“¡Todo el mundo contra las paredes! De aquí no sale nadie. Cerramos puertas y ventanas. Mi madre está muerta y el coño de Belinda Washington en Sálvame.” Aquesta cèlebre escena de l’aclamada sèrie Paquita Salas (Netflix), està inspirada en la famosa obra de teatre La casa de Bernarda Alba. En ella, el poeta Federico García Lorca ens narra la història de la família Alba. Aïllades, recloses, separades de l’exterior per l’estricte dol imposat per Bernarda, les germanes Alba viuen una existència que dista molt de ser la idònia. El seu empresonament emmetzina les relacions entre elles.
Federico García Lorca va viure a Nova York i va conèixer els Estats Units de 1929. Un segle més tard del pas del poeta granadí per Manhattan, Donald Trump, president per segona vegada, oriünd, també, de la Gran Poma, s’exclama sobre la política comercial i aranzelària d’una manera que recorda l’obsessió de Bernarda Alba per la reclusió i el tancament, però que té, a més, tots els elements de ridícul i d’histrionisme de Paquita Salas.
Què està passant amb la política aranzelària i comercial dels Estats Units? Respon a alguna lògica econòmica? És una bogeria més de Donald Trump? Com s’explica políticament? Com ens afecta a la resta de ciutadans del món ? Malauradament, el que succeeix a la Casa Blanca no és una divertidíssima escena de ficció. Son decisions amb un impacte real. Intentar entendre què és el que passa, tot i el circ i el soroll, és més important que mai.
Breu parèntesi polític i geopolític
Però, fem una passa enrere. Com coi ha tornat Donald Trump a la presidència dels Estats Units? Fa 8 mesos de les eleccions, 5 de la seva presa de possessió i sembla que hagin passat anys. Però no.
Trump ha recuperat el poder cavalcant unes identitats nostàlgiques que, com diu Clara Ramas a En búsqueda del tiempo perdido, estan esdevenint l’esperit del nostre temps, un lloc simbòlic ancorat en el passat que ofereix seguretats front a una modernitat sovint incòmoda amb un futur desdibuixat. Cavalcant aquests neguits i pors, nascuts d’una realitat precària i desigual, el Partit Republicà ha estat capaç de construir una coalició interclassista i multiracial que va imposar-se sobre un Partit Demòcrata incapaç de constituir-se com una eina política útil que representi els interessos del poble estatunidenc i que millori la vida de les majories socials.
Hi ha, tanmateix, una dimensió geopolítica en la reelecció de Donald Trump. No en va el seu moviment polític s’anomena Make America Great Again (Fer Amèrica Gran de Nou), és a dir, recuperar el poder perdut, restablir l’hegemonia americana, en declivi des de 2008, quan esclatà la crisi financera. Trump és el símptoma, la conseqüència i, alhora, vol ser el remei en front d’aquesta situació. Com Bernarda Alba, imposa silenci i disciplina a casa seva. Però el dol que ell imposa no és per cap mort concreta, sinó per una hegemonia ferida. Davant la por al futur, aixeca murs, puja aranzels i ensorra l’Ordre Internacional Liberal.
Tornem a l’economia i les polítiques aranzelàries
L’objectiu de l’administració Trump de restituir la preeminència perduda es tradueix, en l’esfera econòmica i comercial, en un neomercantilisme que rebutja el lliure comerç que tant s’havia promogut, defensat i imposat des de Washington. La globalització econòmica i financera impulsada a partir dels anys 70s va permetre als Estats Units mantenir la seva hegemonia tot i els grans dèficits públic i comercial. L’economia estatunidenca absorbia béns i capitals de la resta del món, amb una balança comercial negativa, gràcies al rol del dòlar de moneda reserva mundial. Així doncs, els Estats Units gaudeix d’un enorme poder monetari internacional en tant que controla els fluxos econòmics i financers internacionals denominats en la seva moneda mitjançant l’anomenada extraterritorialitat del dòlar.
Gràcies al fet que el dòlar és la moneda del món, els EUA han pogut comprar sense límits com qui té una targeta de crèdit infinita… però cada cop que el dòlar puja, les seves empreses perden pistonada: els seus productes es fan cars, i els d’altres països esdevenen més atractius. És com si, pel fet de ser el banc del món, se’ls encarissin tots els productes fets a casa. Aquesta apreciació del dòlar va provocar, el 1985, que l’administració Reagan pactés una devaluació controlada amb altres potències com Alemanya i el Japó. Aquests acords, coneguts com els de Plaza i del Louvre, van fer pujar el valor del yen i del marc. Alguns analistes consideren que aquest precedent explica per què Alemanya va acceptar més endavant l’euro, una moneda més dèbil i favorable a les exportacions.
Font: Euro exchange rate policy in the face of currency coercion threats (European Parliament)
L’any 2025 la cotització del dòlar ha assolit els mateixos nivells que el 1985, perjudicant la capacitat exportadora de les empreses dels Estats Units i empitjorant el dèficit comercial que obsessiona Washington. Tot sembla apuntar que Donald Trump, amb les seves polítiques de vegades incoherents, pretén imposar una nova devaluació del dòlar (aquest cop sense consens amb els seus socis comercials), obrir nous mercats fins ara tancats i protegir-se de la competició exterior, especialment la xinesa. Com a la casa de Bernarda, on el soroll exterior és vist com una amenaça, l’economia nord-americana es protegeix amb barrots d’aranzels i crides a l’ordre patriòtic. Però rere la por a la competició exterior hi ha, en realitat, una batalla per seguir dominant la història.
Funcionarà?
No hem de caure en la complaença i creure que l’administració Trump no sap el que fa. Son un grup radical i extremadament ideologitzat amb una agenda social, econòmica, política i internacional a llarg termini. Les polítiques aranzelàries responen a una lògica -amb la qual podem discrepar- i busquen uns objectius concrets: reindustrialitzar les zones deprimides, millorar la competitivitat de les empreses americanes i accedir a nous mercats per assegurar la supremacia dels Estats Units.
I hem d’assenyalar que, parcialment, les polítiques de Trump estan donant els seus fruits. Amb les amenaces aranzelàries s’ha anotat tantos importants: l’OTAN ha acceptat el 5% i el G7 ha acordat eximir les multinacionals estatunidenques del tipus mínim del 15% acordat durant l’era Biden. Si més no, les amenaces de guerres comercials apareixen com un mecanisme de pressió geopolítica eficaç.
Però això ens aboca a un nou trilema de les relacions internacionals. Teòricament, les polítiques aranzelàries no poden servir al mateix temps per augmentar la renda nacional, millorar la competitivitat empresarial i ser eines per pressionar políticament. Com a mínim a curt termini, però, i a llarg termini?
Pel que fa a la devaluació del dòlar és poc provable que blocs exportadors (Europa, Xina, monarquies del Golf, Japó) acceptin apreciar substancialment les seves monedes per beneficiar als Estats Units. A més, si bé la devaluació de la moneda pot ser positiva per afavorir les exportacions i afavorir el consum domèstic als Estats Units, una caiguda massa pronunciada pot perjudicar la capacitat de Washington de finançar el seu dèficit públic. Trump camina en aquest sentit sobre la corda fluixa.
Tanmateix, no ens en hem d’oblidar que Washington juga amb unes cartes econòmiques favorables. No sols compta amb un capital abundant, lideratge tecnològic, autonomia energètica i poder geopolític. És un mercat enorme capaç de superar en poc temps els sobrecostos provocats per una pujada aranzelària. Hi haurà pujades de preus i malestar social, però son uns costos que Trump està més que disposat a assumir.
Si bé els iPhones no passaran a fabricar-se a Cleveland, Ohio, és molt possible que els Estats Units siguin capaços, amb la seva agressivitat, d’en sortir-se i no caure en l’espiral de decreixement que preveuen les ments benpensants que han oblidat que l’economia no és ni geopolíticament, ni política ni social neutra. El món no és una comèdia, però potser sí una tragèdia mal disfressada. En la cort de Trump, com a casa de Bernarda i a Navarrete, el poble de Paquita Salas, es tanquen les finestres no per seguretat, sinó per por. I aquesta por, camuflada de força, marca el ritme d’una nova era.
Oriol Muñoz Gual. Politòleg especialitzat en les Relacions Internacionals. Membre de l’Equip Coordinador Nacional de Joves Ecosocialistes i Director de la Revista Jovent.
