L’herència del franquisme continua sent visible en l’economia espanyola contemporània. Tres trets estructurals de l’actual model són, en bona mesura, hereus del model econòmic franquista: la centralitat del turisme, el predomini de l’habitatge en propietat i el blindatge de determinats sectors estratègics, com ara el financer.
Per comprendre les bases d’aquest model cal remuntar-se a la dècada del 1950, al final del període d’autarquia i a l’inici de l’obertura econòmica després del Pla d’Estabilització de 1959. El període desenvolupista que s’estén fins al 1973 va assentar els fonaments de l’estructura econòmica que, amb adaptacions, perdura fins avui.
Els desequilibris de la industrialització accelerada i l’origen del turisme de masses
L’obertura econòmica, juntament amb les polítiques de desenvolupament dirigides per l’Estat i l’entrada de capital estranger, van convertir Espanya en un pol industrial de baix cost a l’Europa Occidental. Tanmateix, aquesta industrialització accelerada va generar una creixent dependència de les importacions de béns intermedis, tecnologia i energia, cosa que va derivar en un dèficit persistent de la balança de pagaments.
Per finançar les importacions necessàries, l’Estat necessitava captar divises, però les exportacions industrials no eren suficients. El turisme es va convertir, aleshores, en la principal estratègia per compensar els desequilibris externs. Promogut activament pel règim, el turisme de masses fou concebut com una via capaç d’atreure divises i equilibrar el creixement industrial.
El resultat fou un fenomen planificat i promocionat arreu d’Europa (“Spain is different”), que va impulsar els primers grans desenvolupaments urbanístics i un ràpid creixement de les infraestructures de transport, hostaleria i serveis. L’any 1964, Espanya ja s’havia consolidat com un dels principals destins turístics internacionals, reflex de la importància estratègica que el règim atorgava a aquesta activitat. Aquest procés establiria una de les bases de la posterior expansió immobiliària.
Un país de propietaris, no de proletaris
Una altra peça fonamental del model desenvolupista fou el foment de l’habitatge en propietat en un país fins aleshores majoritàriament d’inquilins. La cèlebre frase de José Luis Arrese, ministre franquista de la Vivenda —«Volem un país de propietaris, no de proletaris» (1957)— resumeix l’orientació ideològica d’aquesta política.
Més enllà de la resposta al problema habitacional derivat de la ràpida urbanització, l’objectiu era construir un marc social basat en la propietat privada com a forma de control i estabilitat. Durant aquestes dècades es van impulsar grans promocions d’habitatge protegit, moltes d’elles gestionades per agents privats, cosa que va donar origen a grups empresarials de la construcció. Fruit d’aquesta política, l’habitatge no sols es va convertir en la forma predilecta d’estalvi, sinó també en un actiu extremadament rendible en les successives bombolles immobiliàries i en la principal bretxa de riquesa de la nostra societat actual.
El sector financer: l’acompanyament rendible del desenvolupament
Tant la industrialització inicial com el posterior auge del turisme i la construcció van requerir un volum creixent de finançament, canalitzat per l’oligopoli bancari espanyol. La banca va acompanyar el procés desenvolupista i es va beneficiar d’un marc regulador que limitava la competència i protegia els marges de benefici. De fet, les entitats financeres espanyoles van registrar els marges de rendibilitat més alts d’Europa durant bona part del període, reflex de l’estret vincle entre Estat, banca i indústria que caracteritzà el capitalisme franquista.
El model econòmic franquista va llegar una estructura de poder i una lògica de desenvolupament que continuen condicionant les possibilitats de transformació del capitalisme espanyol.
Comprendre aquesta continuïtat històrica és imprescindible per abordar els límits i les contradiccions del present: una economia dependent del turisme, financera i amb un accés desigual a l’habitatge, les arrels de la qual s’enfonsen en el desenvolupisme autoritari de mitjan segle XX.
Natalia Arias Pérez, economista del Gabinet Econòmic de CCOO.
