la mort de fins a 10 milions de nens i nenes menors de 18 anys. Lamentablement, però, uns 20 infants menors de 5 anys acaben de morir des de que has començat a llegir l’article.
Aquestes desigualtats en salut tenen diverses causes segons els territoris, però el denominador comú és la pobresa. De fet, a l’any 2010, la OMS ja inclou la ‘pobresa extrema’ a la Classificació internacional de malalties. Clàssicament, la repartició desigual de la salut al planeta s’havia explicat, per la genètica i pel que s’anomenaven ‘decisions personals’, com la dieta, el tabaquisme i l’exercici, centrant-se en l’individu com a subjecte d’estudi. L’aparició de l’epidemiologia, que estudia les poblacions, mostra que la distribució d’aquests factors de risc és sistemàtica i reproduïble a totes les poblacions de la Terra. En el nostre mon globalitzat, el determinant primordial sobre la salut es defineix (des d’inclús abans del naixement) per dos criteris: la posició social que ocupa l’individu respecte als mitjans de producció i la repartició de recursos mínims vitals per a protegir la salut (sanitat, educació, habitatge i alimentació). La relació entre aquests dos factors definirà el context socioeconòmic i conseqüentment, laboral, educatiu, familiar, cultural, de cures i d’accessibilitat al sistema sanitari. Del desequilibri entre pobresa i distribució és d’on es desprendran importants factors lesius sobre la salut, universalment més presents en poblacions pobres, com ara l’estrès físic, l’ansietat i la depressió, els riscs laborals, la desnutrició o la malnutrició i la obesitat infantil, la criminalitat, la violència de gènere i infantil, la falta d’higiene, l’amuntegament, el tabaquisme, la drogodependència, el sedentarisme… En efecte, la pobresa genera moltes malalties però sobretot, accelera la progressió de qualsevol de les més de 50.000 malalties que existeixen. Prendre’n consciència i actuar és una assignatura pendent del sector sanitari, tant en l’assistència com en la recerca.
Per contra, la riquesa i la distribució de recursos permet millorar el pronòstic vital de les persones malaltes, com il·lustra l’exemple del segon malalt del principi de l’article. I és aquest l’esperit que ha d’adoptar la classe política: redistribuir la riquesa per tal de reduir les desigualtats i, així, protegir la salut de totes les persones, que és el bé més essencial i únic que posseïm els humans. Ens hi va la vida. De veritat mereix tenir millor salut una persona rica que una persona pobre? La resposta curta és que no, i la llarga és que poc sentit tenen la política i la sanitat si no persegueixen el benestar global de tots els humans del planeta. Aquí, l’assignatura pendent de la política és detectar i analitzar les desigualtats en salut amb la empatia i la responsabilitat sagrada de qui té, a les seves mans, la vida de tantes persones. I amb la legitimitat que atorga l’objectiu últim, el de construir un futur amb més igualtat i també més llibertat. Perquè… existeix alguna condició que coarti més la llibertat que la malaltia? Que el dolor? Que la mort?
Álvaro Lucas, metge anestesista i militant de Joves Ecosocialistes
