Suscríbete a nuestro boletín y recibe todas las novedades

DestacadosJustícia social

Davant les violències sexuals contra la infància, ni silenci ni inacció

1 de cada 5  persones a Catalunya ha patit algun tipus de violència sexual durant la seva infància. Davant d’aquesta dada, i de la brutal realitat que hi ha al darrera de les xifres, cal preguntar-se: Com és possible que a dia d’avui seguim sense tenir una estratègia integral a Catalunya per a acabar amb aquesta xacra?

No és que el tema no hagi estat objecte de debat polític o social els darrers anys. Hi ha hagut informes múltiples de les entitats del sector de la infància o del Síndic de Greuges. S’ha fet molta i bona feina per a visibilitzar aquesta realitat i per a fer propostes de canvis –un especial reconeixement a la feina feta la legislatura passada al Parlament per part de la Gemma Lienas- Però no avancem…

L’únic gran canvi dels darrers anys ha estat la visibilitat del problema, bàsicament per la feina i tossuderia de ciutadans i ciutadanes, de víctimes d’aquestes violències, que s’han organitzat i han aconseguit fer forat via mitjans de comunicació. Però el Govern va pel darrera. Molt per darrera.

Segurament hi ha múltiples causes. Però vull posar el focus en dues:  

  • La incapacitat (o manca de voluntat) del Govern d’abordar cap problema de forma transversal.
  • I la força del silenci, també institucional, que ha tapat aquesta realitat durant tants i tants anys.

Anem a pams:

L’únic intent de fer una estratègia integral de Govern va ser amb la creació l’any 2016 d’una comissió interdepartamental per impulsar la protecció efectiva davant dels maltractaments a infants i adolescents. De la feina d’aquesta comissió en sorgeixen conclusions diverses. Però estem a abril de 2019 i cap no ha estat implementada.  Ni les més bàsiques, com eren coordinar els protocols existents o sistematitzar la recollida de dades, per poder ser conscients de la dimensió del problema.

Evidentment, no s’ha fet res nou en la prevenció. Especialment res en la mesura clau i més efectiva, que seria garantir educació sexual i afectiva a tots els infants. Als països on hi ha educació sexual i afectiva integrada als currículums acadèmics des d’edats primerenques s’ha demostrat que les probabilitats de patir abusos es redueixen fins a la meitat.

Als països on hi ha educació sexual i afectiva integrada als currículums acadèmics des d’edats primerenques s’ha demostrat que les probabilitats de patir abusos es redueixen fins a la meitat.

Però també falta formació dels professionals. Coordinació intersectorial, convertir en obligatori el compliment dels protocols a tots els serveis públics i crear amb urgència  el recurs integral de detecció, denúncia, i tractament que han de ser les cases dels infants, un recurs que ha de permetre acabar amb les disfuncions actuals als serveis de detecció, garantir atenció psicològica immediata, i acabar amb un circuït judicial descoordinat i revictimitzador.

Totes aquestes propostes són les que vam aconseguir aprovar el passat 4 d’abril en una moció al Ple del Parlament. Una moció que va aparèixer als mitjans, però, per una altra mesura que també es va aprovar i que és especialment transcendent: crear una comissió d’investigació al Parlament sobre els casos de violències sexuals que hi ha hagut en espais educatius al nostre país. I aquí vaig al segon focus que volia posar en aquest article: el silenci social i institucional.

I és que, si d’alguna cosa podem servir un Parlament en un tema com aquest, és en col.laborar en canviar valors. I en aquest cas, cal deixar clar a la societat que l’abús sexual d’un infant no és admès. I cal fer-ho trencant el silenci ensordidor que durant tants anys ho ha tapat tot… per començar, el que ha comptat amb el silenci còmplice de les autoritats.

Cal deixar clar a la societat que l’abús sexual d’un infant no és admès.

No és admissible que les víctimes ens adverteixin que només en un 15% dels casos en que un infant ha explicat abús a l’escola el cas arriba a les autoritats. Ens cal una comissió d’investigació al Parlament, per col.laborar a posar llum a la foscor, per reparar moralment, i dignament, el dany a les víctimes, i per assenyalar, si n’hi ha hagut, errors i responsabilitats. Perquè només aixecant catifes tindrem la garantia que les mesures que cal aplicar per al present i el futur, poden ser exitoses i no es construeixen sobre terreny pantanós.

 

Marta Ribas Frias (@martaribasfrias), diputada de CatEnComu

Artículos relacionados
Drets socialsJustícia socialTreball

Treballar per sobreviure o dignificar la vida?

FeminismesJustícia social

Decolonialidad feminista para descolonizar el saber, el poder y el ser

Justícia social

Colonialitat als CIE: Resistència i esperança

EconomíaJustícia socialTema Central

Responsabilidad Social Compartida?

¿Aún no estás suscrita?

Déjanos tu correo y te mantendremos al día de nuestro contenido