Aquest article forma part de la Revista Jovent número 125 “Migracions”
Vivim un temps d’atac global als drets humans i a la democràcia on la radicalització del racisme és una de les principals conseqüències d’aquest moment que ens ha tocat viure. Determinats grups de poder busquen desestabilitzar governs democràtics des de l’extrema dreta i la dreta extrema amb l’objectiu de construir sistemes polítics més autoritaris en un intent de configurar un nou sistema de governança per a fer front a la transició energètica. És en aquest marc en el qual s’assenta l’actual atac sistemàtic a les persones migrants i la presentació de les migracions com la principal amenaça. Així ho va deixar clar Donald Trump en el seu primer discurs després de les eleccions del passat 4 de novembre de 2024 quan va fixar com la gran prioritat blindar les fronteres i va amenaçar, una vegada més, amb deportacions massives.
Un dels moments més surrealistes i perillosos de la campanya electoral als EUA va ser quan Trump va acusar les persones migrants de menjar-se les mascotes. No obstant això el passat 7 de Maig el líder del Partit Popular Alberto Núñez Feijoó en un acte electoral de campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya va dir: “Li demano el vot a aquells que no admeten que la immigració il·legal es deixi a les nostres cases, ocupant els nostres domicilis i nosaltres no podent entrar en les nostres propietats”.
Un dels principals focus del discurs antiimmigració és la vinculació sistemàtica i manipulada de migració amb delinqüència. Fins i tot, altres partits com Junts, han assenyalat que una de les eines per a fer front a la reincidència seria la realització de deportacions i és des d’aquest marc des del qual justifiquen que Catalunya assumeixi les competències en migracions. És una carrera per intentar aprofitar electoralment aquest sentiment construït de temor als migrants a través de la difusió de faules i de sobreexposició de delictes en les xarxes socials.
Tanmateix, la taxa de criminalitat a l’Estat espanyol es manté estable almenys des de 2011, amb al voltant de 40 infraccions penals per cada 1.000 habitants, sent molt menys que en països com el Regne Unit (78,5 per cada 1000 habitants) o Alemanya (60 per cada 1000 habitants). I, sobretot, es demostra que no puja la taxa d’infraccions penals per habitant malgrat l’augment del percentatge de persones sense la nacionalitat residint en l’Estat espanyol.
Malgrat aquesta realitat, les campanyes de bulos així com la sobreexposició de determinats delictes tant en xarxes socials com en mitjans de comunicació han situat la seguretat i les migracions com una de les principals preocupacions de la societat. Fa masses anys que s’està construint un estereotip racista, manipulat i monolític de les persones migrants que tenen un perfil ètnic-racial diferent de l’hegemònic. Aclareixo això, perquè en els estereotips no operen les migracions de persones blanques d’altres països europeus encara que siguin també migrants.
Aquest estereotip reforça constantment la necessitat de tenir polítiques de control migratori a la Unió Europea dures, com la que representa el Pacte d’Asil i Migracions així com l’imaginari deportador. És igual si aquestes polítiques són viables, el que importa és intentar donar a la població una sensació de control de les migracions. Es parla de l’efecte anomenada com si les milers de morts que es produeixen cada any al Mediterrani o l’Atlàntic no fossin prou “dures“ com per a generar dissuasió en la voluntat de migrar. I clar, tot això es planteja sense tenir en compte que el principal nombre d’entrades de persones migrants a la Unió Europea es produeix pels aeroports, no per les vies denominades “irregulars“ encara que són els ciutadans nacionals de la majoria de països africans els que tenen un accés més discriminatori a la mobilitat en condicions segures i legals a través de la concessió de visats principalment.
D’altra banda, és important començar a qüestionar l’imaginari col·lectiu que activem davant la categoria persona migrant. Perquè, a partir de quin moment una persona que ha migrat es considera que ja ha deixat de migrar? En l’actualitat una persona que porta vivint 15 anys la hi continua considerant migrant i crec que això no pot ser. Això porta al fet que moltes persones blanques quan es travessen pel carrer, per exemple, amb una persona afrodescendent considerin que és una persona migrant, quan és molt probable que hagi nascut aquí o que hi porti vivint molts anys. És necessari entendre la migració com un procés que té un principi (inici del procés migratori) i un final (amb l’arribada i estabilització en un lloc on es fixa una nova residència) i no com una categoria que genera alteritat de manera continuada. Fins i tot fa 20 anys podria entendre’s aquesta categoria més estanca però avui dia no resulta comprensible.
El moviment Regularització Ja, a més d’haver situat en el centre el debat per la necessari accés a la regularització de més de 700.000 persones, ha suposat un avanç en les lluites col·lectives migrants i ha fomentat l’extensió del moviment antiracista en un moment en el qual una necessària ona antiracista s’està teixint. Igual que l’onada feminista va provocar profunds canvis socials i polítics en la nostra societat, és qüestió de temps que una onada antiracista es col·loqui com un dels principals antídots contra la internacional de l’odi. La lluita contra l’odi i l’autoritarisme ha de combatre’s des de la defensa i l’extensió dels drets humans, no des d’assumir el marc que s’estan imposant en el debat públic.
Andrés García Berrio. Diputat de Comuns al Parlament de Catalunya. Co-fundador i ex-director del Centre Irídia per la defensa dels Drets Humans.
