El 10 d’abril de 2018 es va donar a l’Ajuntament de Barcelona una situació profundament avergonyint: PDeCAT, Cs, PSC, PP i la CUP van votar de manera conjunta per tal d’impedir que la ciutadania barcelonina pogués decidir quin model de gestió de l’aigua volen per la seva ciutat.
Aquesta proposta va ser portada al Plenari municipal sota el braç d’Aigua és vida, una plataforma que defensa que la gestió de l’aigua “sigui realitzada des del sector públic i compti amb la participació i el control de la societat civil com a garantia de qualitat del servei i de qualitat democràtica”. Aigua és vida, com és lògic, va qualificar el resultat de la votació al consistori de ‘vergonya’.
Però d’on ve aquesta obsessió per part de l’Ajuntament de Barcelona i les entitats socials per remunicipalitzar la gestió de l’aigua a la ciutat? Està justificada aquesta pretensió? Per entendre això, cal fer una mica de memòria:
A Barcelona l’aigua la gestiona Aigües de Barcelona, una empresa público-privada que va ser creada el 2012 per un acord entre el PSC i CiU. En realitat, en aquest cas el terme “público-privat” s’assembla més a un eufemisme que a la realitat, atès que sols un 15% de la gestió de l’aigua és pública, mentre que el 85% restant està en mans d’Agbar i de La Caixa.
Clar, totes sabem qui és La Caixa, però, i Agbar? Doncs és l’empresa que gestionava l’aigua a Barcelona sense cap contracte durant quasi 150 anys i que s’ha vist presumptament salpicada per diversos casos de corrupció a tot l’Estat (Cas 3%, l’Operació Pokémon, el Cas Lezo, l’Operació Púnica, tràfic d’influències, viatges privats pagats amb diners públics, infiltració en moviments socials, adjudicacions a dit, pressions a polítics, portes giratòries, etc.) Molt responsable tot, oi?
“Bé, sí, el que tu diguis. Però quin problema hi ha amb que la gestió de l’aigua sigui un 85% de titularitat privada?” No són poques les persones que es fan aquesta pregunta, i no són poques tampoc les raons per apostar per la municipalització:
La primera, econòmica. En total, més de la meitat del pressupost d’Aigües de Barcelona no està directament relacionat amb el servei de l’aigua: milions i milions d’euros perduts en pagar la concessió, crèdits i interessos a La Caixa i els beneficis dels accionistes. Unes pèrdues la majoria de les quals ens podríem estalviar amb un model públic. Ah! I a tot això, l’hem de sumar els diners perduts per la corrupció…
I si has sentit a algú dir que municipalitzar la gestió de l’aigua suposarà un sobrecost, doncs que no t’enganyin: segons dades del Tribunal de Comptes, la gestió pública és un 18% més barata i té un 23% menys de pèrdues. Des d’Aigua és vida apunten que als municipis catalans la gestió privada del servei resulta un 25% més cara que la pública. Justament per això, es calcula que un model de gestió públic suposaria una baixada de les tarifes de fins a un 10%.
Per totes aquestes raons, la remunicipalització de la gestió de l’aigua s’ha convertit en un fenomen mundial: ciutats com París, Berlín, Buenos Aires, Dar Es Salaam i Hamilton entre d’altres ja han fet pública la gestió municipal de l’aigua, amb resultats enormement positius. A París, per exemple, la municipalització del servei es va traduir a un estalvi directe de 35 milions d’euros el primer any, la reducció d’un 8% a la factura de l’aigua i l’empresa (ara pública) va invertir el benefici generat pel servei en objectius socials i mediambientals a la ciutat, com ara contribucions al fons d’ajut per l’habitatge i ajuts per l’aigua a 44 000 famílies pobres de la ciutat.
I és que la remunicipalització és tendència. És tan positiva que fins i tot el Banc Mundial ha reconegut els problemes relacionats amb les multinacionals de l’aigua, en veure com l’ànim de lucre es posa per davant de treballadors, famílies amb dificultats econòmiques i el medi ambient.
I és que és molt important no perdre mai de vista el fet que l’aigua és “una qüestió de drets”. Així ho defensa l’ONU, que al 2010 va reconèixer explícitament el dret humà a l’aigua i el sanejament. Aquest és, de fet, el sisè objectiu per al desenvolupament sostenible mundial, que com a dret i bé comú no podem permetre que sigui condicionat als interessos comercials d’una multinacional com Agbar. Com diuen des d’Aigua és vida, “l’aigua és un dret humà i un servei bàsic i públic, no una mercaderia. Per tant, la seva gestió ha d’estar fora de lleis del mercat, interessos privats o mans privades amb interessos comercials”.
L’única pregunta que ens queda per resoldre és: estarà el plenari de l’Ajuntament a l’alçada d’aquesta necessitat social?
Jorge Alcalá Larumbe