Suscríbete a nuestro boletín y recibe todas las novedades

Democràcia

La batalla cultural digital: l’activisme connectat per guanyar l’hegemonia

En l’esfera pública digital es planteja una disputa entre reaccionaris i progressistes per la tendència del sentit instituït. Mems, personatges-símbols i altres elements de la cultura pop digital esdevenen eines per aquesta pugna del sentit.

Les noves tecnologies de la informació i la comunicació han consolidat una esfera pública digital, un entorn de diàleg entre les persones i de conformació de l’opinió pública. Els ciutadans i ciutadanes hi passen a ser activistes i adopten un rol actiu en la construcció de l’opinió pública i l’agenda política. Podem entendre-ho, doncs, com una democratització dels espais de deliberació.

Segons Pecourt Garcia, l’efecte principal del canvi de l’arquitectura de la informació, respecte al model vertical dels mitjans massius moderns, és que l’activista no depèn dels missatges que confecciona un grup d’experts o intel·lectuals, sinó que coprodueix amb altres usuaris els continguts i els transforma, reprodueix i difon en la construcció espontània de significats col·lectius i representatius del sentiment majoritari. La relació en xarxa dels activistes ha generat un entorn que promulga l’aparició de comunitats online que s’organitzen i actuen en consonància a una sèrie d’interessos compartits que, a vegades, són més rellevants per a l’acció política que altres condicions com són les econòmiques, educatives o sociolaborals.

Així és com arribem a veure que l’esfera pública digital, tal i com planteja el Proyecto Una està sent el camp de batalla cultural en forma de trinxeres digitals entre reaccionaris, o ultradreta, i l’esquerra progressista. En algunes comunitats es generen continguts aparentment innocents, però que amaguen una nova forma de feixisme perillós. Al final, la cultura pop, els mems i qualsevol artefacte semblant representa la societat i escenifica la realitat de manera efectiva.

Com es dona la batalla cultural a la xarxa

La batalla cultural enfronta tradicions, significants, interessos, símbols, idees, etc. Va més enllà d’una batalla política pel sentit comú: és una batalla pel sentit del “tot”; pel marc on s’articulen les maneres que tenim de llegir la realitat; és la lluita, en definitiva, de l’imaginari social i cultural d’una societat.

Existeixen moltes categories polítiques i filosòfiques que ens permeten analitzar i entendre la manera en què es dona el sentit. A la vegada, aquestes categories ordenen i estructuren l’accés al fenomen de la dotació de sentit i permet proposar-ne mètodes d’intervenció pragmàtica.

Laclau, per exemple, al seu llibre La razón populista (2015) va designar la paraula «populisme» —absolutament injuriada actualment per una de les seves accepcions polítiques— per descriure un tipus de discurs que revisa la construcció d’allò polític. D’alguna manera en l’exercici de resignificació de significants flotants i significació de significants buits plantejava aquesta batalla pel sentit comú i l’hegemonia cultural articuladora del sentit del “tot”.

És interessant aplicar el marc teòric laclaudià a la cultura popular digital i comprendre el mem com un significant buit o flotant que va resignificant-se. La seva càrrega de sentit va mutant i replicant-se en la comunitat digital, divulgant en el mateix procés una idea o una intenció que pot influir políticament, per exemple, virant els posicionaments en el debat públic cap a un costat o cap a un altre.

Mems, narratives del segle XXI

Un mem és una idea o una unitat d’informació, capaç d’autoreplicar-se, que es mou de persona a persona i que es va duplicant i mutant, en una mena de contagi col·lectiu, traslladant un marc canviant. En termes culturals i comunicatius podem dir que és una nova forma de narrativa, un element que pot ser un so, una imatge, un gif, un text, un vídeo, etc., que circula de manera aparentment espontània a través de diferents canals de comunicació: xarxes socials, xats de WhatsApp, fòrums, pàgines web…

Acostumem a entendre el mem en la seva funció lúdica de la cultura popular, una expressió absurda d’una idea amb intenció d’entretenir. Tanmateix, Limor Shifman a Mems en la cultura digital (2013) explica que existeixen tres motivacions per generar o transmetre mems: una motivació econòmica, una motivació social i una motivació cultural. Els circuits on transiten els mems competeixen per l’atenció dels usuaris i, a la vegada, els usuaris competeixen entre si per l’atenció dels altres usuaris; dinàmiques a les quals s’ha designat el nom d’economia de l’atenció. Fem mems per atreure l’atenció dels usuaris i de la comunitat digital.

Aquesta voluntat comporta, també, una motivació social: a través dels mems expressem la nostra individualitat en xarxa per construir una afiliació a una comunitat més gran. En aquesta línia els mems també funcionen per sentir-se part del moment. Tal com explica l’acadèmica Geniesa Tay, els mems són una forma de reaccionar a les notícies i a la cultura popular i ens serveixen a la ciutadania per participar d’alguna manera en els esdeveniments històrics. Exemple d’això podria ser l’assalt al capitoli dels EUA, el 15M, la Primavera Àrab o les eleccions presidencials dels Estats Units el 2008: tots ells han estat esdeveniments en què la cultura mem va jugar un paper essencial.

De tot això es pot concloure que els mems, entesos com a artefactes culturals, podrien utilitzar-se per a la crítica social i la participació política. En algun punt arriben a ser farmacològics o terapèutics, en el sentit que ens calma la incredulitat, la commoció o l’estupefacció davant el que està passant. Alhora, ens estimulen per vehicular una denúncia social o una idea que vagi més enllà de l’entreteniment i l’absurditat.

Per tot això, els mems ocupen una centralitat en la cultura popular digital i en la disputa ideològica per l’hegemonia d’aquest imaginari social i cultural capaç de mitjançar el comportament subjectiu, és a dir, d’influir directament la vida quotidiana de les persones.

Com construir significants progressistes en aquesta batalla cultural?

En la pugna entre els sentits dels significants i la construcció de símbols per obtenir l’hegemonia del discurs, la voluntat de transformació del sentit instituït sempre està en desavantatge. La dreta ho té més fàcil que l’esquerra perquè pretén reproduir els esquemes de pensament i mantenir l’Sittlichkeit o l’hegemonia moral del moment travessada pel capitalisme i les tesis liberals-conservadores. El progressisme sempre ha de caminar, en canvi, cap a un horitzó futur, lluitant pel sentit comú i guanyant drets per a les persones i col·lectius que pateixen opressió democràtica, social o política.

Un bon exemple d’això és el cas dels youtubers andorrans. Al mes de gener el youtuber i streamer El Rubius va comunicar a un directe de Twitch que es mudaria a Andorra. No hi hauria cap reprovació si no fos que el motiu d’aquest desplaçament és anar a viure a un país amb menys pressió fiscal, és a dir, es muda a Andorra per pagar menys impostos. Amb efecte pràcticament immediat, l’streamer es va convertir en tendència a Twitter, on va obrir-se un debat, que encara avui en dia és vigent, sobre els impostos i la pressió fiscal.

La decisió d’una figura pública amb forta influència sobre les noves generacions va transformar el debat històric entre la tradició liberal, que concep la llibertat com negativa, i la tradició socialista, que comprèn la llibertat com a positiva. És un debat polític i filosòfic que travessa la política des dels primers fonaments socioeconòmics dels diferents projectes i ara ha aterrat a la xarxa de manera «superficial». En aquestes condicions, el debat no es dona en codis acadèmics, sinó que es produeix una batalla cultural; una batalla pel sentit comú en la qual la postura hegemònica liberal de la llibertat negativa està normalitzada.

Des d’un primer moment es van diferenciar les posicions i altres streamers amb molta influència, com Ibai Llanos, van defensar la necessitat de pagar impostos i que els que més guanyen paguin més, en un exercici d’equitat fiscal per lluitar contra les desigualtats i garantir la igualtat d’oportunitats. Aquest posicionament va fomentar la conformació de persones-símbols, és a dir, personatges que recullen en el seu significant, en la seva imatge, una sèrie de reivindicacions i valors constitutius d’un model paradigmàtic per a cada ideologia. ElRubius o TheGrefg van convertir-se en representants del liberalisme conservador, que considera les desigualtats socials com un mal necessari, mentre que Ibai Llanos i altres figures van erigir-se en representants del liberalisme social, que compren la necessitat que l’Estat garanteixi la igualtat d’oportunitats i l’enfortiment dels serveis públics.

En aquest escenari poc importen les fonamentacions econòmiques, les grans reflexions sobre el futur de la societat, l’intent de predicar el contingut d’una moral comuna. El que pren rellevància és la manera en què siguin capaços, els defensors de cada postura política i filosòfica, de construir un sentit d’evidència respecte a l’objecte de debat. Un mem, un vídeo de TikTok, un directe de Twitch, un vídeo estil YouTube, un tuit ben parit, etc. poden fer virar considerablement les opinions dels usuaris més despolititzats. No només això, també poden condicionar la seva entrada al coneixement i a la reflexió política. No és el mateix entrar en el marc liberal-conservador que fer-ho en el marc social-progressista.

Necessitem una presència progressista en línia

D’aquesta mostra es pot concloure, evidentment, la necessitat d’estar present a les comunitats online batallant pel sentit que construeix la cultura popular digital, amb clares intencions que tendeixi al progressisme, la inclusió, la pau, l’amor i a la democràcia, així com a una ètica de mínims fonamentada en els drets humans, a partir de la qual construir l’ètica individual subjectiva.

Costa molt erigir figures públiques que, des de la quotidianitat i el lliure albir, siguin capaces de simbolitzar reivindicacions que vagin més enllà, inclús, del liberalisme social i representin el socialisme de la llibertat positiva, la igualtat real (no només la d’oportunitats) i la redistribució de les riqueses. Aquest sentit només es construeix en la lluita de les trinxeres, debat a debat, partit a partit, guanyant espai en l’esfera pública digital d’una manera més lúdica i incidint en les xarxes de sentit que construeix la cultura popular emanada des del sentit instituït —l’hegemonia liberal capitalista conservadora.

Potser els debats a les xarxes no resolguin els problemes socials que diagnostiquem les esquerres, però sí que són capaços de condicionar el marc hegemònic on es mouen milions i milions d’usuaris. Molts d’ells formen part de generacions joves que encara no han accedit a la reflexió política de manera activa i que prenen decisions i es comporten en funció d’una voluntat fortament vinculada a l’imaginari social i cultural contemporani.

La política i la batalla cultural digital està pendent en la reflexió de les fàbriques d’idees dels partits polítics progressistes. Garantint la pluralitat, hem de ser capaços de ser-hi presents, organitzades i decisives en la conformació del sentit i, per tant, de la realitat.


Joaquín Eandi és graduat en Comunicació i Indústries Culturals per la Universitat de Barcelona i estudiant de Filosofía a la UNED. Regidor d’Abrera En Comú a Abrera i candidat a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya d’En Comú Podem. Ha exercit treballs en l’àmbit de la comunicació institucional i pública, i actualment treballa en publicitat i marketing online.

Artículos relacionados
Democràcia

«Nosaltres no tenim por, nosaltres som!»

Democràcia

Entrevista a Joan Saura: 20 anys després del Tripartit

Democràcia

Amnistia: en aquella fina línia entre la il·lusió i la preocupació

DemocràciaNúmero 123

Tot s'hi val en política? Mesures per lluitar contra el lawfare

¿Aún no estás suscrita?

Déjanos tu correo y te mantendremos al día de nuestro contenido