Eloi Badia, diputat al Congrés de Comuns, analitza el debat sobre l’energia nuclear que s’ha obert arran de l’apagada del 28 d’abril.
El passat 28 d’abril, l’Estat espanyol va patir l’apagada més greu de les últimes dècades. Una caiguda generalitzada del sistema elèctric va deixar tota la península a les fosques, amb interrupcions que van arribar a durar fins a quinze hores en algunes zones.
Aquesta apagada va posar en evidència la fragilitat de les nostres societats: com la nostra vida quotidiana, l’economia productiva i la domèstica poden trontollar en qüestió de minuts. Però, paradoxalment, també va treure a la llum el millor de nosaltres: xarxes de suport comunitari, solidaritat i una corresponsabilitat ciutadana que demostra que, davant l’adversitat, el que és comú continua sent la nostra major fortalesa.
En aquells moments crítics també vam recordar el valor del que és públic: el personal sanitari, els serveis d’emergència, els bombers, les forces de seguretat, els ajuntaments, el personal de neteja, els treballadors i treballadores públiques… Tots ells van sostenir una societat paralitzada per la manca d’electricitat.
Mentrestant, des d’Europa, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, del Partit Popular, proposava que cada persona tingui el seu propi kit d’emergència per a tres dies. Una solució individual davant d’un problema col·lectiu. Una recepta que ja coneixem: que cadascú s’espavili com pugui, en un món on l’1% acumula més riquesa que el 90% restant. El resultat? S’agreugen les desigualtats.
Per a nosaltres, la lliçó és clara: defensar i enfortir el que és públic i comú és més necessari que mai. Perquè per al 99%, lo públic és el nostre cable de vida. És qui ens rescata, qui ens dóna una segona oportunitat, qui ens ajuda a aixecar-nos i tornar a començar.
Tornant a l’apagada. Fins ara sabem que es van produir tres caigudesa d’instal·lacions de generació elèctrica a Granada, Badajoz i Sevilla, amb tan sols vint segons de diferència. Identificar exactament quines instal·lacions van fallar i per què ens ajudarà a entendre millor l’origen de la forta oscil·lació que va desestabilitzar la xarxa. Però hi ha una cosa que ja podem afirmar amb rotunditat: no va ser per excés de demanda, ni per sobreproducció de renovables. En aquell moment, el sistema elèctric operava amb total normalitat.
El realment greu no és que una instal·lació es desconnecti —això passa sovint, fins i tot amb reactors nuclears—, sinó que aquella fallada puntual acabés desencadenant un col·lapse generalitzat. Aquí és on Red Eléctrica i els grans operadors privats han de donar explicacions: per què van fallar els sistemes de protecció?
Per què el que hauria d’haver estat un incident puntual es va convertir en un problema estructural?
Avui, amb el que ja sabem, podem proposar mesures clares:
● Millores tècniques a la xarxa i als sistemes d’estabilització, que permetin absorbir i reaccionar davant fallades sobtades.
● Una xarxa més mallada i flexible, on les comunitats energètiques tinguin un paper actiu per augmentar la resiliència local.
● Fonts d’energia flexibles, com la hidroelèctrica i els cicles combinats, i adaptar l’eòlica i la fotovoltaica puguin exercir funcions de suport.
● Sistemes d’emmagatzematge massiu que permetin acumular energia quan hi ha excedent i alliberar-la quan cal.
● Interconnexions internacionals que facilitin la recuperació ràpida del sistema en situacions crítiques.
● Una xarxa de transport 100% pública, com passa a la majoria de països europeus, per garantir una gestió sota control democràtic.
● La creació d’una empresa pública que recuperi i gestioni les concessions hidroelèctriques que vagin vencent, posant fi a l’especulació exercida per l’oligopoli.
Aquesta apagada ha estat utilitzada com a excusa per defensar la prolongació de la vida de les centrals nuclears. Però la realitat és que, abans, durant i després de l’apagada, estaven aturades. No van ser ni tan sols inútils; més aviat van ser un llast. Si alguna cosa va fallar, va ser la nuclear.
La insistència a presentar l’energia nuclear com la solució és purament una defensa d’interessos econòmics. Tot i representar només el 6% de la potència instal·lada, assoleixen el 20% del consum elèctric. Per què? Perquè funcionen en un mercat cautiu. La seva rigidesa assegura el seu consum per sobre la resta i per tant que gairebé sempre estiguin enceses.
Aquest pastís energètic se’l reparteixen, sobretot, Endesa i Iberdrola, amb més de mil milions d’euros en beneficis. I és clar, si les renovables guanyen terreny, aquest pastís es redueix. Aquesta és la veritable raó dels atacs a les renovables: la seva capacitat democratitzadora.
A més a més, prolongar la vida de les centrals nuclears és car. Es calcula un sobrecost d’uns 1.000 milions d’euros. I qui el paga? La proposta de l’oligopoli i la dreta és clara: que ho paguem entre tots, a través dels pressupostos generals o del rebut de la llum. Privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues.
Mentrestant, les renovables continuen creixent: més de 400.000 instal·lacions d’autoconsum i milers de parcs en funcionament. I això incomoda. L’oligopoli ha passat de controlar el 90% de la generació elèctrica al 60%.
Prou de convertir un dret essencial com l’energia en un negoci per a uns pocs. Si els milers de milions en beneficis es reinvertissin en enfortir la xarxa i garantir el subministrament, aquesta apagada no hauria passat.
Cal avançar cap a un sistema elèctric públic, democràtic i al servei de la ciutadania. Un sistema que impulsi el desplegament de les energies renovables i l’autoconsum, no només per responsabilitat ambiental, sinó també per justícia social.
Perquè aquesta és, sens dubte, l’energia del futur.
Eloi Badia. Enginyer industrial i diputat al Congrès de Comuns-Sumar.
