El 15 de setembre de 2008 la caiguda de Lehman Brothers, l’emblema de la banca especulativa, va precipitar un col·lapse mundial del sistema financer. La seva caiguda va portar a la major recessió econòmica des de la dècada dels anys 30 i un sentiment justificat entre la població: que els governs havien actuat amb total connivència amb el gran poder financer global.
Deu anys després, encara perduren les conseqüències. El preu de rescatar els bancs el van pagar els treballadors i treballadores amb llocs de treball perduts, salaris reals més baixos, i desnonaments massius. Als EUA es calcula que fins a 9 milions de persones van perdre el seu habitatge, entre el 10% i el 15% del total.
Mentrestant, tot i la naturalesa sistèmica i global d’aquesta fallida del sector financer, la majoria dels responsables que van causar aquesta crisi continuen la seva activitat bancària sense traves i sense haver de passar comptes. Només en els casos d’estafes més flagrants com el de Bankia, els seus responsables han pagat algun preu. Alhora, el sentiment d’injustícia entre la població ha estat cínicament explotat per fenòmens com el de Trump i l’extrema dreta a Europa.
“El preu de rescatar els bancs el van pagar els treballadors i treballadores”
Els líders dels governs europeus i dels països on tenien la seva seu els megabancs, van insistir fins a la sacietat en què aquesta crisi no anava a passar “mai més” i que s’havia de “refundar el capitalisme”. Però deu anys després, amb la ciutadania encara patint les conseqüències socials i econòmiques d’allò, el sistema financer pràcticament no ha canviat.
La realitat és que les finances globals només es poden lligar de mans amb la col·laboració internacional entre legisladors. I la UE podria ser un bon marc existent per a una col·laboració d’aquest tipus, però només si hi ha ambició i voluntat política per part dels governs dels estats membres representats al Consell, així com dels grups del Parlament Europeu.
Moltes han estat les iniciatives durant els últims deu anys per posar al servei de l’interès general tota aquesta gran capacitat de la UE per regular el sector financer, controlar la seva activitat i acabar amb els seus privilegis. I no tot han estat derrotes. Durant aquest temps de constants reformes de les directives i reglaments financers, hem aconseguit limitar les escandaloses remuneracions i primes dels banquers que premiaven les seves decisions més especulatives.
També, posar en marxa el règim de resolució bancària per impedir que els bancs tornin a ser massivament rescatats amb diners públics. La supervisió ha estat reforçada mitjançant noves institucions, i gaudeix de molts més recursos. El Parlament ha estat també decisiu perquè bancs i altres intermediaris financers fossin més segurs i limitessin les seves activitats més especulatives.
“La realitat és que les finances globals només es poden lligar de mans amb la col·laboració internacional entre legisladors”
Però aquests petits passos han trobat una ferotge resistència entre els lobbies bancaris, els grups de la dreta al Parlament, governs que treballen en connivència amb el seu sistema financer nacional, i la desorientació i falta d’empenta del centreesquerra. I també hem comprovat aquests anys com l’extrema dreta ni tan sols va participar d’aquestes reformes, advocant únicament per desmantellar qualsevol espai de col·laboració europea, cosa que a la pràctica suposa estar al servei dels interessos del gran poder financer. El resultat és que els avenços són absolutament insuficients i no hem estat capaços de vèncer la inèrcia dogmàtica i miop d’aquesta coalició pro-finances.
Deu anys després d’una de les majors crisis de la història del capitalisme, cal seguir removent consciències sobre aquest assumpte i seguir treballant perquè la UE jugui un paper de lideratge davant el repte d’acabar amb el poder descontrolat del capitalisme financer global. Sens dubte aquest hauria de ser un dels grans debats que afrontem com a societat ara que s’acosta el període electoral europeu. No podem fracassar: en aquest debat ens juguem la salut i el futur de la nostra economia i la nostra democràcia.
Ernest Urtasun// Eurodiputat del Grup dels Verds/Ale