Suscríbete a nuestro boletín y recibe todas las novedades

AntiracismeDestacadosJustícia socialTema Central

“On és la meva joventut?”

Presentem de primera mà el testimoni d’una família amaziga que viu exiliada a Catalunya

Europa viu commocionada pels atemptats del passat 13 de novembre a París on van morir més de 130 persones. Els atacs, reivindicats per Estat Islàmic, i l’arribada massiva de persones refugiades, sobretot exiliades de Síria però també d’altres països de la zona i el continent africà, han posat de manifest la capacitat del poble europeu i de les seves institucions de donar resposta a un conflicte d’aquesta envergadura. Malgrat tot, sovint s’oblida, voluntàriament, que la població més afectada per l’islamisme radical no és l’europea, sinó la que viu als països del Magrib i l’Orient Mitjà.

A JOVENT entrevistem en exclusiva els quatre membres de la família Zenia, que van arribar a Catalunya procedents de la Cabília entre els anys 2007 i 2008. Aquesta terra, situada al nord d’Algèria, va viure una època convulsa als anys 90 on la població amaziga sobrevivia atemorida entre els militars del règim i els islamistes armats. En aquell moment, Salem Zenia (1962) i Kaissa Ould Braham (1972) treballaven al diari Arrels, com a editor i redactora, respectivament, una publicació fundada per ells mateixos.

Zenia va arribar a Catalunya el 2007 en el marc del programa Escriptor Acollit, del PEN Català, i un any després ho va fer la resta de la família: la Kaissa, periodista i filòloga, i els seus dos fills, Aksel (1999) i Idir (2002). Arribada com a familiar d’estudiant, la Kaissa no podia ni treballar ni estudiar i per aquest motiu va començar a col·laborar amb l’ACNUR i la Creu Roja amb altres refugiats. Amb el documental “On és la meva joventut?”, la Kaissa Ould Braham denuncia una joventut robada, amb els drets segrestats i unes atrocitats “que arrossegarà tota la vida”.

Instal·lats al barri del Raval de Barcelona i amb una vida precària durant molts anys van arrelar, potser fent honor al diari on treballaven, de seguida a la ciutat comtal i arreu de Catalunya on no van dubtar a difondre les reivindicacions del poble amazic fent xerrades i activitats de tot tipus.

El Salem i la Kaissa reivindiquen incansablement la democràcia i la laïcitat, el paper de la dona i el reconeixement del poble amazic i la seva llengua, que compta amb més de 20 milions de persones arreu del Magrib. “La laïcitat no s’ha inventat només a occident, és un principi que defensen molts pobles del món”, deia la Kaissa al programa Tot un món de TV3, al 2012. “A la Cabília cada poble funciona com una república i un imam de la mesquita mai es posa als afers del poble”, sentenciava. La Kaissa denuncia que des dels temps colonialistes francesos es vol destruir “tota aquesta organització social, ancestral, basada en la solidaritat” i reivindica la figura de la dona lluitadora a la Cabília.

El Salem continua la seva obra literària a casa nostra. Després de publicar al 2008 Sol cec / Iṭij aderɣal, una coedició del PEN Català i Accent Editorial i De l’Atles a Formentor / Seg Aṭlas ɣer Furmentur, en el marc de l’espectacle de poesia “Veus paral·leles 2008” enguany ha sortit a la llum el poemari amazic-català Jo sóc l’estranger, editat a Barcelona per edicions Lapislàtzuli, amb traducció de Carles Castellanos.

Un cop acabada l’educació primària de l’Idir, el fill petit, i amb la solidaritat d’algunes amistats, la família es desplaça a Olot el 2014, on s’instal·la indefinidament al centre de la ciutat i comença, altre cop, una nova vida, on l’Aksil i l’Idir esperen no haver-se de preguntar mai “on és la seva joventut”.

Des de JOVENT volem donar veu al Salem, la Kaissa, l’Aksel i l’Idir, fent-los les mateixes preguntes en privat, sense que puguin comentar les respostes entre ells. Això és el que ens han dit.

Ilustracions_1158

Què és per tu l’exili? Què recordes de la teva arribada a Catalunya? Què enyores de la teva terra?

“El malson de la meva situació jurídica com a immigrant la trobo humiliant”

Quan intento visualitzar l’exili el veig com un laberint en què crec que cada vegada que trobo la sortida xoco amb una paret. És un periple en el que lluito cada dia per intentar preservar el que vaig aconseguir el dia abans. Però al mateix temps valoro els moments d’alegria que em procura, sentiment que em feia falta a la meva terra.

Recordo el sentiment de seguretat i tranquil·litat passejant per Barcelona. Com a dona eren inimaginables moltes de les llibertats individuals que he aconseguit aquí i que no tenia al meu país. Ho valoro molt perquè la llibertat no té preu. Però al mateix temps el malson de la meva situació jurídica com a immigrant la trobo humiliant cada vegada que em trobo en una oficina d’estrangeria.

Enyoro les olors, el paisatge, les festes, les reunions familiars, les llargues nits d’estiu mirant les estrelles, la natura salvatge i verge però sobretot la pau, la tranquil·litat que vam perdre amb la guerra. Per tant, revisitar la casa de la meva infancia seria una cura.

Kaissa Ould Braham

 

“L’exili és un vertigen permet entendre la condició humana”

L’exili és un vertigen, tot i que té un costat que diré positiu perquè és una experiència que permet entendre la condició humana. L’exili t’obre la ment, els ulls i el cor. Aconsello aquesta experiència, fins i tot voluntària, vull dir l’exili, per una persona per què la persona humà significa algú.

A la meva arribada estava despistat i espantat pel dolor de deixar la meva gent, la meva terra i el meu futur, justament perquè l’exili no fos voluntari. Tot el que vaig aconseguir com construccions a tots els nivells, que sigui identitari, sociològic o polític el vaig deixar per un canvi brutal que no m’esperava. Però tot això anava disminuint per l’acollida càlida que vaig rebre i ara em sento ciutadà d’aquest país.

De la meva terra ho enyoro tot. Si una oportunitat de renéixer una altra vegada existeix i tinc el dret d’escollir, l’escolliré.

Salem Zenia

 

“El meu pare que em va abraçar a la nostra arribada després d’un any de separació”

Per mi l’exili seria una forma de buscar la seguretat d’una persona en un lloc on no et sents segur. Per mi aquesta va ser la meva situació. D’un dia per l’altre havia de sortir del meu país sense saber per què. També hem de tenir en compte que només tenia 8 anys i al meu cap no era exili sinó salvació.

El primer record que em ve al cap va ser quan vaig veure per primer cop un aeroport europeu. Per mi aquest record serà dels que em quedaran al cap per sempre. Un altre record va ser la trobada amb el meu pare que em va abraçar a la nostra arribada després d’un any de separació.

De la meva terra enyoro tantes coses que no sé per quina començar. La cosa que més enyoro és la família, els amics i els veïns del poble. També enyoro molt la cuina de la meva àvia i la casa dels meus avis. Enyoro aquelles tardes d’estiu on els veïns, amics i jo passàvem el vespre jugant a futbol al pati de casa fins que sentia a la meva mare cridar-me per anar a sopar. Però la cosa que més enyoro per sobre de tot són aquells dies que passava amb els meus cosins jugant junts. Per mi els meus cosins eren els meus millors amics.

Aksel Zenia

 

“Per mi l’exili és una via d’escapament d’aquestes persones que ens feien la vida impossible”

Per mi l’exili és una via d’escapament d’aquestes persones que ens feien la vida impossible, escapar del malson però no de la por que ens arriben a fer fins avui dia.

M’enrecordo quan vam arribar, estàvem il·lusionats per veure com era Barcelona, la gent, l’arquitectura, la història, etc. Llavors estàvem molt contents ja que així teníem l’oportunitat de començar una nova vida.

Enyoro els grans paisatges verds del meu poble, els camps de color groc daurat de l’estiu amb el shorts i les granges tant petites però sobretot enyoro els meus avis i la casa on vaig créixer.

Idir Zenia

 

Gerard Sentís Garcés
@gsentisgarces

 

Uns temps horribles

El cor commogut de pena

preguntant a un temps ben fat:

«¿Què s’ha fet dels meus germans,

quin vent me’ls ha trasbalsat

introduint-se dins seu

i estroncant-los tot amor,

tallant-los a tots les ales?

Un vent que transporta odi

i mata les fl ors naixents».

Aquest cor plora de pena.

I li pregunto al temps lleig:

Què s’ha fet de tots aquells

que davallaven ben junts,

ànimes germanes,

àvides de victòria?

Havíeu d’escriure amb sang

sobre aquesta escena de vida

el bell crit de «Llibertat»!

Tu, mare, que ets a la porta,

i escrutes amb ull cansat

per si arriba el teu plançó.

La sang ha caigut a terra,

una terra que s’abeura

amb el seu cor innocent.

El brètol ha manegat

el més tendre del jovent

i el teu fi ll no tornarà.

Sol cec. Poemes d’amor i de lluita. Salem Zenia

 

No et perdis el “Diàleg mare-fill: la ruta de l’exili” entre la Kaissa i l’Aksil a el Diari de l’educació: http://diarieducacio.cat/dialeg-mare-fill-en-la-ruta-de-lexili/

Artículos relacionados
AntiracismePolítica y EconomíaUnió Europea

Neocolonialisme i racisme a la Unió Europa

AntiracismeDemocràciaEntrevistas

Tarek Cherina: "calen mesures per acabar amb l’atur, la precarietat, l’accés a l’habitatge, però també amb el racisme"

AntiracismeEntrevistasNúmero 123

Entrevista a Viviane Ogou

Drets socialsJustícia socialTreball

Treballar per sobreviure o dignificar la vida?

12 Comments

Comments are closed.
¿Aún no estás suscrita?

Déjanos tu correo y te mantendremos al día de nuestro contenido