L’explotació i extracció de recursos naturals és la base del model econòmic i productiu actual, que provoca una destrucció massiva dels ecosistemes. En un context de crisi climàtica, és indiscutible la necessitat d’aturar aquestes pràctiques per encaminar-nos cap a un escenari de futur on les condicions climàtiques siguin més favorables que les previstes. Contradictòriament, ens trobem amb la paradoxa que causar la destrucció massiva dels ecosistemes avui en dia no està sancionat de forma eficaç pel sistema legal. Per aquest motiu, el passat juny, un panel d’experts independents de la Fundació Stop Ecocide va presentar una definició del delicte d’ecocidi. El seu objectiu és incloure aquesta definició en l’Estatut de Roma, el document pel qual es regeix la Cort Penal Internacional, el tribunal que jutja delictes contra la Pau.
El concepte d’ecocidi va ser utilitzat per primera vegada per Olof Palme, primer ministre suec als anys setanta, en referència als actes dels Estats Units a la Guerra del Vietnam. Va ser, però, l’advocada britànica Polly Higgins qui va treballar per a que el terme formés part del cos jurídic reconegut de les Nacions Unides. Gràcies a això, al 1996, s’incloïa l’ecocidi com a cinquè Crim contra la Pau en l’esborrany de l’Estatut de Roma, juntament amb el genocidi, els crims de lesa humanitat, els crims de guerra i d’agressió. I tot i que comptava amb el recolzament de 50 països, els Estats Units, França, Gran Bretanya i els Països Baixos van tombar la inclusió de l’ecodici en defensa dels interessos de grans companyies multinacionals.
Què és l’ecocidi i per què és important la seva criminalització?
L’ecocidi és definit pel Panel Internacional d’Experts com a “qualsevol acte il·lícit o arbitrari perpetrat amb el coneixement que existeix una probabilitat substancial que causi danys greus i que siguin extensos o duradors contra el medi ambient”.
La destrucció del medi natural en l’actualitat està sancionada per la via civil, per tant es segueix la premissa que “qui contamina, paga”. Com les sancions depenen de la protecció mediambiental que tingui cada país, les accions més destructives es traslladen a països que són més permissius legalment. Degut a que els grans contaminants i destructors dels ecosistemes són empreses multinacionals, aquestes ja inclouen les multes que se’ls hi imposaran en els seus pressupostos. Per tant, la protecció que se’n fa resulta insuficient també a nivell internacional, sent un exemple clar l’Acord de París del 2016 que, en no ser vinculant no permet exigir-ne el compliment a les parts. Aquest acord, que busca reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, funciona a partir de límits en les contribucions determinats a nivell nacional. És a dir, si un estat no es posa objectius ambiciosos o les empreses deslocalitzen la seva activitat productiva contaminant a un territori menys restrictiu, no es redueixen les emissions de forma significativa ni es fan responsables els que ho són.
La criminalització de l’ecocidi permetria establir una protecció del medi ambient amb una finalitat reparadora dels danys.
Per a Higgins la comprensió de la nostra relació amb la natura i el deure de reparar el dany causat, restaurant allò que ha estat perjudicat, és en el que es basa la justícia reparadora. La criminalització de l’ecocidi permetria establir una protecció del medi ambient amb una finalitat reparadora dels danys, en la que s’enjudicia les persones amb major responsabilitat. Aquest canvi jurídic també busca evitar que decisions polítiques i corporatives puguin perpetuar l’ecocidi, prioritzant les persones i el planeta per sobre del benefici econòmic.
Com s’aconsegueix la criminalització de l’ecocidi?
Qualsevol país que és part signant de l’Estatut de Roma pot proposar una esmena o modificació d’aquest document. Les propostes de canvi es voten en una assemblea anual i requereixen d’una majoria a favor de dues terceres parts per a que s’aprovin. Aquesta àmplia majoria de vots a favor fa que sigui important que a nivell internacional els països representats pressionin per a que es voti favorablement a les esmenes. Els estats que tenen un major incentiu per a que s’inclogui l’ecodici a l’Estatut de Roma són els petits estats insulars, ja que es troben en la primera línia del col·lapse climàtic. Aquests ja tenen el poder per a proposar l’esmena, però es busca fer la proposta en un moment en què es compti amb el suport suficient per a que sigui aprovada.
Com més estats ratifiquin la incorporació de l’ecocidi a l’Estatut de Roma, es reduirà més el marge de maniobra de les grans empreses contaminants.
Per últim, però no menys important, cal la ratificació dels països a nivell nacional dels canvis introduïts a l’Estatut de Roma. Que un estat ratifiqui el nou text que conforma l’Estatut de Roma és condició necessària per a que l’ecocidi es converteixi en un delicte penal en el seu territori nacional. Això suposaria que podrien detenir en el seu territori tant a un nacional com no nacional que hagi incomplert l’Estatut de Roma. Com més estats el ratifiquin, es reduirà més el marge de maniobra de les grans empreses contaminants.
La criminalització de l’ecocidi que fan les empreses impacta directment la seva reputació i confiança del públic i dels inversors. Cap director general ni cap financer vol que es vegi la seva empresa de la mateixa manera que els crims de guerra. Per tant, l’establiment d’aquesta llei podria avançar cap al final de la impunitat corporativa i cap a la reorientació de les empreses i de les finances lluny de les pràctiques greument perjudicials per al medi ambient.
Quin és el debat a l’Estat espanyol?
A nivell nacional també trobem actuacions que recolzen la iniciativa de criminalització de l’ecocidi. El passat mes d’octubre el Grup Parlamentari Confederal d’Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común va presentar una Proposició No de Llei en què insta al Govern estatal “a estudiar una política d’impuls a la modificació de l’Estatut de Roma com a via per incloure el reconeixement de l’ecocidi com un delicte internacional”, així com “valorar la realització de les reformes processals i penals congruents” amb aquest objectiu al dret intern espanyol. Aquesta es presenta davant la necessitat que els delictes contra el medi ambient garanteixin realment la protecció al subjecte protegit i el càstig a qui el danyi, ja que en els últims anys s’ha notat un augment generalitzat dels delictes ambientals. Aquesta proposta és important perquè és necessària la ratificació dels països per a que l’Estatut de Roma tingui vigència a nivell nacional. Per tant, un posicionament clar afavoria no tant sols la ratificació per a la criminalització de l’ecocidi, sinó que ajudaria a crear consciència i pressió per a la penalització de les activitats que danyen el medi ambient per mitjà del dret intern.
El procés per a la criminalització de l’ecocidi no és ràpid ni senzill però és, ara més que mai, necessari.
El procés per a la criminalització de l’ecocidi no és ràpid ni senzill però és, ara més que mai, necessari. La impunitat amb la qual s’ha realitzat la destrucció del planeta dificulta l’assoliment dels objectius de reducció d’emissions i de mitigació del canvi climàtic, ja que els principals responsables no es fan càrrec del seu paper en la reparació dels danys ni modifiquen les seves pràctiques destructives. Durant anys les sancions aplicades han estat insuficients, ja que a dia d’avui es continua prioritzant el benefici econòmic a l’habitabilitat i salut del planeta. El que sí ha canviat és el nivell de conscienciació de la societat sobre el canvi climàtic, les seves conseqüències i causes desencadenants. Per aquest motiu, ens trobem en un moment en què la pressió per a que els estats votin a favor de la inclusió del l’ecocidi en l’Estatut de Roma podria resultar exitosa.
Mylena Ferreira Paulista. Activista ecologista i estudiant d’últim curs del doble grau en Ciència Política i Gestió Pública i Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).