Catalunya ha estat, és i serà una societat formada per persones de diferents orígens culturals perquè és un poble de migrants. La pluralitat d’orígens de la població local, però, no és una originalitat del poble català, és un element estructural a totes les cultures. Som una espècie migratòria que ha aconseguit poblar el món sencer, en qualsevol entorn. Pobles que s’han anat trobant al llarg de la història, a vegades per a col·laborar, d’altres per a enfrontar-se, donant pas al producte actual: la barreja entre persones de diferents orígens.
Així doncs, com enfoquem al segle XXI l’assumpció que som una societat diversa en orígens?
Com a respostes a la diversitat trobem dues orientacions teòriques clàssiques:
– L’Assimilacionista, tothom que arriba a Catalunya ha d’oblidar els seus orígens i transformar-se segons els paràmetres de la societat receptora. Aquesta via no ha funcionat mai, és segregadora i genera conflictes.
– El multiculturalisme, basat en la coexistència, en viure al costat sense interdependència. Es reconeix que la societat és diversa però cada grup funciona per separat, de fet la diversitat s’expressa de manera exòtica.
Els resultats d’aquestes dues perspectives ha estat un fracàs, fet que a posat de relleu la necessitat trobar o recuperar altres enfocaments de mirada més amplia. En aquest sentit, la perspectiva intercultural, que va néixer fa segles, en la modernitat ha estat considerada com l’enfocament que conceptualment ens ajuda a superar les limitacions del model proposat pel multiculturalisme.
Que és la perspectiva intercultural?
Hi ha molta literatura i debat acadèmic al respecte però vull aprofitar l’oportunitat de redactar aquest article per presentar el que són per a mi els principis bàsics de la perspectiva intercultural:
Entenc la interculturalitat com la interacció entre les persones sobre la base de les diversitats que ens conformen com éssers humans. Diversitats de gènere, edat, origen cultural, classe socioeconòmica, orientació sexual, diversitat física, creences, etc.. Tenint present que no hi ha relació entre cultures, sinó entre persones de diferents orígens culturals. I que aquesta relació transforma les persones i el seu entorn.
A més, sense desaparició de les parts en contacte, la perspectiva intercultural no entén el mestissatge com la desaparició dels elements culturals en contacte, tu aportes i jo aporto però sense desaparèixer les nostres particularitats, en tot cas les adaptem. No ens fusionem per a desaparèixer, sinó que ens mantenim per a poder continuar fecundant.
La perspectiva intercultural té com a objectiu la convivència en diversitat, convivència entesa com el “fer juntes, en comú”. Superar la coexistència de “viure al costat sense conèixer-nos”, ens al contrari, anem a conèixer la persona que arriba a casa nostra, no només per educació, sinó per necessitat mútua.
Com la interculturalitat promou el diàleg en situació d’equitat, és fonamental la lluita contra les desigualtats, les exclusions i les discriminacions. Amb racisme, masclisme, homofòbia, classisme, colonialisme és complicada la interculturalitat, perquè no genera fecundació mútua. Per això cal treballar per tal que les diferències no esdevinguin desigualtats. En assumir la nostra diversitat en positiu i assumint que es tracta d’un fet estructural, està, en part, el nostre futur.
Rafael Crespo // Secretari General del Centre d’Estudis Africans i Interculturals.
Per més informació: http://centredestudisafricans.org/