Ja ha sortit el sol. És un matí més sota l’aire empolsat de Gaza. El Said s’aixeca del descans lleuger. Ja fa dies que no pot dormir bé, perquè a les tendes fa fred, no hi ha prou mantes i escolta, omnipresent, el brunzit de la ‘Zanana’1. El Said busca dins la seva motxilla, on guarda les seves úniques pertinences: un llibre de matemàtiques gairebé nou, un llapis massa curt per agafar-lo bé i un mocador de la seva mare, doblegat amb cura. Finalment troba un petit tros de pa sec que li va sobrar de l’escàs sopar d’ahir, però unes rates s’han menjat pràcticament tot el tros. Malgrat això, se’l menja. Tot seguit, es canvia la seva samarreta suada per una altra bruta i foradada, que abans havia estat del seu pare.
Avui no hi ha escola. Ja fa temps que, per causa dels incesants atacs de l’exèrcit israelià, l’escolaés només un edifici buit, si és que encara s’aguanta2. El Said no recorda l’últim cop que va seure en una aula. Només sap que el seu llibre de matemàtiques continua a la motxilla, intacte, com si esperés un mestre que no arriba mai. Després de posar-se les seves sabatilles desgastades, surt ben d’hora tot sol amb la motxilla a l’esquena. A dins, la pilota mig desinflada que no ha volgut deixar enrere. Així doncs, camina cap al centre de la ciutat per dirigir-se als punts d’ajuda humanitària preparats per l’organització “Gaza Humanitarian Foundation”, a un dels punts d’ajuda que reparteixen menjar sota vigilància, mentre la ciutat continua tancada i altres organitzacions no poden entrar3. El nen, doncs, camina en solitari sense els seus pares, que van morir una nit d’octubre quan un míssil va caure sobre el seu pis de Rafah. El Said encara recorda la llum blanca, el soroll, i després el silenci. Quan comença cada dia i quan el sol es posa, el Said mira cap al cel, resa i recorda l’última abraçada de la seva mare i l’últim partit de futbol amb el seu pare abans d’aquella fatídica nit. Sense adonar-se’n, estreny el mocador que porta a la butxaca. Mentre camina, torna a recordar-los, però ja no plora.
No pot plorar. Està exhaust i desesperançat. Sap que no tornaran, que no compartiran cap àpat, que no jugaran, que no anirà a comprar amb ells, que no l’esperaran a la sortida de l’escola, que no el veuran créixer. Però amb els seus sis anys, ha de seguir endavant. Uns minuts més tard, arriba al punt de distribució d’aliments amb l’esperança de poder menjar una mica més avui. Mentre fa cua sota el sol infernal, veu una nena també solitària, la Hind4, que té cinc anys. S’apropa a ella.
—També estàs sol? —li pregunta el Said, sorprès de trobar algú com ell.
La Hind dubta un moment.
—No ho sé —diu—. La mama no em contesta.
—Tens gana? —pregunta el Said, mentre la cua avança.
—Sempre.
Després de parlar, els dos infants s’avenen i forgen una amistat sota l’infern que viuen en comú. Sembla que comparteixen solitud en un món que no els abraça, com si en la gana trobessin complicitat. Tanmateix, de cop i volta ambdós escolten trets a l’aire. Estan espantats. No poden demanar auxili, ningú els pot socórrer. Els trets ressonen a l’aire àrid. La cua es trenca de cop. Algú crida. Algú corre.
El Said no entén d’on venen, però el cos li reacciona abans que el pensament. Mira la Hind.
—No et moguis —li diu, tot i que ell mateix tremola.
La Hind l’agafa de la màniga.
Un altre tret. Més a prop.
La gent empeny. Algú cau. Una caixa de menjar es bolca a terra i el pa s’escampa entre la pols.
El Said dubta un instant. Mira el pa. Mira la Hind.
Després, sense pensar-ho gaire, s’ajup i n’agafa un tros amb la mà lliure, mentre amb l’altra no
deixa anar la mà de la Hind.
—Corre.
No sap cap a on, però corre igualment.
La motxilla li rebota a l’esquena. A dins, la pilota colpeja el llibre de matemàtiques, i un llapis lipunxa la tela a cada passa.
S’amaguen darrere d’un mur mig derruït de l’antiga escola del Said. Els trets encara se senten, més lluny ara.
Respiren fort.
La Hind el mira.
—Ens donaran menjar?
El Said obre la mà. El tros de pa és petit, brut de sorra.
El parteix en dos.
—Sí —diu.
I li dona la meitat.
Per primera vegada en dies, el Said no està sol.
Marc Segura, fa Estudis d’Anglès i de Clàssiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i és responsable d’Internacionalisme de Joves Ecosocialistes.
1 La ‘Zanana’ ( زنانة†) és un terme onomatopeic utilitzat a Palestina per descriure el soroll constant dels drons de vigilància i atac que s’ha convertit en una forma de tortura psicològica per a la població civil.
2 Segons UNICEF (2025), més del 97% de les escoles a Gaza han estat destruides o danyades i la gran majoria dels 658000 infants en edat escolar tenen un accés força limitat a l’educació presencial. Consulteu: https://www.unicef.org/sop/stories/after-two-years-war-gazas-education-system-brink-collapse
3 La “Gaza Humanitarian Foundation” ha estat objecte de crítica per part de centenars d’ONGs per no distribuir l’ajut necessari a la població i per ser una entitat israeliana i americana que limita deliberadament l’accés d’altres organitzacions com Oxfam o Save The Children. D’altra banda, també es denuncien atacs mortífers en les cues de la fam. Consulteu: https://www.bbc.com/news/articles/cn5kk1w00xyo
4 En record de Hind Rajab (3 de maig 2018 – 29 de gener de 2024), una nena palestina de Tel al-Hawa, a la Franja de Gaza, que va morir als cinc anys després que les Forces de Defensa d’Israel disparessin aproximadament 335 bales contra el vehicle en què fugia de Ciutat de Gaza amb diversos familiars, dels quals van morir sis. Consulteu: https://forensic-architecture.org/investigation/the-killing-of-hind-rajab
