Aquesta passada setmana hem vist, de nou, un altre cas tràgic d’assetjament escolar. La Sandra, de 14 anys de Sevilla s’ha suïcidat després de patir assetjament i ciberassetjament per part de les que van ser les seves amigues. A xarxes la notícia ha impactat moltíssim, de cop una massa de creadors de contingut es desperta per parlar de la situació, de la mala gestió del centre i exigeixen justícia per la Sandra. Però, a quina justícia apel·la? Doncs, de primeres ens vé al cap un càstig per les culpables però, qui en té la culpa: les companyes, el centre, les famílies, les xarxes socials… Per respecte a la víctima i a la seva família, no cal entrar en la percepció que tenim cadascú del cas, tanmateix, en aquest i en tots els altres casos que anem veient, sabem que el bullying el causen una multitud de factors i, les respostes que es proposen, sovint només s’apel·len a un o a dos.
La realitat és que els casos de bullying no son fenòmens simples, no es poden reduir a un o pocs agressors i una víctima, son fenòmens socials. Son dinàmiques que venen condicionades per estructures desiguals que impliquen a tota una comunitat, no ens en podem destriar. L’assetjament i el ciberassetjament son molt més comuns del que sovint considerem, per exemple, en un estudi del International Journal of Bullying Prevention1, un 86% dels participants havien presenciat ciberassetjament. En aquest mateix estudi, s’analitza la figura dels espectadors, és a dir, totes les persones que formen part de l’assetjament, no com a víctima ni com a agressors, i el presencien. Aquesta figura és molt important, la gran majoria de nosaltres, ja sigui de manera propera o llunyana hem presenciat casos d’assetjament i ciberassetjament. L’acció comunitària ha de ser compatible amb reflexionar sobre el nostre rol com a espectadors. Al cap i a la fi, en un cas tant mediatitzat com el de la Sandra, tots hem sigut espectadors i ens hem de preguntar, què fem com a espectadors?
No és una pregunta fàcil, l’estudi abans mencionat1 mostra que en moltes ocasions les víctimes experimenten emocions negatives pel que fa al rol dels espectadors. En general, aquests sentiments deriven del fet de sentir que hi ha persones que presencien el està passant però no fan res: “upset that nobody did anything or said anything and I felt horrible that noone had anything to say’ (Genderfluid, 18)”. Tanmateix, a l’estudi també apareixen les perspectives de les persones que sí que s’han sentit acompanyades, on potser el suport de les persones del voltant no va aconseguir parar l’assetjament, però va fer sentir a les víctimes més acompanyades.
Un altre rol molt important està en l’escola. En moltes ocasions la valoració que es fa dels casos d’assetjament es que l’escola no ha fet suficient. Moltes de les víctimes acaben sentint que la institució que les havia de protegir, no ho fa, i que realment l’escola no és un lloc segur. A més a més, encara que les escoles apliquessin fil per randa els protocols2 (cosa que sovint no passa per por a ser assenyalades), aquests protocols tenen mesures massa simples per un problema tant complex; protocols que, per cert, son compartit amb el que tenen els mossos d’esquadra i el departament d’ensenyament. És evident que, en una situació on tota la classe està implicada (ja que tota la classe és espectadora, inclòs el docent) separar a la víctima i al agressor en diferents classes és insuficient i, arreglar-ho amb alguna xerrada sobre respecte i ètica, tampoc. Totes les que algun cop hem estat en alguna de les xerrades de l’Oficina de Relacions amb la Comunitat podem testificar que sovint son molt simples i ineficients.
Tanmateix, gairebé mai considerem el bullying i el ciberbullying com a fets lligats a les discriminacions habituals de la nostra societat, com si l’assetjament per la expressió de gènere d’un alumne no estigués lligada al patriarcat o com si la discriminació pels cossos dels alumnes no estigués lligada a la violència estètica… Evidentment, els casos de bullying son un altre tipus de discriminació i no es poden desvincular del context societat en el que vivim. Tal com diuen estudis com el de BMC Public Health3, el bullying associat al pès dels alumnes és el més comú, però en molt poques ocasions la comunitat educativa rep formació pel que fa a la gordofòbia, fet que provoca una falta de coneixement de causa substancial a l’hora de tractar el cas. Les millors recomanacions per la gestió de casos d’assetjament inclouen identificar explícitament l’arrel de l’assetjament i tractar-lo com a tal.
El que la literatura4 ens demostra és que els mètodes que millor funcionen per la prevenció del bullying son els Whole-School Approaches, que busquen incloure tots els factors implicats en el cas. El programa Friendly Schools d’Austràlia, que s’està implementant en una prova pilot, és un clar exemple d’això. El programa té 4 pilars principals a assolir: lideratges forts i compromesos; estructures organitzatives, processos i recursos; competències i compromís per part dels educadors; i traduir la evidència en polítiques i pràctiques a nivell local. El programa doncs s’aplica en 7 fases:
Primer s’enquesta a l’alumnat, als educadors i a les famílies, per tenir una imatge concreta de les problemàtiques que els concerneixen i com adreçar-les. Quan es té aquesta imatge, es pot fer una valoració global de la pràctica actual l’escola, veure les seves mancances i plantejar quines són les prioritats a seguir. Segons això, es planteja una formació adequada per als educadors i s’utilitzen eines que incloguin a tota la comunitat educativa per respondre a les prioritats. Aleshores, quan el professorat ja té la formació necessària, s’implementen els tallers i formacions per a l’alumnat. Finalment, es fa una valoració de tot aquest procés i, com en una escola els programes han d’estar en constant renovació, s’ajusten any rere any amb les necessitats detectades.
En síntesi, la problemàtica que tenim avui en dia amb l’assetjament i el ciberassetjament escolar es que es tracten com a casos aïllats, tant de la pròpia comunitat educativa com de la societat en el seu conjunt. Per tenir millors pràctiques i aplicar millors polítiques, l’hem de tractar com un fet que sorgeix de la comunitat i de la societat i sentir-nos tots interpel·lats. El primer pas és parlar-ne, i parlar-ne en propietat.
Bex Trillas Silva. Responsable d’Espais Educatius de Joves Ecosocialistes i estudiant de Ciències Polítiques i Sociologia.
Bibliografia:
- Jackson, E. F., Lai, A. S. H., Luo, A., Martin-Riviera, D. i Bussey, K. (2025) The ‘Good Bystander’: Qualitative Exploration of Cyber Bystander Behaviours, Motivations, and Associated Victim Perceptions. International Journal of Bullying Prevention. https://doi.org/10.1007/s42380-025-00331-3
- Depatament d’Ensenyament (s. d.). Protocol de prevenció, detecció i actuació davant situacions de violència envers treballadors dependents del Departament d’Ensenyament que presten serveis en centres educatius públics i serveis educatius, produïdes com a conseqüència de l’exercici de les seves funcions, i de danys als béns de l’Administració, causats per membres de la comunitat educativa i/o tercers. Generalitat de Catalunya. https://documents.espai.educacio.gencat.cat/PC/Protocols/Protocol_prev_situacions_violencia_centres.pdf
- Hughes, A., Grey, E., Haigherty, A., Sheperd, F., Gillison, F., MacArthur, G., Gowran, C. i Langford, R. (2025) Weight-related bullying in schools: a review of school anti-bullying policies. BMC Public Health. https://doi.org/10.1186/s12889-025-23170-9
- Pearce, N., Monks, H., Alderman, N., Hearn, L., Burns, S., Runions, K., Francis, J. i Cross, D. (2022). ‘It’s All About Context’: Building School Capacity to Implement a Whole‐School Approach to Bullying. International Journal of Bullying Prevention, 6, 53-68. https://doi.org/10.1007/s42380-022-00138-6
