Aquest article forma part de la Revista Jovent número 125 “Migracions”
Quan començo a escriure aquesta article llegeixo els resultats electorals provisionals dels Estats Units i apunten a la reelecció de Donald Trump. El pitjor escenari possible. Guanyen el negacionisme climàtic, la misoginia i l’antiimmigració. Els demòcrates, amb una campanya en la que van mirar més cap a la dreta que cap a l’esquerra, no els hi ha sortit bé la jugada.
Aquí no estem molt millor. A l’Estat Espanyol, el darrer baròmetre del CIS ubicava la inmigració com a principal problema per la població espanyola. Aquesta inquietud, promoguda per l’extrema dreta i una esquerra que no ha estat a l’alçada, escala en tres mesos del novè lloc en la llista de preocupacions al primer, superant a l’atur i l’habitatge.
Les migracions són un fet. Una realitat. No un problema a gestionar o a resoldre. Les migracions simplement són. Malgrat això, existeix una voluntat inicial en la societat dominant a marcar l’immigrant com una amenaça des d’una perspectiva de seguretat. Aquest relat, utilitzat no només per l’extrema dreta, insisteixo, sinó també per sectors progressistes, obvia que la majoria de recursos i matèries primeres que arriben als “països rics” s’extreuen precisament dels territoris d’origen de moltes de les persones que migren cap a Europa.
La qüestió de la immigració o les persones refugiades ha servit a l’ultradreta per polaritzar i redefinir tot el camp polític, i constitueix l’espina dorsal de l’articulació simbòlica de la seva proposta política. L’immigrant es converteix així en l’enemic intern definitori, en l’amenaça fonamental per a la cohesió social i cultural i en el boc expiatori de tots els problemes socials. En Xavier Rius, periodista i investigador especialitzat en l’extrema dreta espanyola, explica com Vox va pegar el salt gràcies a l’independentisme català, amb això d’Espanya es trenca. Però ara que Espanya no es trenca tant, han necessitat canviar d’estratègia. I aquí estava la immigració. Revisem que és el que demanen organitzacions de persones migrades i defensa dels drets humans.
Comencem per el moment de l’arribada. És imperatiu garantir l’accés i vies segures a Europa; defensar un model de migració que redueixi la discriminació institucional i cultural i oferir opcions segures perquè les persones que desitgen o necessiten migrar puguin fer-ho sense riscos per la seva vida i dignitat. Això inclou crear visats humanitaris, permisos de treball temporals o d’estudis, i processos d’acollida que evitin que les persones hagin d’arriscar la vida per travessar el Mediterrani o altres rutes perilloses.
De la mateixa manera, les organitzacions antiracistes demanen que s’abandonin les polítiques de securització de fronteres, ja que actualment es destinen recursos massius a controlar i reprimir les persones migrants a través de Frontex o altres cossos. Les fronteres militaritzades posen en perill la vida de les persones migrades i són espais de violació de drets humans. La Massacre Melilla, que continua impune, és només una de les mostres més recents.
Després del moment d’arribada, comença una altra fase. No m’agrada gens parlar “d’integració”. Les persones migrades i racialitzades de Catalunya no volem integrar-nos a Catalunya o Espanya; sinó que la construim cada dia i, en fer-ho, conjuntament amb d’altres, integrem una nova realitat. No volem ser “objectes” d’una acció o d’una política públic; sinó subjectes que fan les mateixes, volem ser i som protagonistes. Aquí especial menció a la Iniciativa de Legislació Popular #ILPRegularizaciónYA, impulsada per col·lectius antirracistes i persones migrades com a subjectes polítics, que està en procés de tràmit al Congrés dels Diputats.
Pero va, parlem del model d’atenció a les persones migrades a Espanya, en teoria centrat en l’assistència social, l’accés als drets fonamentals (salut, educació, serveis socials) i programes d’inserció laboral. Tot i això, presenta moltes mancances. Què és el que falla?
Començant per un tema no menor. Fa anys que les cites d’estrangeria a Espanya són un problema recurrent i complex. A moltes províncies, la demanda de cites per a tràmits d’estrangeria com l’arrelament, la renovació de permisos de residència o la sol·licitud de targetes de familiar comunitari supera enormement l’oferta, la qual cosa genera llargues esperes, dificultats per obtenir la documentació necessària i fins i tot col·lapses del sistema. Aquestes dificultats afecten seriosament la vida de les persones, que depenen d’aquestes cites per tenir accés legal a drets bàsics com treballar, estudiar o accedir a la sanitat. Aquesta situació reflecteix la manca de priorització de les polítiques d’acollida i regularització per part del Govern d’Espanya. Una reforma estructural que doni més recursos, augmenti l’eficiència i protegeixi els drets de les persones migrades és essencial per assegurar que els processos d’estrangeria siguin més accessibles i humans.
Precisament perquè els processos per regularitzar la situació legal de les persones migrades i sol·licitants d’asil són extremadament lents i burocràtics, la inserció laboral és tot un repte per la qual cosa sovint acaben en sectors poc regulats, precaritzats i amb poques garanties laborals.
És curiós com la idea de la “poca qualificació” de les persones migrades està tan extesa, quan en realitat hi ha una sobrequalificació per sobre de la de la població espanyola que en molts casos xoca diametralment amb unes dificultats infinites per homologar titulacions que no permeten exercir les seves professions. Per tant calen polítiques fortes de reconeixement de titulacions estrangeres i, un altre cop, agilització i simplificació d’aquests tràmits, deixant enrere la idea de que els coneixements adquirits en països del Sud Global és inferior al generat a Europa. És que quan pensemen l’absurd de les fronteres, molt sovint s’obvia, també, que les tanques que impedeixen l’entrada d’aquestes persones s’obren cada dia perquè hi entrin les mercaderies. Aquest procés només es pot mantenir sobre l’exercici d’una violència simbolitzada per fronteres com la frontera sud espanyola, però que va més enllà, perquè, quan aquestes persones travessen les fronteres, es troben amb les feines pitjor pagades i menys valorades.
Sovint, després del rebuig i de la deshumanització de les persones migrades, arriben la compassió i el paternalisme. Però l’exclusió social, econòmica i vital no es resol amb compassió, sinó amb polítiques valentes i contundents, orientades a garantir drets. Així doncs, cal continuar caminant cap a una política econòmica que aprofundeixi encara més en la redistribució de la riquesa, de les feines i de les cures, per tal d’aconseguir una transformació social que posi totes les persones al centre. Necessitem una economia que contribueixi a l’emancipació i la reducció de les desigualtats, no només les de gènere, sinó també les etnicoracials i de classe.
Això vol dir, que necessitem una economia que incorpori les dones i les persones migrades, amb programes de promoció d’ocupació i d’impuls i acompanyament d’emprenedores i projectes de l’economia social i solidària. Iniciatives per trencar amb el terra enganxós que fa que moltes dones ocupin feines poc remunerades, sense possibilitat de progressió professional i, especialment, per seguir dignificant les feines del sector de les cures, ocupades majoritàriament per dones migrades i racialitzades.
Podríem parlar també de les macances que té el model en no incloure la perspectiva de la salut mental en absolut. Un procés migratori inclou un dol, la gestió de violències institucionals i sovint la gestió dels efectes del racisme estructural als nostres cossos. O de com, un cop superat el “papeleo” i regularitzada la situació, l’accés als drets no està ni de prop garantit. Pensem, per exempe, en la situació de l’habitatge i com afecta de manera encara més flagrant a persones migrades. O de com pràctiques com les aturades policials per perfil ètnic estan normalitzades i sovint, negades pels cossos de seguretat. O de com la participació política de les persones migrades és anecdòtica. La violència no acaba amb els papers.
Queda molt per fer per dignificar i millorar les polítiques migratòries, d’acollida i, encara més, perquè es facin des d’una perspectiva antirracista. Implicaria repensar el sistema d’acollida per assegurar que Europa no tracta les persones migrants com a qüestions de “seguretat nacional” sinó com a persones amb drets inalienables que s’han de complir a les fronteres, durant els processos administratius i durant l’exercici d’accés als drets més bàsics i també els polítics. Implicar pensar i estar convenvençudes de que una millora d’aquestes polítiques no vol dir ser “bonista” amb els pobre migrants sino que, deixant enrere el paradigma “ells contra nosaltres” milloraria la vida de tothom i, en definitiva, la qualitat democràtica. Seríem, potser, una societat més justa.
Jess González Herrera. Regidora de BComú a l’Ajuntament de Barcelona. Politòloga experta en societats africanes.
