“Està clar que haurem de tornar a fer el que fèiem fa vint anys: actuar sense cobrar i a teatres petits. I aguantar com puguem el que ens ve a sobre”. Aquesta frase està treta d’una conversa amb una actriu i un actor consagrats que podem veure cada setmana en dues sèries de màxima audiència i que han trepitjat tots els grans teatres de Catalunya.
Un actor menys conegut, qui comença a fer les primeres passes en el teatre, em deia fa poc que, tot i que poc conegudes, hi ha propostes teatrals de nivell cada cop més alt i innovador. “Els que aguantem”, em deia, “som els que estimem realment el teatre i estem disposats a picar pedra i fer-ho sense cobrar, i això es nota en el nivell de les propostes”.
Hi ha una idea força generalitzada: el teatre argentí actual és un dels de més nivell a escala mundial. I aquest teatre es va començar a gestar durant la crisi del corralito que va enfonsar el país sencer. Enmig de la debastadora situació econòmica i política, el teatre de sota terra, les sales petites, el teatre de carrer, bullien, creaven, vivien. Els fruits són evidents. El teatre argentí és una referència. I la seva resistència, també. El teatre català pot estar vivint el seu corralito. Si anem més enllà del que se’ns sol ensenyar als grans mitjans de comunicació, hi ha sensació d’haver-hi moviment, d’haver-hi inquietud, d’haver-hi ganes de fer teatre, ganes de resistència activa. Moviment profundament espontani, però amb voluntat de supervivència i vocació de futur. Espais com la Nau Ivanow, la sala Porta 4, la sala Flyhard, l’Obrador de la Sala Beckett, La Seca, el Tantarantana, teatres locals, festivals alternatius (tots aquests amenaçats per la crisi i per les polítiques que pretenen acabar amb la cultura) suposen, per ara i mentre aguantin, una esperança per a les arts escèniques i una oportunitat per a diverses generacions (tant les noves com les consagrades) que continuen pensant en la cultura com un instrument de resistència i de transformació social.
L’efervescència d’aquest teatre de sota terra, però, no ens ha de fer caure en l’autocomplaença ni el cofoïsme. La lluita per una cultura viva té molts fronts oberts. La cultura no és un luxe, és un tresor i una eina de transformació social que ha d’estar a l’abast de tothom. Hem d’estar contra l’IVA del 21%. Però també hem d’estar contra la política cultural basada en deliris de grandesa d’alguns que ens van portar, per exemple, a construir teatres nacionals sense cap tipus de sentit. Hem de lluitar per una cultura popular, alternativa, crítica, constructiva, alliberadora.
El teatre de sota terra ja ho està fent. El repte serà fer gran aquesta taca d’oli. No està només a les nostres mans aconseguir-ho, però sí posar-hi el nostre granet de sorra.
Roger M. Puig (@rogermpuig)
Dramaturg i exdirector de la revista Jovent