Suscríbete a nuestro boletín y recibe todas las novedades

Política internacionalSalut

La vacunació per a la covid-19 revertirà les desigualtats generades per la pandèmia?

Envasos preparats per a la campanya de vacunació. Imatge de torstensimon a Pixabay

Hi ha qui es pregunta si la vacunació massiva podrà també reduir o revertir algunes de les desigualtats generades per la pandèmia. Per respondre, però, abans caldrà repassar què sabem de les desigualtats socials i la covid-19.

Partim de la definició habitual de les desigualtats socials en salut com aquelles diferències en salut injustes, evitables i socialment produïdes. En un primer moment es va insistir en què la pandèmia era una gran igualadora i que el virus no entenia de classes, segurament de forma benintencionada per remarcar la interdependència, que era quelcom que ens afectava a tots i que no hi hauria solucions d’un sol grup social. 

Però un cop es van començar a tenir dades, es va poder constatar el què ja s’havia vist en anteriors epidèmies: que en la covid-19 existeixen desigualtats socials en salut segons els diversos eixos de desigualtat (classe, gènere, origen i estatus migratori, edat…), i que els eixos a més s’amplifiquen al sumar-se. 

El coronavirus entén de desigualtats

Aquestes desigualtats s’expressen en dues dimensions de salut: vulnerabilitat, com la diferent possibilitat de patir la infecció/malaltia, amb una forta associació a la capacitat efectiva de mantenir les recomanacions preventives i de distància social;  i l’impacte en morbi-mortalitat, és a dir, en gravetat i pronòstic diferent del curs de la malaltia. Això ha portat a algunes autores, com Bambra, a parlar de sindèmia: la interacció sinèrgica i recíproca entre els determinants socials de la salut i l’epidèmia.

L’entorn i el territori també són un important determinant social de la salut, però amb patrons diferents entre onades. Si comparem localitats podem observar una aparició i evolució de la incidència vinculada a la connectivitat i circulació. Si mirem dins d’un municipi com pot ser Barcelona podem observar que, en comparar barris o àrees petites, les zones amb pitjors indicadors socioeconòmics (agregats i individuals) i amb un urbanisme menys “ventilat” presenten més incidència. En canvi, si ampliem la mirada a escala estatal i global, observem també com la primera onada va impactar especialment en aquells territoris més connectats als fluxos globals, mentre que en les successives onades posteriors observem un patró més confús, amb mapes i evolucions que semblen “patchworks” canviants, tant dins els països com globalment. Això respon a altres factors addicionals com són l’efectivitat i la intensitat de les intervencions no farmacològiques preventives, la capacitació de la salut pública i de les seves institucions per al seu control, i també a l’atzar epidemiològic.

Per tenir, però, una mirada completa de desigualtats, determinants socials i covid-19 convé explorar la relació inversa; és a dir, com la pandèmia ha afectat les desigualtats socioeconòmiques. En la majoria de països, l’impacte socioeconòmic més dramàtic s’ha concentrat en els sectors més precaris i vulnerables, generant un augment potencial de les desigualtats socioeconòmiques dins el país. Però, per al conjunt de la humanitat la fotografia és més complexa. Malgrat que la pobresa hagi augmentat impulsada per la caiguda del PIB global, la desigualtat d’ingressos global, en analitzar-la entre països, no ha augmentat; l’impacte de la pandèmia, de moment, ha estat superior en els països de renta alta, com bé explica i demostra Deaton.

Així doncs, caldrà anar per parts per plantejar si la vacunació poblacional i universal podrà reduir les desigualtats en salut i les desigualtats socioeconòmiques derivades de la pandèmia.

Vacunar per revertir les desigualtats provocades pel coronavirus?

En primer lloc, cal dir que el fet que els plans de vacunació i la seva distribució recaiguin en l’esfera pública és garantia que puguin tenir una orientació igualitària i atenguin a l’interès general, i que aquesta vacunació pugui acabar sent universal. Potser no en som prou conscients -perquè no s’ha qüestionat significativament que fos així- però haver deixat al mercat l’accés final individual a les vacunes hagués estat el major propulsor de desigualtats conegut. 

Atesa l’escassetat de vacunes, que la priorització i ordenació estigui basada fonamentalment en l’edat és un criteri ètic i corrector de les desigualtats, ja que la mortalitat en particular s’incrementa espectacularment amb l’edat. Així, en el cas de la vacunació, equitat, justícia i efectivitat (que podem entendre en anys potencials de vida salvats i morts evitades) s’alineen. Això no passa, i d’aquí els dilemes ètics, quan s’ha de decidir a quina persona segons edat se li ha d’assignar un recurs escàs com pot ser en un determinat moment un equip de ventilació/UCI.  

Això sí, a mesura que es vagin desplegant i concretant els plans de vacunació i ampliant els grups d’edat -un cop cobertes les franges d’edat més crítiques i els i les professionals essencials- és on podrem veure si s’hi introdueix un factor o criteri corrector/prioritzador pels grups socioeconòmicament i professionalment més vulnerables o no. Tot i que l’impuls igualitari així ho recomanaria, no és fàcil una concreció en aquest sentit. Tot col·lectiu o grup tendeix a veure’s com el més afectat i com el què més benefici un cop vacunat aporta a la societat. Amb tot, establir un criteri privilegiant determinats grups o col·lectius topa amb diverses limitacions operatives, i fàcilment pot xocar amb uns principis de justícia i equitat. Alhora, un excés de personalització en l’ordenació atenent a multitud de circumstàncies individuals/familiars pot entorpir la velocitat de la vacunació. L’excés de segmentació en la priorització també pot provocar efectes contraris als desitjats: pot generar greuges entre grups (quelcom oposat a la voluntat solidària) i pot beneficiar a aquells subgrups amb més veu, que no són necessàriament els més castigats o potencialment beneficiats.

Així doncs, amb la idea de maximitzar el benefici i corregir les desigualtats, el possible factor operatiu de priorització en el desplegament podria ser el territorial d’àrea petita, arrencant en aquelles àrees amb més incidència i més afectades socioeconòmicament.  

Pel que fa a les estratègies de vacunació, des d’un punt de vista ètic i amb mirada d’equitat, un dels dubtes no resolts és l’assignació dels diferents tipus de vacunes. Tot i que els estudis no són plenament comparables, sí que sembla observar-se diferents efectivitats. En aquest cas, però, cal dir que el dubte que es genera en els subgrups de població sobre quina marca/model de vacuna se’ls assigna s’esvaeix quan apliquem una mirada per al conjunt de la població: aporta molta més protecció individual i col·lectiva administrar la que estigui disponible que esperar. 

Desigualtats entre el nord i el sud globals

Sabem que el factor limitant per a una àmplia disponibilitat de les vacunes (a Europa, però de forma molt més dramàtica al conjunt del planeta) és l’actual limitada capacitat de producció, quelcom que es pot anar solucionant ampliant capacitats productives i buscant sinèrgies en la cadena productiva i entre indústries. Tot i que això no té a veure en aquest context amb la propietat intel·lectuall’àmbit públic sí ha de poder intervenir en l’acceleració de la producció, ja que l’àmbit privat per si sol va fent aquestes ampliacions a un ritme que no és el què necessitem per la urgència que tenim.

Amb mirada global, veurem que la major desigualtat existent és entre països. Entre aquells que han pogut assegurar contractualment dosis suficients per a la seva població en un horitzó temporal aproximat d’un any (que segueix sent un període incert i excessivament llarg) i aquells que no poden assegurar aquesta accessibilitat, i per tant que s’aniran vacunant en els anys següents, en un horitzó possible situat en el 2023-24. És una desigualtat que a menor escala també l’haguéssim viscut dins la UE si haguéssim deixat que cada país individualment busqués l’assegurament del subministrament amb les indústries farmacèutiques. Aquesta desigualtat entre països té difícil correcció, excepte si es capacita suficientment i es dota de recursos la iniciativa COVAX. No es dirà mai prou que no estarem salvats fins que tothom no estigui salvat.

Tenir el conjunt de la població suficientment immunitzada/vacunada és una precondició necessària per a qualsevol recuperació i reactivació econòmica. En aquest sentit sí que podem intuir —a diferència de l’impacte econòmic fins a l’actualitat— un potencial augment de les desigualtats entre països. Entre aquells (rics) que puguin anar assolint altes cobertures de vacunació/immunitat i ampliant vacunacions si cal per a noves variants del virus i aquells que no, en els que el potencial de creixement econòmic quedaria alentit.

Un últim factor potencial amplificador de les desigualtats entre països és que, a més d’adquirir les vacunes, cal una infraestructura de salut pública forta i eficient per a fer una campanya de vacunació ràpida i que arribi a tothom. D’això, no tots els països en disposen. Per tant, des d’una perspectiva global, la tendència a la reducció de la desigualtat mundial que s’anava produint des de fa anys pot no haver-se alterat fruit de la pandèmia, però podria revertir-se i tornar-se a eixamplar si les sortides de la pandèmia són molt desiguals.

En conclusió, la vacunació poblacional en un país com el nostre, aplicada inicialment amb una ordenació per edat i essencialitat, i després universalitzant-se prioritzant primer les àrees més vulnerables, pot revertir les desigualtats en salut generades per la pandèmia. Però la vacunació no pot alterar totes aquelles tendències socioeconòmiques que la pandèmia ha accelerat. De fet, per a reduir les desigualtats socials i les desigualtats en salut tindran una importància clau els valors i idees que dominin en la fase de sortida de l’emergència i de recuperació: si impera la consciència d’interdependència i d’enfortiment de tot allò comú, col·lectiu i públic, o s’imposen les pulsions del salvi’s qui pugui.

En aquesta primera fase de la pandèmia sembla que està guanyant la primera pulsió, però no està assegurat que l’aglutinant social resisteixi una sortida llarga i dura com la que s’entreveu, on apareixeran noves fissures i fortes demandes de solucions grupals i gremials. Les vacunes podran fer la seva contribució igualadora i necessària, però el gruix de la resposta sobre l’augment o no de les desigualtats dependrà de si en sortim amb una societat més cohesionada, menys polaritzada, amb més sentit de comunitat i amb un ethos més igualitari. I això és el què està en disputa.


Lluís Camprubí és llicenciat en farmàcia i màster en Salut Pública. És professor d’Organització de la Salut Pública, al Màster en Salut Pública (UPF-UAB).

Artículos relacionados
Política internacional

La Xina i els Estats Units, al ritme de la rivalitat i la similitud

Salut

L’oportunitat d’una política sanitària equitativa i garantista

Salut

Més salut pública a totes les polítiques

Número 123Salut

Salut municipalista: un nou paradigma per a la justícia social

¿Aún no estás suscrita?

Déjanos tu correo y te mantendremos al día de nuestro contenido