Segur que has escoltat moltes vegades que qui consumeix porros és una persona mandrosa, un delinqüent, algú sense futur, una persona que acabarà perdent neurones o que està obrint la porta a drogues “més dures”. Però, t’han explicat mai que cap d’aquestes afirmacions té una base científica?
El que sí que sabem, i les dades ho confirmen, és que regular el cànnabis és una qüestió de drets. És reduir l’empresonament per delictes menors i alleujar el sistema judicial. És generar ingressos fiscals que poden i han de destinar-se a salut, educació i prevenció. És protegir els adolescents amb un accés regulat, traient-los dels mercats clandestins. És, sobretot, garantir que aquelles persones que necessiten cànnabis medicinal puguin accedir-hi de manera digna, segura i ajustada a les seves necessitats.
Parlar d’una regulació integral del cànnabis no és parlar només de consum: és parlar de justícia social, de salut pública, de drets humans. És reconèixer una realitat que existeix als nostres carrers, a les nostres cases, als nostres cossos, i deixar de castigar-la.
Comencem pel principi: què és el cànnabis?
Quan parlem de cànnabis, no ens referim només a una planta per “col·locar-se”. Parlem d’un organisme mil·lenari, present en diverses cultures al llarg de la història, amb usos que van molt més enllà del consum recreatiu. Reduir el debat a aquest únic aspecte és un error: el cànnabis ha estat i és una eina medicinal fonamental, una clau espiritual, un recurs industrial valuós i, en definitiva, una font de riquesa social, agrícola i econòmica.
El cànnabis es manifesta de diferents formes segons la seva varietat, ús, regulació i significat per a la cultura en qüestió. Per simplificar, ens centrarem en els 3 grans tipus que trobem a Espanya: el recreatiu, el medicinal i l’industrial. Sense oblidar que a mig camí entre el recreatiu i el medicinal també podem trobar un ús més místic, ritualístic i introspectiu.
En l’àmbit recreatiu, milions de persones escullen el cànnabis com una opció d’oci i benestar, igual que passa amb l’alcohol o el tabac, sempre sota una decisió personal que hauria d’estar basada en informació clara i veraç.
Segons la “Encuesta sobre Alcohol y Drogas en España” (EDADES) 2024, elaborada per l’ “Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones” (OEDA), el cànnabis continua sent la substància il·legal més consumida al país. Les dades ens diuen que el 43,7% de la població de 15 a 64 anys ha consumit cànnabis alguna vegada a la vida i el 2,9% de la població el consumeix diàriament.
Aquesta és una realitat, una que no desapareixerà només perquè no en parlem, una realitat que continua sent perseguida, criminalitzada i estigmatitzada, mentre que altres substàncies com l’alcohol o el tabac, malgrat ser més nocives segons l’evidència científica, gaudeixen de legalitat, regulació i acceptació social.
El consumidor recreatiu de cànnabis no cerca delinqüència ni marginalitat: busca un espai d’oci personal, que hauria de ser segur, informat, respectat i protegit sota una regulació justa.
En el seu ús medicinal, el cànnabis representa una taula de salvació per a pacients amb dolors crònics, epilèpsia, malalties inflamatòries, trastorns del son, ansietat i moltes altres condicions, algunes de les quals afecten també infants.
A Espanya s’estima que al voltant de 200.000 persones podrien beneficiar-se de l’ús del cànnabis medicinal, i això sense comptar les centenars de milers de persones que el fem servir dins de les cures diàries, per exemple en cremes o olis corporals, o incloent-ne el consum com a ingredient d’una dieta equilibrada.
L’evidència mèdica creix any rere any, però milers de pacients continuen sense un accés legal i segur; depenent de l’autocultiu o del mercat il·legal, posant en risc la seva salut i integritat física i mental, enfrontant l’estigma i esperant que una regulació integral en condicions els protegeixi.
I no podem oblidar el seu ús industrial: el cànem per a tèxtils, construcció, bioplàstics, aliments, cosmètica… El potencial econòmic i ambiental del cànnabis industrial és enorme, especialment en un país com Espanya, amb condicions agrícoles ideals.
Sabies que una hectàrea de cànem pot capturar entre 9 i 15 tones de CO₂ en només cinc mesos? Això és comparable al que captura un bosc jove durant el primer any, i a més, el cànem necessita pocs o cap pesticida gràcies a la seva resistència natural, i el seu ràpid creixement i densitat foliar ajuden a prevenir l’erosió del sòl, millorant-ne la qualitat i contribuint a la regeneració de terres degradades.
Negar aquesta realitat i aquest potencial és tancar les portes a oportunitats reals de progrés social, econòmic i ambiental. És negar a la societat el dret a construir un món més just, segur i sostenible.
Però aleshores… tot el cànnabis és il·legal? Com està la situació actual a Espanya?
La legalitat del cànnabis a Espanya varia segons el seu ús i composició.
Seguirem explorant: què és el cànnabis? El cànnabis és una planta que conté més de cent compostos anomenats cannabinoides, sent els dos més coneguts el THC (tetrahidrocannabinol) i el CBD (cannabidiol). El THC és el principal responsable de l’efecte psicoactiu, és a dir, del “col·loc” o sensació d’eufòria i alteració dels sentits. El CBD, en canvi, no col·loca, però té propietats medicinals molt valorades, com reduir la inflamació, l’ansietat o el
dolor. A més dels cannabinoides, el cànnabis conté terpens i flavonoides, que també tenen efectes antioxidants i antiinflamatoris. Tot això treballa conjuntament en allò que s’anomena “efecte sèquit”, potenciant els beneficis de la planta.
I segons per a què vulguis utilitzar la planta necessitaràs una varietat i genètica determinada.
El cànem industrial, per exemple, és una varietat en la qual, parlant ràpid, es busca que la planta sigui gran per poder-ne aprofitar el màxim, i que el percentatge de THC sigui mínim perquè no tingui aquestes propietats psicoactives.
A nivell legal, per normativa, conté menys del 0,2% de THC, i està permès per a usos agrícoles, industrials i comercials, com els que ja hem comentat: la fabricació de tèxtils, aliments o cosmètics. Però sempre sota estrictes controls.
Aconseguir aquest 0,2% no és senzill; hi ha plantacions senceres que s’han perdut per donar un 0,3% o percentatges similars en els anàlisis, amb les conseqüències legals que això implica per als agricultors. Un percentatge que no fa mal a ningú, que no “col·loca” i que no faria que la collita es anes a un ús diferent del industrial.
És a dir, la regulació actual permet cultivar cànem industrial però d’una manera excessivament controlada; una regulació integral que no penalitzés certs percentatges de THC suposaria menys riscos per als agricultors i, per tant, una major motivació per potenciar com a país la indústria d’un cultiu amb beneficis ecològics demostrables.
D’altra banda, el cànnabis recreatiu, amb nivells elevats de THC, continua sent il·legal pel que fa a producció i venda, tot i que el consum personal no està penalitzat; l’accés es limita a associacions privades o al mercat il·legal.
Aquí hi ha dues realitats clau que mereixen una anàlisi profunda i que donarien per a altres articles: la manera com, en la pràctica, la Llei Mordassa persegueix injustament les persones usuàries, i la forma en què el model de Clubs Socials Cannàbics de Barcelona -estès a altres zones del país- és un referent més enllà de les nostres fronteres.
De manera molt resumida, a Espanya, la legislació sobre el cànnabis estableix límits específics per a la possessió en espais públics, considerant que portar fins a 100 grams de marihuana o 25 grams de haixix pot encaixar dins de l’autoconsum i, per tant, no constitueix delicte penal.
No obstant això, la Llei Orgànica 4/2015 de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa, tipifica com a infracció administrativa greu la tinença de drogues en llocs públics, fins i tot si és per a consum propi, multant per portar petites quantitats al carrer amb sancions que arriben fins als 500 euros, encara que no hi hagi antecedents ni intenció de tràfic, simplement per possessió. És a dir, tu pots retirar cànnabis legalment d’un dispensari en un Club Social i consumir-lo dins la mateixa associació, i si ets major d’edat i estàs inscrit, no tindries cap problema legal; i a casa teva (o a la d’algun amic) o al vehicle també podries fer-ho,
però compte: si la policia et para en el camí de l’associació a aquest altre lloc, allà sí que et poden multar, encara que no tinguis el cànnabis a la mà ni l’estiguis consumint.
Segons dades del Ministeri de l’Interior, més del 60 % de les sancions imposades sota aquesta llei estan relacionades amb drogues, i d’aquestes, l’immens majoria són per cànnabis. Això converteix el consumidor en la diana fàcil d’un sistema recaptatori, castigant de forma econòmica i estigmatitzadora (també per imatge) persones que no representen cap perill públic, mentre el tràfic real i els problemes de salut queden desatesos.
Aquesta situació xoca especialment quan tenim present que les nostres Associacions, el model de Club Social Cannàbic d’Espanya, que s’origina a Barcelona als anys 90, s’ha consolidat com un referent internacional per oferir una via col·lectiva i sense ànim de lucre per a l’accés al cànnabis, basada en l’autocultiu compartit, la reducció de riscos i el consum responsable entre adults.
Un model que ha despertat l’interès de països com Uruguai, Canadà, Bèlgica i Alemanya, que l’han estudiat com a exemple pioner d’autorregulació comunitària, demostrant que és possible crear espais segurs i organitzats fora del mercat il·legal, centrats en els drets, la salut i la responsabilitat social de les persones usuàries.
Pel que fa al cànnabis medicinal, tenim el recent i esperat Reial Decret després d’anys de treball. Però lluny de ser una solució celebrada, ha generat un profund malestar entre aquelles que d’alguna manera estem vinculades a la planta: pacients, familiars, activistes i professionals del sector.
Una de les principals crítiques és que el seu enfocament és extremadament limitat: només contempla certs preparats farmacèutics a base de cànnabis, excloent formes àmpliament utilitzades com les flors seques, olis artesanals o tintures que molts pacients consideren més efectives o accessibles per a les seves necessitats. Aquesta manca de diversitat no només deixa fora opcions terapèutiques validades en altres països, sinó que també ignora les veus i experiències reals de qui porta anys autogestionant la seva salut amb cànnabis.
A més, el decret imposa una estructura sanitària rígida i centralitzada, obligant que l’accés passi exclusivament per farmàcies hospitalàries, sense contemplar l’atenció primària ni les farmàcies comunitàries (com a dada, el fentanil sí que es pot recollir amb recepta i documentació en qualsevol farmàcia de barri). Això no només limita geogràficament l’accés, sobretot per a persones que viuen en zones rurals o allunyades de centres hospitalaris, sinó que també manté la dependència d’un sistema burocràtic i lent, deixant a l’ombra milers de pacients que seguiran recorrents al mercat il·legal o a l’autocultiu, quedant desprotegits legalment.
En resum, el Reial Decret ha estat percebut com una oportunitat perduda per reconèixer i regular el teixit social ja existent: associacions, clubs i xarxes de pacients que fa anys que sostenen la demanda real de cànnabis medicinal a Espanya. En lloc d’integrar-los i enfortir un
model de proximitat i comunitat, el decret els ignora per complet, reforçant un enfocament mèdic-industrial que beneficia a grans farmacèutiques mentre segueix criminalitzant aquells que fa temps reivindiquen un accés digne, segur i just.
Per què demanem una regulació INTEGRAL?
En conclusió, demanem una regulació integral del cànnabis -que contempli tant l’ús medicinal com el recreatiu sense perjudicar el cànem industrial- perquè només així es podran garantir drets reals i efectius per a totes les persones que interactuen amb la planta, ja sigui com a consumidores recreatives, pacients medicinals, familiars, agricultors o treballadores del sector.
Alhora, parlem d’una regulació que permetria l’autocultiu, és a dir, tenir un accés directe, segur i responsable al cànnabis, sense por a pesticides ni tòxics diversos, sense dependre exclusivament de tercers ni del mercat il·legal. Fomentant pràctiques agrícoles sostenibles i comunitàries, contribuint a desmantellar l’estigmatització que envolta aquesta planta i a construir un model més just i accessible per a tothom.
I que garanteixi la investigació mèdica i uns mínims de qualitat, amb controls sanitaris i l’etiquetatge corresponent en l’embalatge amb els percentatges i números de lot. Això ajuda a trencar un dels principals arguments contra la regulació: “si es legalitza el cànnabis, els adolescents tindran millor accés”. No, si es legalitza el cànnabis, és més probable que l’adolescent que ja consumia ho faci igualment, però ara sabent exactament què està consumint, cosa clau per a la prevenció sanitària i possibles tractaments.
Perquè una cosa ha de quedar clara: regularitzar el cànnabis no és sinònim de promoure el consum, sinó de promoure el consum SEGUR. La regulació ha d’anar acompanyada de polítiques públiques de Reducció de Riscos, programes que informin sobre els riscos reals del consum i permetin que les persones adultes, amb tota la informació, decideixin què consumeixen, quan, per què i de quina manera.
Per això, la regulació integral no és només una demanda del present, sinó una aposta necessària per construir un futur més ètic, segur i sostenible per a tota la societat espanyola. És una qüestió de justícia social i salut pública.
Noelia Medina Sanchez Activista cannàbica i cofundadora de l’associació ConCiencia Criminal, dedicada a l’ensenyament i divulgació de les Ciències Forenses. Té 29 anys i és graduada en Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció, amb formació complementària en Disseny i Innovació Social i Ambiental. Comptant amb una trajectòria de més de 10 anys en moviments activistes relacionats amb el medi ambient i vinculada a projectes artístics de caràcter social a nivell internacional. Actualment gestiona i copresenta el podcast en castellà “ConCiencia Criminal”.
