Tanquem la finestra d’Overton
Estem sent tots testimonis d’una degeneració minuciosa i deliberada del sistema de valors actual La dreta està erosionant la forma tradicional de fer política –basada, fins fa una dècada, en el respecte i el debat amb arguments– i ha incorporat una manera de fer disruptiva i políticament violenta contra l’adversari. D’aquesta forma, de mica en mica, hem après a tolerar les agressions verbals, les fal·làcies i la mentida al debat polític i hem començat a assumir dins del que és acceptable la poca professionalitat i la mala educació.
No serveix de res que avancem en la nostra agenda progressista en un govern en minoria si la ciutadania, a peu de carrer, no percep que siguem capaços de resoldre els seus problemes. I encara ajuda menys que la dreta estigui en una campanya electoralista permanent per a fer créixer aquest escepticisme i aquesta desafecció general envers la política.
Vull deixar de distingir entre la dreta i l’extrema dreta. Les englobo a totes en la mateixa etiqueta perquè és culpa de la dreta l’existència i la radicalització de qui, fins fa poc, eren els seus companys de viatge. És de justícia que assumeixin ells, també ara, la responsabilitat del monstre que han alimentat.
Per tot això, i com molt bé va fer la Jèssica Albiach al faristol del Parlament fa unes setmanes, us proposo un conjunt de màximes que voldria que servissin com a decàleg d’esquerres. Un manual de base, amb un sentit comú democràtic i progressista, per situar el debat en coordenades que dificulti a la dreta imposar la seva visió del món.
- Ets classe treballadora si deixes de treballar i no menges.
Si la teva subsistència depèn del teu salari, ets classe treballadora. Aplica-t’ho i, si és així, benvingut a la realitat. Ni autònoms, ni emprenedors, ni freelancers. Ets un currante que, amb el teu esforç, tires endavant cada dia. I orgullós que hauries d’estar. A nosaltres ningú no ens ha regalat res.
- La societat no és un tot homogeni.
Sona políticament molt incorrecte, però no es pot “governar per a tothom”, perquè l’interès general no és l’interès total. Ni el bé comú és la suma d’interessos particulars. Ineludiblement, es contraposen i cal triar, si s’està amb la majoria social o amb la petita elit que s’està forrant any rere any. O amb la banca i les elèctriques o amb la gent comuna. M’explico?
Saps que, com a classe treballadora, tens més números de quedar-te sense llar que de tenir una mansió? El discurs de la redistribució de la riquesa t’afavoreix. Deixa de defensar als rics.
- El pobre no és pobre perquè vol. La meritocràcia no existeix.
El sistema no pot generar tants rics com promet. La riquesa d’uns pocs és la misèria de la majoria. Mai seràs aquell ric que t’ha venut l’american way of life. No aspiris a ser youtuber, influencer, accionista o gurú motivacional.
Aspira a portar una vida més honesta i respectuosa amb el teu entorn, menys competitiva,i més fraternal i menys ambiciosa amb la riquesa material. Això no vol alimentar el conformisme neoliberal que vol que ens reflectim en “com podem acabar”, mirant avall de la piràmide, sinó en el “com podríem estar” tots si hi hagués justícia social, territorial i econòmica.
Del tenir al ser, com va escriure Erich Fromm…
- Seràs la primera generació que viurà pitjor que l’anterior.
I això no és culpa del “socialisme” ni de l’intervencionisme de l’Estat. És culpa d’un sistema de lliure mercat que està esgotat i que no està al servei de les persones, sinó del capital.
Cal reconèixer, però, com diu Rutger Bregman, que el capitalisme va obrir les portes a una era d’abundància mai vista abans a la història de la humanitat, però d’igual manera cal reconèixer que ja no pot sostenir-la més per si sol. El canvi de model productiu és urgent i el polític que et digui que podem continuar amb la mateixa lògica productivista i creixentista, senzillament t’està mentint.
- El planeta no aguanta el ritme de vida i de consum que portem, tal com està dissenyat actualment.
Si tothom visqués com viu un ciutadà espanyol promig, caldrien 2,8 planetes. Ja no et dic com un qatarià o com un estatunidenc. I és que vivim per sobre de les nostres possibilitats i això incrementa dia a dia el deute generacional que els passarem als nostres fills i als nostres nets.
Ho explica genial l’Emilio Santiago: “Els nets amb qui especulava el discurs ecologista dels anys setanta som nosaltres. Aquells qui haurem d’assumir les primeres conseqüències. Els qui ens tocarà ja, quasi, gestionar la ressaca més que gaudir de la festa”.
- Ens han fet creure que la desigualtat és natural i inherent entre els humans i que és impossible abolir-la.
La lluita il·lustrada per la igualtat ha quedat arraconada. Tothom dona per sentat que és molt difícil, ni tan sols, mitigar-la. Això implica una lluita individualista entre tothom per intentar no quedar-se sense cadira mentres sona la música. Però què pensarieu si us digués que amb una redistribució més justa de la riquesa al món, el planeta tindria recursos per oferir una vida digna a tota la població viva, a la que ja ha nascut?
Si et resulta més més creïble The Walking Dead, com diu Mark Fisher, Hollywood ha aconseguit que pensis que és més factible la fi del món a la fi del capitalisme.
- Et surt més a compte pagar impostos que no pagar-los.
En contra de tot el que ens volen fer creure –i si fas números–, reps més de l’Estat i de les administracions públiques que el que et gastaries si tu t’ho haguessis de pagar tot. Fins i tot si no tinguessis cap imprevist que et suposés una despesa sobrevinguda.
La croada neoliberal de la llibertat contra els impostos és una pantomima. La llibertat positiva és ser lliure en societat, és a dir, saber que si demà falles no ho tens tot perdut perquè tens una xarxa pública que no et deixarà caure. És entendre que l’Estat és un generador de certeses materials.
El problema de la llibertat no és enfront de l’Estat o en l’Estat, com ens volen fer creure, sinó la de l’home públic com a home complet, quant a ésser social, com explica Chul Han. Però els criptobros estan a anys llum d’entendre això.
- No, els extrems no es toquen
Aquesta frase és una de les trampes preferides de l’equidistància:
No és el mateix matar nens palestins per raons ètniques que oposar-s’hi.
No és el mateix ser un ultraviolent que un ultra pacifista.
No és el mateix el feixisme que l’antifeixisme.
No és el mateix ser una mala persona que estar en contra de les males persones.
Es tracta d’una trampa mental que alguns fan servir per situar als extrems idees molt raonables.
- Dir que ets d’extrema dreta no et fa rebel.
Ni interessant. Més aviat al contrari: confirmes al món que ets un pringat que passa massa hores a TikTok i a YouTube, veient videos de Juan Ramon Rallo i de The Wild Project. I això no és formar-se políticament. Si aixeques el cap del mòbil veuràs que el món és molt més complex que quatre flipats dient-te que el mercat es regula sol o que amb Franco es vivia millor.
Tampoc et fa ser antisistema. Repetir els dogmes caducs d’un sistema econòmic en crisi i que fa que als teus amics, a la teva família i al teu entorn li sigui més difícil viure any rere any t’hauria de fer vergonya.
El que et fa antisistema és prendre consciència que te l’estan colant perquè pensis d’una determinada forma i que et preparis i t’organitzis per combatre-ho. No que reforcis el sistema de valors dominant dient-la més grossa que ningú i sent el més facha del teu grup d’amics.
- Dir que la política no serveix per a res és d’idiotes.
Literalment. A l’antiga Grècia, un idiota era aquell que no participava de la vida pública. No era un insult, era un diagnòstic: si et desentens del que passa al teu entorn, et desentens dels teus drets i de les teves llibertats.
Som éssers molt més socials del que ens imaginem. No vivim només per a nosaltres mateixos. Allà fora s’estan prenent decisions que t’afecten i que es renten el cul amb la teva filosofia individualista de “viu i deixa viure”. “Si la gent sabés com funciona el sistema financer, hi hauria una revolució abans que es pongui el sol”, va dir Henry Ford. Doncs seria una cosa així…
Hem de donar la batalla i hem de ser capaços de generar un nou sentit comú compartit entre els nostres iguals per avançar posicions en la disputa per l’hegemonia. No deixeu que el facha escampi el seu discurs a la feina, al parc, ni al bar. Aturar a l’extrema dreta també està de la ma de tots. Recordeu: no hi ha triomf polític sense triomf cultural previ.
Alejandro Páez. Politòleg, assessor del Grup Municipal d’En Comú-Podem Mataró i responsable de Mobilització de Joves Ecosocialistes
