28 d’abril de 2025. Era un dilluns qualsevol. Fins que a les 12:35 del migdia, sense previ avís, tot es va apagar. No només els llums: també el WiFi, les pantalles, les targetes, els ascensors, els semàfors, les veus de TikTok, les rutines de Spotify, les videotrucades de feina. Tot. Una apagada elèctrica massiva va paralitzar Espanya, Portugal i part del sud de França. Les línies de metro van quedar aturades, els caixers automàtics bloquejats, els datàfons muts. La cobertura mòbil va desaparèixer. Alexa no deia res. I nosaltres, tampoc.
El col·lapse va durar hores. Però l’impacte emocional potser durarà molt més.
Quan l’electricitat cau, què queda?
De sobte, ens vam descobrir en silenci. A les oficines, als carrers, als bars. Sense notificacions, sense correus electrònics, sense sons artificials. El que inicialment semblava una anècdota va començar a generar nervis: no es podia pagar ni amb targeta ni amb el mòbil, no hi havia informació a internet, les emissores digitals van callar i les reunions telemàtiques es van fondre. I com que ningú tenia una ràdio amb piles ni gairebé diners en metàl·lic, el desconcert va ser total. Els avis i les avies ja ho sabien: el metàl·lic sempre fa servei quan tot falla.
Van sortir les espelmes i les llanternes. La gent mirava pel balcó, buscant signes de normalitat. D’altres van baixar al carrer a veure si el veïnat sabia alguna cosa. Famílies atrapades a l’ascensor. Botigues tancades a mitja jornada. I un sentiment: estem completament soles quan el sistema falla.
La falsa seguretat de la hiperconnexió
Hem confiat la nostra existència a una infraestructura tan invisible com fràgil. Vivim en ciutats denses, plenes de veïnes que no coneixem, però amb les quals compartim xarxes, cables i servituds. I ens sentim aïllades. L’electricitat no és només energia: és comunicació, dades, ritme vital. El tall ens va despullar segons corrien els minuts i les hores.
Ja no tenim hàbits de supervivència col·lectiva. Poques persones tenien ràdios amb piles. Quan el que falla no és una aplicació, sinó el conjunt del sistema, ens adonem que hem deixat de construir comunitat. Ens hem convertit en consumidores d’un confort fràgil. I això ens fa vulnerables i ens fa estar soles.
Quan el veïnat respon i les institucions també
No tot va ser caos. Hi va haver gestos que mereixen ser reconeguts. Persones que van trucar a les veïnes grans del replà per saber si estaven bé. Cuines col·lectives improvisades. El mateix esperit que vam veure durant la pandèmia va tornar a brollar: solidaritat espontània, civisme actiu, companyonia. Quan no sabem què passa, ens agafem a qui tenim més a prop..
Les institucions, per la seva banda, van respondre amb mesures d’urgència. El Ministeri de Treball en temps rècord va activar permisos retribuïts per a qui no podia treballar. Els serveis d’emergència, el personal sanitari, les treballadores públiques i privades van actuar amb una professionalitat admirable. Milers de persones van treballar tota la tarda, la nit i la matinada per recuperar la normalitat. Van ser elles qui van sostenir el país.
El capitalisme de la desconnexió
El que ha passat és un mirall del sistema. Vivim hiperconnectades, però la tecnologia no ens ha fet més fortes ni més col·lectives. Ens ha fet dependents. Quan cau el senyal, no sabem què fer. Quan cau la llum, cau també la nostra capacitat d’organitzar-nos. El capitalisme digital ens prometia llibertat, però ens ha lligat a una infraestructura que no controlem.
És per això que aquesta apagada no és només una incidència tècnica. És un símptoma. D’un model que no garanteix sobirania energètica. Que no cuida el teixit comunitari. Que margina la gent gran, la pobresa energètica i les que no tenen accés a tecnologies. Que ens vol soles, entretingudes i dependents.
I ara què?
Quan es va restablir la llum, no vam sentir alleujament, sinó la inquietud de qui ha vist una distopia. Un futur en què qualsevol cosa fora del nostre control pot deixar-nos a les fosques. Un futur sense resiliència si no canviem.
Ens cal repensar-ho tot. Reforçar els serveis públics. Garantir l’accés universal a l’energia. Promoure hàbits de suport mutu i autonomia. Obrir espais comuns, fomentar el veïnatge, ensenyar a les escoles què fer en emergències. Recuperar el que tenien les nostres àvies: sentit comú, comunitat i una ràdio amb piles.
Perquè no sabem si tornarà a passar, ni com, ni amb quina cara es presentarà la pròxima vegada. La pregunta és: estarem preparades la propera vegada, o seguirem depenent d’un sistema fràgil que ens aïlla mentre ens promet connexió?
Daniel Sosa Caballero. Excoordinador Nacional de Joves Ecosocialistes (2021-2025)
