En una entrevista recent, el professor Fernando Hernández Sánchez afirmava que “a Franco había que sacarlo del Valle de los Caídos, pero había que meterlo en las aulas”. Encertava plenament quan assenyala que l’etapa del franquisme i la transició continuen sent les grans oblidades dels currículums de secundària. Cal afegir a la seva observació els anys de la modernitat socialista i l’aznaridad, que sembla que no hagin existit mai. Fins i tot a les universitats comencen a escassejar les assignatures dedicades específicament a aquests períodes. Sigui per manca de temps, per desinterès o per por, el passat recent d’Espanya i Catalunya és avui un territori desconegut per a bona part de les noves generacions, exposades a relats simplistes i manipuladors que circulen per l’espai digital. Paradoxalment, mai no havíem tingut un accés tan ampli a fonts, testimonis i documents que permeten comprendre amb complexitat aquella llarga nit del franquisme. És aquest desconeixement, però especialment la seva banalització, el que fa necessari tornar als orígens del règim i entendre les arrels de la seva persistència.
Aquest oblit pren rellevància quan recordem què significà l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya l’abril de 1938: no només una conquesta militar, sinó l’inici d’una etapa marcada per la repressió, la delació i la por. Allò que més preocupava als rebels no era la resistència militar, ja molt debilitada, sinó l’arrelament del moviment obrer i la capacitat d’organització de les classes populars. Calia acabar amb el teixit social, cultural i polític que havia crescut amb força durant la República i passar comptes amb qui ho havia fet possible. La conquesta militar volia ser també una conquesta política. A Catalunya, com arreu de l’Estat, això significà liquidar un associacionisme que havia estat fonamental per al desenvolupament d’una cultura cívica i democràtica, així com per a la conquesta de drets i llibertats. Calia sotmetre l’enemic a la disciplina de la Comunidad Nacional.
Quan l’1 d’abril de 1939 Franco va proclamar la victòria, Espanya va entrar en la que seria —juntament amb la de Portugal— una de les dictadures més llargues i sanguinàries de l’Europa occidental. El règim sorgit de la guerra no fou només un sistema repressiu, sinó un projecte de reconstrucció social sota criteris de moralitat i nacionalització. El franquisme volia extirpar la diversitat política, cultural i ideològica que s’havia multiplicat durant la República, i substituir-la per una comunitat pretesament homogènia basada en el catolicisme, el patriarcat, el corporativisme i un espanyolisme castrense com a “unidad de destino”.
La concentració absoluta del poder en la figura del Caudillo, “per la gràcia de Déu”, convertí l’Estat en una autocràcia sostinguda per l’exèrcit, l’Església i el partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. La llibertat d’expressió, d’associació i de premsa desaparegueren; les universitats i l’ensenyament foren purgats i la cultura, sotmesa a censura. El règim imposà una visió maniquea de la història basada en la narrativa nacionalcatòlica de Marcelino Ménedez Pelayo, que ja havia articulat les diferències entre “Espanya” i “anti-Espanya” durant la restauració alfonsina des de la seva càtedra a la Universitat de Madrid. Calia distingir entre els vencedors, com a guardians de la pàtria eterna, i els vençuts, com a enemics de Déu i de la civilització.
La violència, però, no es va acabar amb la guerra. El relat de la “Liberación” anava de la mà d’una repressió institucionalitzada. A banda dels judicis sumaríssims, les condemnes i els afusellaments, hi havia detencions arbitràries, vexacions i treballs forçats decidits sovint per les autoritats locals, amb la col·laboració d’alguns dels nous entusiastes del règim que buscaven fer-se un lloc entre els vencedors. Alguns d’ells eren camisas viejas —el terme per referir-se als primers militants de Falange—, d’altres no gaudien d’historial en antigues militàncies de preguerra, i uns altres havien sortit de les files dels diferents partits de la CEDA, la Comunión Tradicionalista, Renovación Española o la Lliga Catalana. La repressió fou el ciment d’aquest ordre.
Un dels principals instruments d’aquesta repressió institucionalitzada fou la Llei de Responsabilitats Polítiques, aplicada contra els que haguessin col·laborat amb la República des del juliol de 1936, i participat dels Fets d’Octubre de 1934. La majoria d’espais associatius foren municipalitzats o integrats dins d’Educación y Descanso, que regulava les activitats de lleure. Els locals obrers, en canvi, van ser confiscats i cedits a la Delegación Nacional de Sindicatos, l’organisme que supervisava tots els sindicats i entitats laborals amb l’objectiu de desmantellar el sindicalisme de classe.
Els tribunals de Responsabilitats Polítiques i després els d’Ordre Públic asseguraven que cap dissidència no quedés impune. En paral·lel, la persecució cultural i lingüística eliminà de l’espai públic el català, el basc i el gallec, convertint la castellanització en sinònim d’unitat nacional. La cultura popular es reduí a un element folklòric regionalista al servei del règim, que en neutralitzava qualsevol ús polític. El discurs de gènere, fonamentat en el del catolicisme, relegava les dones a la domesticitat i a la maternitat i era tutelat per la Sección Femenina, part essencial del partit únic. Amb ella la sexualitat, la política o el pensament crític quedaren subjectes a vigilància. El règim es presentava com a salvador d’una nació “moralment redimida” per la victòria.
A l’interior, la repressió; a l’exterior, l’exili. Prop de 450.000 persones passaren entre el nord d’Àfrica, Mèxic, Xile, Argentina i la Unió Soviètica. Però la majoria estaven amuntegades als camps de concentració francesos. Molts retornaren confiant amb la clemència de Franco per acabar enfrontats en consells de guerra. Uns altres 10.000 acabaren en camps de concentració i extermini nazis, on més de la meitat hi foren assassinats.
Quan les forces de l’Eix —el primer i decisiu suport de Franco durant la Guerra d’Espanya— van ser derrotades a la Segona Guerra Mundial, els propagandistes del règim intentaren deslligar-lo dels orígens feixistes i revestir-lo d’una tradició catòlica i conservadora. En aquest context es va promulgar el Fuero de los Españoles, una mena de caricatura constitucional que reconeixia drets molt limitats i susceptibles de ser suspesos en qualsevol moment. Calia maquillar el règim davant dels ulls dels Aliats. Però no va colar. A la Conferència de Potsdam, l’estiu de 1945, les potències vencedores van acordar no afavorir cap intent d’ingrés del govern de Madrid a la recentment creada ONU. L’aïllament internacional i econòmic d’Espanya es va traduir en una economia d’escassetat: el racionament dels béns de primera necessitat, l’ocultació d’aliments, l’expansió del mercat negre i la fam —especialment entre els vençuts— en un sistema de cartilles dominat pels vencedors. L’autarquia fou, sobretot, una política de control: una economia al servei de la disciplina social.
Amb l’inici de la Guerra Freda, però, Franco va trobar una oportunitat de redempció davant d’una part d’Occident. Els Estats Units van valorar l’anticomunisme visceral del règim com un actiu per sumar-lo a la lluita global contra la Unió Soviètica. S’inicià, aleshores, un subtil exercici de requalificació terminològica: Espanya passava a ser descrita com un règim “autoritari”. Aquest acostament —un festeig polític desitjat tant per La Casa Blanca com per El Pardo— culminà amb el Pacte de Madrid de 1953, que permetia la instal·lació de bases militars nord-americanes al territori peninsular i obria la porta a noves inversions estrangeres. Era, per alguns, l’inici del procés d’obertura i desfeixitització del règim. Se li sumava, aquell mateix any 1953, la signatura del Concordat amb la Santa Seu, que restablia les relacions diplomàtiques amb el Vaticà, que s’havia resistit fins aleshores a atorgar a Franco el poder de nomenar bisbes.
El 1955, Espanya va ser admesa a la ONU i accedia a les ajudes del Banc Mundial, però quedava fora del Mercat Comú i la OTAN. Calia seguir fent equilibris, així que el 1958 es promogueren les Leyes de Principios Fundamentales del Movimeinto, identificats amb la Pàtria, la Família, la Religió i la Monarquia tradicional. En aquesta mateixa línia, des d’inicis de la dècada de 1950, el règim havia incorporat als ministeris membres de l’Opus Dei, presentats com a tecnòcrates eficients i apolítics. Tanmateix, aquesta renovació no reduí el pes de Falange, que continuà controlant càrrecs i concessions públiques. De fet, alguns d’aquests nous tecnòcrates eren camisas viejas, com el propi Laureano Lopez Rodó, que s’havia integrat a Falange el 1935. En definitiva, ser de l’Opus i falangista no estava discutit en absolut.
Els plans d’estabilització impulsats pel mateix López Rodó, aplicats sense anestesia, obriren el camí a la liberalització econòmica i a la integració al mercat mundial, transformant profundament l’economia i la societat espanyoles. Durant la dècada dels seixanta, l’auge del turisme, l’emigració massiva i l’expansió d’una nova classe mitjana urbana donaren al règim una aparença de modernitat. Ho ratificaria, el 1969, la designació per part de Franco de Joan Carles de Borbó com a príncep d’Espanya i successor seu a cap de l’Estat. Però el suposat “miracle econòmic” s’edificà sobre la disciplina laboral, la supressió de drets col·lectius i l’explotació d’una mà d’obra barata garantides per l’autoritarisme polític. Com en altres dictadures del sud d’Europa, la repressió i el control institucional foren el veritable motor d’aquell creixement.
En l’àmbit laboral, el sindicalisme vertical consolidà un sistema corporativista que negava el conflicte social i sotmetia els treballadors a salaris baixos i jornades llargues. A partir dels anys seixanta, però, la concentració industrial i l’organització del malestar obrer des de l’antifranquisme, propiciaren nous espais de mobilització clandestina. Les Comissions Obreres i Pageses, el moviment veïnal i l’estudiantil, o els espais animats des del catolicisme social, coordinats des de plataformes unitàries com l’Assemblea de Catalunya, s’articulà una oposició que combinava reivindicació laboral i aspiració democràtica. En aquella resistència quotidiana —a les fàbriques, als barris, als pobles, a les parròquies i a la cultura— es gestava la ruptura amb el franquisme i la reconstrucció del teixit social.
Lluny de la imatge d’un “franquisme amable”, la dictadura arribà als seus darrers anys aferrant-se a la seva naturalesa repressiva. Mentre Franco agonitzava, l’Estat multiplicava els judicis, les execucions i la violència policial contra tota dissidència. El Decreto Ley sobre prevención del terrorismo de 1975, lluny de ser una mesura contra la pràctica armada, buscava blindar el règim davant la creixent contestació social. Aquest retorn a les essències autoritàries palesa fins a quin punt el franquisme no va ser capaç d’oferir cap sortida política al seu propi esgotament. Els assassinats del setembre de 1975, els estats d’excepció, la brutalitat policial del 1976, revelaven no pas força, sinó desesperació. El règim va morir matant.
A cinquanta anys de la mort del dictador, la seva ombra continua projectant-se sobre el present més enllà d’algunes institucions. L’oblit del franquisme —tant a les escoles com en l’espai públic— no és fruit de la ignorància, sinó d’una voluntat política de desmemòria. Recuperar-ne la complexitat, els seus mecanismes de dominació i les resistències que la van desafiar, no és només un deure acadèmic, és una necessitat. Posar Franco a les aules, com deia Hernández Sánchez, és un compromís cívic: entendre la fragilitat de la democràcia i, alhora, la necessitat de reforçar la societat civil.
Guillem Puig Vallverdú. Professor d’Història Contemporànea i Món Actual a l’Universitat de Lleida
