Suscríbete a nuestro boletín y recibe todas las novedades

AntiracismePolítica internacional

El conflicte al Sàhara i les migracions a Europa

Fotografia d’un campament sahrauí. Font: @janmartorell

Recentment al Sàhara Occidental està escalant un nou conflicte amb el Marroc que ha posat en evidència la inacció dels governs europeus i, en especial, la de l’executiu espanyol durant 40 anys. El darrer cop que va tenir lloc una situació similar va ser entre 2016 i 2017, amb la construcció il·legal d’una carretera per part del regne alauita per al transport de mercaderies que explota en territori ocupat. Aquesta vegada, l’exèrcit marroquí ha trencat l’alto al foc amb el Front Polisari al pas de Guerguerat on s’hi manifestaven els sahrauís per protestar per l’ocupació d’una carretera que transporta mercaderies cap a Mauritània i Sahel. 

La situació per als sahrauís, com en el cas dels palestins, no la podem amagar; és força desesperant. Conforme es van desenvolupant les diferents correlacions de forces internacionals i les aliances multilaterals entre països, sembla que són més els que s’alien amb la potència ocupant més que no pas amb l’ocupada. Especialment amb el creixement de la dreta i la ultradreta. 

El govern espanyol s’ha posat sempre de perfil a l’hora de reconèixer obertament el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí i la RASD.

En el cas del poble sahrauí, concretament Espanya hi té una responsabilitat històrica i jurídica com a potència administradora donat que el Sàhara Occidental fou la darrera colònia espanyola fins a 1975, any en què va començar el seu procés de descolonització. No obstant això, el govern espanyol s’ha posat sempre de perfil a l’hora de reconèixer obertament el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí i la RASD (República Àrab Democràtica Sahrauí). Malgrat donar suport a les diferents resolucions de les Nacions Unides, no ha estat capaç de reconèixer en paraules pròpies, i molt menys amb accions concretes, el dret a un referèndum. Això és així certament per diferents interessos comercials, però en els darrers 20 anys sobretot per la política migratòria tant d’Espanya com de la Unió Europea. 

No és casualitat que la ruta migratòria per Canàries ara s’estigui tornant a utilitzar per part de persones que desitgen arribar a Europa al mateix temps que ha esclatat el conflicte sahrauí amb el Marroc. El Sàhara Occidental, ho va dir la ministra d’exteriors González Laya, és una zona estratègica per a l’estabilitat de nord de l’Àfrica i Europa i també és el punt de partida de la ruta migratòria cap a Canàries. Aquesta és una de les rutes més perilloses a nivell marítim però és la única alternativa que queda oberta durant la pandèmia. 

Certament la COVID-19 ha fet que els països europeus endureixin les seves mesures de control de fronteres i que moltes de les persones que havien decidit creuar la mar mediterrània s’ho repensin. També aquelles que volien optar per la ruta més transitada del món: malgrat el que pugui semblar, és la que surt de la banya d’Àfrica, on els conflictes armats, el canvi climàtic i la fam han provocat autèntiques estampides que passen per Etiòpia, Iemen i fins l’Aràbia Saudita.

Europa i Espanya gestionen les migracions d’una forma silenciosa i mirant cap a una altra banda mentre les forces armades i les policies respectives d’aquests països vulneren els drets humans de les persones en origen i en trànsit.

La monarquia marroquina és molt conscient del poder que té envers Espanya i Europa mentre la política migratòria estigui basada en la seguretat i el control de fronteres més que no pas en els Drets Humans. La cimera de La Valetta, l’any 2015 en plena crisi de refugiats, va marcar un abans i un després en l’externalització del control de fronteres. Va deixar en mans de tercers països, tots els africans, la responsabilitat d’evitar que les persones migrades i refugiades arribin fins al nord d’Àfrica per creuar la mar. D’aquesta manera, Europa i Espanya gestionen les migracions d’una forma silenciosa i mirant cap a una altra banda mentre les forces armades i les policies respectives d’aquests països vulneren els drets humans de les persones en origen i en trànsit. 

En l’actual conflicte, l’objectiu del Marroc amb Espanya i la resta de països europeus és el reconeixement del Sàhara Occidental com a territori marroquí. Per aquest motiu pressiona amb l’enviament de pasteres a Canàries i per aquest motiu el ministre de l’Interior va anar a trobar el seu homòleg marroquí, donat l’incompliment per part de la monarquia alauita. Espanya canalitza 140 milions d’euros dels fons europeus cap al Marroc en format de “projectes per gestionar les causes profundes de les migracions”; en definitiva, per evitar-se mals de cap. Les arribades a Canàries han fet encendre totes les alarmes. Per dissimular les seves pressions pel conflicte sahrauí, Marroc ha retingut i detingut 86 persones d’origen guineà a Dajla i El-Aaiún, algunes d’elles que feia anys que hi vivien, i les ha deportat.

Davant el conflicte al Sàhara Occidental, el govern espanyol té una doble pressió en aquest moments. Per un costat, la del Marroc i tots els seus aliats, cada cop més nombrosos, per no reconèixer els drets del poble sahrauí. Per l’altra, la que té dins el propi executiu amb Unidas Podemos, la de l’allau de mocions provinents de les institucions autonòmiques i municipals i les peticions de la societat civil organitzada. Sense oblidar que també una part de la militància i càrrecs electes socialistes han estat lligats al moviment pro-sahrauí i han defensat sempre el referèndum d’autodeterminació, tal i com estableix la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per a un Referèndum al Sàhara Occidental). 

La situació internacional no és favorable però, ara més que mai i aprofitant l’empenta dels propis sahrauís i el recull dels mitjans de comunicació a nivell estatal i internacional, cal pressionar amb un triple objectiu: fer complir la responsabilitat històrica d’Espanya amb el Sàhara, aconseguir un nou enviat especial de les Nacions Unides i destapar les vergonyes d’Europa davant l’externalització de fronteres en matèria migratòria.

Sara Vilà Galán, senadora de Catalunya en Comú-Podem

La Sara és senadora pel grup d’En Comú Podem designada pel Parlament de Catalunya. Entre altres responsabilitats, és la portaveu de la Comissió d’Assumptes Exteriors del Senat. Ha estat activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme i s’ha implicat de manera directa amb diverses causes en defensa dels drets humans, com la palestina. Actualment també forma part del grup de treball de migracions, refugi i ciutadania de Catalunya en Comú, un grup de treball sectorial intern del partit que defensa els drets de les persones migrades i refugiades.

Artículos relacionados
Antiracisme

Breu història d'una convivència accidentada

Política internacional

La Xina i els Estats Units, al ritme de la rivalitat i la similitud

AntiracismePolítica y EconomíaUnió Europea

Neocolonialisme i racisme a la Unió Europa

AntiracismeDemocràciaEntrevistas

Tarek Cherina: "calen mesures per acabar amb l’atur, la precarietat, l’accés a l’habitatge, però també amb el racisme"

¿Aún no estás suscrita?

Déjanos tu correo y te mantendremos al día de nuestro contenido